HIPOMNEMATA

 
                                             
-I de nou corregueren els peus de Zaratustra per muntanyes i per boscos, i els seus ulls buscaren i buscaren, però enlloc no pogueren veure aquell que volien veure, el gran freturós que cridava demanant socors.Al llarg de tot el camí , però , s'alegrava en el seu cor i se sentia agraït.<Quantes bones coses -deia- m'ha regalat aquest dia , per recompensar-me del fet d'haver començat  malament! Quins  interlocutors més estranys que he trobat!
      Vull rumiar una bona estona llurs paraules com si fossin bons grans; les meves dents les hauran de trinxar i mastegar fins que flueixin a la meva ànima com llet! >-
Però quan el camí tombà de nou rera d'una roca , el paisatge canvià tot d'una i Zaratustra es ficà en un indret on regnava la mort. Penyals negres i vermells s'hi dreçaven cap enlaire: ni un bri d'herba , ni un arbre, ni un refilet d'ocell. I és que era una vall que tots els animals esquivaven , àdhuc els animals de rapinya; només una espècie de serps repugnants, grasses i verdes , quan es feien velles, hi feien cap per morir. Per això els pastors anomenaven aquesta vall:la Mort de la Serp.

      Zaratustra, però , es colgà en un negre record, perquè li feia l'efecte que ja havia estat alguna vegada en aquesta vall. I molta feixugor li aclaparà els sentits: de tal manera que alentí el pas i cada vegada caminava més lentament i a la fi s'aturà.Però llavors veié, quan obrí els ulls , alguna cosa que seia a la vora del camí, alguna cosa que tenia la forma d'un home, però que amb prou feines ho semblava , quelcom inexpressable.I de cop una gran vergonya s'apoderà de Zaratustra, la vergonya d'haver vist amb els ulls una cosa semblant: tornant-se vermell fins a l'arrel dels seus cabells blancs , apartà la mirada i aixecà el peu per anar-se'n d'aquell indret tan trist.Però en aquell desert de mort, s'hi féu una fressa: i és que de terra brollava un gloc-gloc i un ronc com d'aigua que, de nit, ronca i fa gloc-gloc  en tubs embussats; i finalment en sortí una veu d'home i un parlar d'home: -que deien així :
<Zaratustra! Zaratustra!  Resol el meu enigma! Parla,parla! Quina és la venjança contra aquell que ve a retre testimoniatge! 
   Jo t'invito a tornar enrera, ací hi ha gel relliscós! Vés amb compte , vés amb compte que el teu urc no s'hi trenqui les cames! >
   Et penses que ets savi , tu, orgullós Zaratustra ! Resol doncs, l'enigma , tu, dur trencranous -l'enigma que jo sóc! Parla, doncs: qui sóc jo! >

-Però quan Zaratustra hagué sentit aquestes paraules- què creieu que s'esdevingué a la seva ànima ? La compassió l'escometé; i s'esfondrà de cop, com una alzina que ha resistit llarg temps molts llenyataires -feixuga, de sobte, i espanta aquells i tot que la volien tirar a terra. Però tot seguit s'alçà de nou de terra i la seva cara s'endurí.
   <Et conec bé -digué amb veu de bronze- :tu ets l'assassí de Déu! Deixa que me'n vagi.
     Tu no suportaves aquell que  et veia  -que et veia tothora i de tots cantons , a tu, el més lleig dels homes! T'has venjat contra aquest que retia testimoniatge!>

  Així parlà Zaratustra i volgué anar-se'n ; però l'inexpressable agafà una punta del seu vestit i començà de nou a fer gloc-gloc i a voler parlar.<Queda't ! -digué a la fi- queda't ! No passis de llarg! He endevinat quina destral et tirà a terra: Salut , oh Zaratustra, que de nouestiguis dempeus!
    Tu has endevinat , prou, que ho sé , les emocions que sentí aquell que l'assassinà -l'assassí de Déu.Queda't! Seu aquí amb mi, no serà endebades.
A qui volia anar jo sinó a tu? Queda't , asseu-te! Però no em miris ! Honora així -la meva lletjor!
   Em persegueixen : ara tu ets el meu darrer refugi. No pas amb llur odi, no pas amb llurs assassins -oh , com em rifaria jo d'aquesta persecució i com em sentiria orgullós i content!
  No han estat fins ara tots els èxits per als ben perseguits ? I qui persegueix vé, fàcilment aprèn a seguir: -perquè va - darrera! Però és de llur compassió- és de llur compassió , del que vaig fugir i m'he refugiat en tu. Oh Zaratustra ,-dóna'm aixopluc , tu, el meu darrer refugi, tu, l'únic que m'ha clissat: -tu has clissat les emocions que sentí aquell que l'assassinà. Queda't ! I si te'n vols anar , tu, impacient , no segueixis el camí que he seguit jo. Aquest no és un bon camí.
T'aïres contra mi perquè fa estona que parlo i que xerro? Perquè t'aconsello? Però sàpigues que sóc el més lleig dels homes,  -aquell que també té els peus grossos i més feixucs.Per allà on jo he passat, el camí no és bo.Tots els camins que he calcigat queden morts i afollats.
   Que tu , però, passessis pel meu costat sense dir res; que tu et tornessis vermell , prou que ho he vist: he reconegut així que eres Zaratustra.
    Qualsevol altre m'hauria llançat la seva almoina, la seva compassió , amb esguards i amb paraules.Però per això -no sóc prou pidolaire, és el has clissat- per això sóc massa ric , ric en coses grans , en  coses terribles, en les coses més lletges, en les coses inexpressables!
La teva vergonya , oh Zaratustra , m'ha honorat ! 
   Amb treballs m'he escapolit de la gentada dels compassius -per trobar l'únic que ensenya avui la compassió és carregosa"- per trobar-te a tu, oh Zaratustra!. - sia la compassió d'un Déu, sia la compassió dels homes:la compassió va contra el pudor. I el fet de no voler ajudar pot ser més noble que aquella virtut que s'afanya sol·lícita .
  D'això , però, se'n  diu "virtut" avui entre totes aquelles gentetes, de la compassió: - ja no tenen cap respecte envers la gran dissort , envers la gran lletjor, envers el gran fracàs.
   Pel damunt de totes elles miro, com un gos mira pel damunt dels lloms dels ramats d'ovelles que formiguegen.Són genteta grisa , ben llanuda, benvolent.
    Com una garsa esguarda despectiva sobre estanys d'aigües somes, amb el cap girat cap enrera: així miro sobre el formigueig d'ones , de voluntats i d'ànimes grises i mesquines.
   Massa temps hom els ha donat la raó , a aquestes gentetes : així hom els ha donat a la fi el poder i tot -i ara ensenyen: "Bo és solament allò que la genteta anomena bo".
   I "veritat " és avui allò que el predicador digué que venia d'elles, aquell sorprenent sant i advocat  de les gentetes, que retia testimoniatge de si mateix dient : "Jo sóc la veritat.".
  Ja fa temps que aquest immodest  fa alçar la cresta a les gentetes,,- ell, que ensenyava un error no pas petit quan ensenyava "jo sóc la veritat".
  S'ha respost mai tan cortesament a un immodest?  -Però tu -oh Zaratustra , l'has deixat de banda en passar i has dit : No, ! No!  Tres vegades no!." 
Tu has avisat contra el seu error, tu has avisat tot seguit contra la compassió -no pas a tots, no pas a ningú, ans a tu i a tots els de la teva espècie.
 Tu t'avergonyeixes de la vergonya d'aquell que pateix molt; i , en veritat, quan dius "de la compassió ve un grup, compte, homes!". -quan ensenyes "tots els creadors són durs , tot gran amor està pel damunt de la seva pròpia compassió" : oh Zaratustra , que bé em sembla que ets un entès en els signes dels temps!
Tu mateix ,però ,- avisa't a tu mateix contra la teva compassió! Perquè molts són ja els que fan cap a tu, molts que pateixen , que dubten, que desesperen, que s'ofeguen, que es glacen - .
Jo també t'aviso contra mi.Tu has endevinat el meu millor, el meu pitjor enigma , a mi mateix i al que havia fet. Jo conec la destral que et tira a terra. 
Però  Ell  -havia de morir : mirava amb uns ulls que ho veien tot - veia les profunditats i els fonaments de l'home, tota la seva oculta ignomínia i lletjor. 
La seva compassió no coneixia vergonya : s'esmunyia dins els meus racons més bruts. Aquest màxim tafaner, aquest superindiscret , supercompassiu havia de morir.
Em veia tothora : aquest testimoni , me n'havia de venjar  -o deixar de viure. 
El Déu que ho veia tot, que veia també l'home : aquest Déu havia de morir! L'home no suporta que un testimoni com aquest visqui.> 
Així parlà el més lleig de tots els homes. I Zaratustra s'alçà  i es disposà a anar-se'n : perquè el fred el glaçava fins a les entranyes.
<Tu, inexpressable -digué -, tu m'has avisat contra el teu camí. Per agrair-t'ho et lloaré els meus.Guaita, allà dalt hi ha la caverna de Zaratustra. La meva caverna és grossa i fonda i plena de racons; allà , hi troba l'amagatall el més amagat de tots. I allà a la vora hi ha cent caus i esqueis per als animlas que s'arroseguen , que voletegen i que salten. Tu , bandejat que t'has bandejat tu mateix, no vols viure entre els homes i entre la compassió dels homes? Molt bé, fes com jo! AIxí aprendràs també de mi; només fent s'aprèn. 
I en primer lloc i sobretot parla amb els meus animals! L'animal amb més urc i l'animal més llest -ells són sens dubte els consellers escaients per a nosaltres dos!>
Així parlà Zaratustra i seguí els seus camins , més consirós i més lent encara que abans; perquè es feia moltes preguntes i li costava respondre-se-les. 
<Que pobre, doncs , que és l'home! -pensava enel seu cor- ,que lleig , que roncaire , que ple de secreta vergonya! 
Hom em diu que l'home s'estima a si mateix: ai, que gran ha de ser aquest amor envers si mateix! Quant menyspreu conté contra seu! 
També aquest s'estimava a sí mateix , tant com es menyspreava -per mi és un gran amant i un gran menyspreador. No havia trobat mai cap que es menyspreés més profundament : també això és altura.Ai, era potser aquest l'home superior , el crit del qual vaig sentir ? 
Jo estimo els grans menyspreadors.L'home ,però, és quelcom que ha de ser superat.>










¡Justo, pues, lo contrario de lo que ocurre en el noble , quien concibe el concepto fundamental <<bueno>> de un modo previo y espontáneo, es decir, lo concibe a base de sí  mismo, y sólo a partir de él se forma una idea de <<malo>>! Este <<malo>> (schlecht) de origen noble, y aquel <<malvado>> (böse) , salido de la cuba cervecera del odio insaciado   […….] ¡ cuán diferentes son estas dos palabras , <<malo>> (schlecht)  y <<malvado>> (böse)  , que aparentemente se contraponen a un mismo concepto <<bueno>> (gut)! Mas no se trata del mismo concepto <<bueno>>: pregúntese , antes bien, quién es propiamente <<malvado>> en el sentido de la moral del resentimiento. Contestado con todo rigor: precisamente el <<bueno>> de la otra moral , precisamente el noble, el poderoso , el dominador, sólo que cambiado de color, interpretado y visto del revés por el ojo venenoso del resentimiento.”
                                            Genealogia de la Moral. I Tratado, frágmento 11
                                                                                                                           Friedrich  Nietzsche .




  1. Qui ha estat l'assessi de Déu ? 
  2. Per quin motiu ha mort a Déu ? 
  3. Quin ha estat el lloc ? 
  4. Com ha estat l'assessinat de Déu ? 
  5. Quines causes o motius han portat a cometre aquest assessinat ?
  6. Quan ha estat , en quin moment històric o ideològic ? 
  7. Metafòricament quina arma ha estat utilitzada per cometre l'assessinat ? 



__________________________________________________________________________________

L'enteniment com a mitjà destinat a la conservació de l'individu desplega les seves màximes energíes en l'art de la disfressa perquè aquest és el mitjà gràcies al qual es mantenen en peu els individus més débils i menys robusts , ja que els ha estat negada l'oportunitat de lluitar per la seva existència amb la cornamenta  i l'esmolada mossegada de la fera salvatge. Aquest art de la disfressa arriba en el cas de l'home al maximum : aquí l'engany , l'adulació , la mentida i la impostura , el xerrar a esquena d'altri  , el fingir , el viure una falsa vida de luxe , l'emmascarament , l'acord  encobridor , el fer comèdia giravoltar entorn d'una flama de fatuïtat és tan habitual i normal , que gairebé no hi ha res més inconcebible que imaginar que pugui fer acte de presència entre els homes l'impuls sincer i pur per la veritat.Estan pregonament immersos en il·lusions i imatges de somnis , la seva mirada llisca només per la superfície de les coses i solament hi veu "formes" el seu sentiment mai no els duu cap a la veritat , i en té prou amb rebre estímuls i  com qui diu amb jugar un joc a les fosques d'esquena a les coses .HI podem afegir que l'home es deixa enganyar de nit , al llarg de la vida , en somnis , sense que la seva consciència moral hagi mai  intentat d'impedir-ho ; en canvi es diu  que hi ha homes que nom´ls anb una voluntat decidida han aconseguit  deixar de roncar ! "

                              SOBRE VERITAT I MENTIDA EN SENTIT EXTRAMORAL ...



Guia de comentari :


  1. Què és l'art de la disfressa ?  
  2. Per què l'enteniment és un mitjà per conservar la persona ? 
  3. Quina raó hi ha per dir que l'enteniment com  a mitjà és qui manté els individus més dèbils i menys robusts doncs no lluiten per la seva existència ? 
  4. A què es refereix quan parla de lluitar per l'existència? 
  5. De quines estratègies l'home es deixa seduir per fer ús d'aquest art de la disfressa ? 
  6. Quins exemples recordes d'adulació propers i de mentida  i d'impostura  i de xerrrar a l'esquena de l'altre i de fingir , i de viure una falsa vida de luxe i de fer comèdia davant dels altres ...? 
  7. Per què el somni o la il·lusió és una falsa màscara que tots ens posem ? 
  8. Per què en les formes del sentiment no es duu mai a terme la veritat ? 
  9. Qui son els homes amb consciència decidida amb voluntat han deixat de roncar ? 


Quina tesi defensa el text ? 
















No hay comentarios: