domingo, 31 de enero de 2010

On està la innocència : Das Weisse Band de Michael Haneke



La sala del Verdi en versió original de gom a gom dissabte tarda. No observo el nerviosisme de pel·lícules més comercials. Hi ha una mena de silenci. La pel·lícula de Haneke no pot deixar indiferent a cap espectador. A la sortida tothom comenta que és una pel·lícula difícil. I hem pregunto :difícil per què? 
Jo he decidit anar a veure aquesta pel·lícula per diverses raons. En primer lloc no és la primera pel·lícula : La pianista, El tiempo del lobo, Funny Games, Codigo desconocido, Caché, El video de Benny ,..... En les primeres pel·lícules vaig començar a tenir un cert intererès per un autor que analitza des del cinema les relacions socials i humanes. No fa un cinema d'entreteniment ni tampoc un cinema artístic o estèticament cinematogràfic. Des de les primeres cintes l'espectador es veu implicat és una mena de complice ^[referència a article ] que de manera voluntària o no entra en el joc del director. Reflexionar avui des del cinema d'altre banda no resulta fàcil perquè el cinema té una mena de immediatesa o de temporalitat que fa que no et creguis del tot el que la pantalla t'explica. Però precisament penso que el cinema de Haneke ho fa. El temps és un altre , no precisament immediat i per això l'espectador entra en el joc de mirar i entrar en el que s'explica. La cinta blanca va començar a interessar-me amb dos articles . El primer d'ells de Miguel Parra aparegut al País a les pàgines del suplement "Babèlia". L'articulista presenta la pel·lícula guanyadora de la Palma d'Or del Festival de Cannes com una reflexió sobre els perills del fanatisme religiòs i la psicologia d'uns inicis del totalitarisme alemany. L'autor parla d'una bona part del cinema alemany com revisionista de la pròpia història amb pel·lícules com "El hundimiento" "La ola" " la vida de los otros" ... El segon article va apareixer en la Vanguardia el suplement de cultura del 20 de gener Pantallas amb el títol : "Un silencio raro; un miedo largo" d'Ivan Pintor. En l'article es posa ènfasi en el contrast entre la bellesa del film i l'horror que sembla despertar. Haneke en una entrevista al diari Liberation recordava els perills dels fanatismes i rigorismes polítics, relilgiosos en aquests dies d'immigració, de globalització, de canvis i xocs culturals on l'antropologia i l'etnografia semblen ser les protagonistes d'una veritable "torre de babel". 
La pel·lícula en blanc i negre recupera estèticament una bellesa inusual -fins i tot diria que perduda- en el cinema d'avui. Els primers planols , el contrast de llum en un país on la neu sembla passejar quasi tot el temps , generen un clima gèlid i oníricament de gran bellesa. En aquest sentit els protagonistes -els nens i nenes del poble- atrapen fàcilment amb les seves tendres mirades i veuetes que imploren a l'espectador comprensió i estimació. El món adult rigoròs ,normatiu, impositiu, capriciòs, topa amb el món dels infants. Un món adult pervers davant la mirada dels nens i nenes que amb les seves manetes ofereixen el nou futur històric. El film sembla molt a propòsit per aquests temps que vivim docns obliga a reflexionar sobre educació , paternitat, .... El paper del mestre que relata amb una veu en of queda perfectament fora de lloc. Qui és ell en aquest entramat i a com es resolt la situació?  Les normes semblen que imposen la bona educació i marquen tot recordant constantment la necessitat de mantenir-se fidel als principis morals i ètics de la religió. L'estat de la innocència obliga a acceptar amb odediència cega les ordres del pares. Per això només hi ha una culpidora resposta que no ens pot deixar indiferents: el mal s'apodera de la voluntat dels més febles quan l'odi, la venjança, la irreflexió resulten permanents. L'educació no dona cap lliçó a qui creu que el rigor ofereix la clau de la perfecció moral i ètica més aviat sembla que sotmet dins un estat d'inconsciència col·lectiva.

No hay comentarios: