EL MONSTRE

L'equilibrista - un personatge fictici - no va nèixer un 21 d'abril de 1917 ni ha mort encara en un 23 de febrer de 2008. Però ,si va veure per televisió com les càmares de televisió espanyola enfocaven el congrés del diputats un 23 de febrer de 1981 quan  estudiava a Sant Pol de Mar hosteleria i turisme . 

L'equilibrista desconeix la vida de l'alquimista- Josep Palau i Fabre-  un poeta polifacètic que en alguna wikipedia ubica el seu perfil com a poeta i escriptor espanyol que escriu en català.  En els camins però hi ha convergències de l'alquimista i l'equilibrista  com haver estat alumnes  a les escoles cristianes a la Bonanova  i haver assistit a escoles laiques  en els estudis de secundària . Hi ha camins comuns com el contacte amb Joan Salvat-Papasseit , llibre de poemes que l'equilibrista va llegir  com a regal d'unes de les seves  primeres amistats ... ( al meu millor amic i el millor company ..no pensis que l'amistat és el fruit d'una situació i d'un estat d'ànim ...) 

L'equilibrista sempre ha jugat en la seva posició rebel i controvertida  enfrontada amb la vida aburguesada del seu entorn més familiar com la dels pares de l'alquimista que van conseguir convencer a les autoritats franquistes perquè el seu fill sortis del camp de presoners republicans a Lleida.  Però el seu tarannà antifranquista  el va fer portar a defensar la poesia per sobre de tot com l'indult que l'alquimista va demanar a favor del poeta falangista Luys Santa Marina condemnat a mort pel gobern de Franco. I torna a apareixer una coincidència amb l'equilibrista quan estudia filosofia el 1943 a la Universitat de Barcelona ... Descobreix a Shakesperare, Dante Aligheri, Hölderlin, ...  i per això comença a ser un autèntic "outsider" dins la llengua i la cultura catalana. Fins al punt que renuncia a la nacionalitat espanyola i es converteix en un refugiat  a Paris des dels anys 1945 fins 1960. El coneixement de Artaud, Octavio Paz, Albert Camús, Pablo Picasso en aquells anys fa que l'alquimista torni a connectar amb l'equilibrista , aquesta figura aparentment antagònica que es sosté en una imaginària corda fluixa caminant per sobre l'abisme existencial . A.Camús com a referent ideològic perfectament encarna la idea de trobada entre alquimia i equilibri , entre ciència i filosofia , entre poesia i aparença de poesia.i es que l'exploració del jo dins la poesia i la filosofia com estètica existencial en un cert mimetisme fa navegar per mars comuns a les dues figures. L'equilibrista ha fet d'aprenent de  poeta en els seus primers anys amb llibres fins i tot musicats pels seus amics i companys i amb dibuixos pel seu germà  però també ha fet de cuiner, de col·leccionista de pedres , de segells , de barrets ...per poder organitzar la seva caótica vida . I més tard fins i tot l'equilibrista pinta mogut per la inspiració picassiana que l'obsessiona vitalment inspirat per  una Frida Kalo mexicana que neix el mateix día de mes. 

 Fins i tot el coneixement de l'alquimista de Maria Zambrano no deixa de ser altre coincidència amb l'equilibrista qui llegint "claros del bosque"   va enamorar-se de la filósofa espanyola.  I l'equilibrista també ha estat als estius a Llançà sota la platja i el sol de la costa acompanyat dels seus llibres, del seus pensaments .. una i altra vegada .. 

Però també hi ha coses que potser el separen doncs - en el diàleg fictici entre alguimista i equilibrista- s'estableix una casualitat  trobada amb el poeta i amb el seu llibre "Poemes de l'alquimista"  en descobrir-l'ho  tancat amb les  fulles segellades  dins  el pas del temps un día de fa més d'un any.   Però a la vegada un miratge incert de dubte i desconcert en descobrir un poema presentat a Mèxic 1957  amb el nom de  dansa de l'odi sobre la tomba de Franco. I es que en el final de festa de la perfomance entre equilibrista i alquimista el fragment de Zaratustra de Friederich Nietzsche que es dirigeix al públic assistent crida ben fort : Un poeta i prou, un poeta ..que només sap dir mentides , que volent-ho i sabent-ho només sap dir mentides o.. ¿Hi ha cap apologia que  pugui nèixer  de l'orgull que divideix i separa la gent ?  .  

L'equilibrista al damunt de la corda fluixa observa com l'odi es fàcil de sembrar com sota els seus peus enlairats gemega el cant de les sirenes com una lletania ferèstega i trista que no porta enlloc. L'equilibrista s'adona del monstre que portem dins i  com l'alquimista  com si el destí  vulgui tornar a ser coincident serà al Vall d'Hebrón on en un llit acabarà deixant aquesta vida , perquè és  l'espai que tantes i tantes vegades ha abandonat el seu cos malmès en habitacions hospitalàries i urgències de pesnaments absents .

 L'equilibrista quan va comprar els poemes de l'alquimista en la seva 15a edició va deixar de banda la 4a edició tancada en les seves pàgines encara com una penyora d'amor però també d'indecisió , de no saber en la seva vida quin camí li convindria cercar amb la seva estètica de l'existència  . L'equilibrista fuig com una oreneta a l'hivern i es refugia tantes vegades -potser masses fins i tot  - en el cau del seu record, emocions ensinistrades, psicoanàlisi jungià, teràpia gestàltica  . I en aquest camí espiritual i místic que també l'alquimista proposa sigui amb el "cant espiritual" o amb els versos de comiat , les passes amb l'equilibrista semblen trobar-se més enllà de les baralles polítiques, de les idees punyents , de les dissonàncies que provoquen que hi hagin banderes , nacions i batalles per guanyar o perdre . En això l'equilibrista com a descreient convençut fa temps va renunciar a patries, senyors i religions . Si més no potser entre l'equilibri i l'alquimia hi ha aquest monstre  que en els moments més foscos ens neix de dins nostre i ens creix com si fos una veu en contra.

Comiat

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m'empastifa els dits, les venes…
-He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d'or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l'arbre i el vent sinó en el vent d'un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se'm moren a dins
I jo visc en les coses.