domingo, 30 de octubre de 2016

LA METAFÍSICA DE JORGE OTEIZA (Orio , Guipúzcoa 1908 - Sant Sebastián , 2003)

Según J.Oteiza habrían 4 tipos de hombres hasta el final del arte o la desaparición de este. El hombre primitivo, ancestral, religioso , aquel que establece una relación con el arte vinculado a la naturaleza . El hombre agricultor de la tierra, el que labra, ara, siembra, observa y se relaciona de manera elemental con esta producción agrícola. El hombre religioso de la edad media y más allá que ve en la trascendencia la posibilidad de encontrar el arte de una metafísica sagrada, sacra en contraste con el espacio profano. El hombre de la esperanza que después de la Gran Guerra de 1914 piensa en la posibilidad de generar de nuevo una idea del arte liberador, transcendente,  pero que su proyecto fracasa y se desvanece el arte como posibilidad de ser y estar. 

Precisamente el arte no es el que cambia nada absolutamente sinó el hombre artista lo que hace a lo largo de su creación , su vida , su lenguaje es transformarse a si mismo, Este hombre transformado por el arte quien puede des de la vida misma cambiar la realidad. 

Oteiza en su última época después de trabajar con todo tipo de materiales como hierro, aluminio, alabastro, cemento, madera, acero, ...y de viajar a la zona de Sud América para encontrar en el arte precolombino ese arte original del hombre vinculado a la tierra, al cielo -como numerosas de sus obras invirtiendo el sentido habitual miran hacia arriba - convirtiendo su obra artística en un laboratorio experimental de materiales e ideas con el arte y su filosofía. 
Contrasta sus numerosos proyectos cuestionados como uno propuesto para Guipúzcua donde se va construyendo poco a poco una idea sobre la relación entre espacio y tiempo . En su escultura el concepto de vacío va introduciendo un ejercicio de geometría y de juego con las formas para encontrar la idea de vaciar el vacío , de romper con la concepción de un espacio acotado y delimitado que el arte no debería de poseer nunca. 

A  partir de su diálogo con Heidegger donde conecta con su metafísica del ser , un ser que és el resultado de la fórmula matemática entre realismo, idealismo , vitalidad y la exclusión de los valores como algo que parece que deben estar como incluidos para ese ser mismo del arte cuando son presentes en el mismo resultado de la práctica de dar cabida a cada aspecto en la construcción del arte mismo. Sin embargo Oteiza objetará a Heidegger el olvido de la transcendencia , de la sacralidad, de la religiosidad del ser dentro del arte. Por eso Oteiza acaba sus días simplemente trabajando desde la hoja en blanco como esa espacialidad vacía que presenta la posibilidad de este ser del arte mismo. Su poesia permite entender esta relación con Cezanne entre otros .. 

En Barcelona la exposición de La Pedrera permite contemplar este trabajo de Jorge Oteiza y gozar de sus palabras, su obra y su ser.  

domingo, 23 de octubre de 2016

La crueltat . A partir de la pel·lícula de Paul Verhoeven "ELLE" ...




En què consisteix la crueltat ?  El primer que penso és en diferenciar violència i crueltat . Elle és la història sobre una idea que traspasa els conceptes morals , el que considerem correcte , bo , vàlid. La crueltat no cau en aquests paràmetres. La definició mateixa de la crueltat significa manca d'humanitat , indiferència per aquesta. El teatre de la crueltat de A.Artaud ja va exemplifica aquestes idees. Però ara en les dues hores hi ha un regitzell de matisos entorn del concepte o idea de la crueltat. Evidentment banyades de la figura d'una dona que utilitza els homes com ella vol i uns homes/mascles que dominant l'escena volen prendre tot allò que el desig sexual els hi permet. 
La violència - en canvi - és fruit d'una construcció social, pròpiament (in) - humana i dibuixada en tots els sentits davant un enemic a batre, un altre que desitja fer mal de manera voluntària. La crueltat és del tot diferent.La crueltat no es construeix , no es dissenya, no es pacta més aviat es dona , es presenta sense més. 

Una història aparentment fàcil una protagonista que quan era una  nena petita  veu un dia com el monstre del seu pare ha comés les bestialitats més perverses i cruels . Un cop ha estat engarxolat i exclòs socialment  el passat es presenta com una llosa que cal oblidar. Sota aquest crim aberrant es construeix la història de Michelle. Una dissenyadora de video jocs amb càrrega agresiva, violenta i sexual. Una virtualitat brutal , de poder arrancar caps, estavellar enemics contra les pareds, .... El poder ,com a cap executiva de l'empresa dóna a Michelle un joc pervès , capritxòs vers els altres, la majoria noies joves que l'odien i a la vegada la necessiten . La crueltat apareix ja en el primer minut de la pel·lícula com si fos una eina més de la història . Michael Hanecke i escenes de La pianista , per Isabelle Hupper , la mateixa protagonista de Paul Verhoeven , semblen presentar aquesta crueltat freda, planejada, asèptica, pensada.indiferent. De mateixa manera que Lars Von Trien també sembla apareixer en alguna ocasió ...per la manca de moralitat que tota la pel·lícula ofereix , no hi ha cap valoració , cap possibilitat de no sentir-se complice del que està pasant en escena al llarg de la novel·la adaptada Ohhh...  Els matisos que poc a poc agafa la crueltat treballada i gestada pels distints personatges des del fill de Michelle , una mena d'aprenent a  la crueltat , o bé el  veí agradable i cuidador del davant que presenta una mena de gratuitat escènica en els seus fets i actes sense més, la seva amiga de l'ànima que vertebra i gesta per entronitzar a Michelle al llarg de tots els moments, l'ex marit que es deixa sotmetre a les vexacions de la femme fatale, els jovenets dissenyadors amb voluntat de dolents però que no arriben ni a la sola de la sabata de la protagonista. Tot es presenta com si fos normal , i es que la crueltat és quelcom natural en tots els personatges , de baixa o d'alta intensitat , en els protagonistes es va desenvolupant una idea on la perversitat en alguns moments irònica ofereix aquesta imatge de les vides simplement humanes i res més. 

La pel·lícula massa previsible ofereix un joc d'ombres i llums de manera natural , en cap moment captiva el triller que podria generar un cert misteri a l'espectador , més aviat , condueix massa afablement als espectadors de la sala que acaben fins i tot rient en alguna de les escenes més cruels. I es que la crueltat no té cap càrrega moral , malgrat els humans ens volguem creure que si la té. 

jueves, 20 de octubre de 2016

¿PODEMOS SEPARAR A LAS TERNERITAS DE SUS MADRES TERNERAS ?



Un amigo me ha hecho llegar una entrevista con el autor de libros como Sapiens o de animales o dioses ,, Noah Harari ,historiador, escritor . En la entrevista dice cosas interesantes a mi parecer sobre el mundo actual. 
Sin embargo una de las cosas que me ha impresiondado más es la consideración que él hace sobre el tema de la alimentación. Afirma que el animalismo está ganando terreno hoy, cosa que resulta evidente. La consciencia sobre el tema animal no humano resulta clara hoy. Centros de alimentación cada vez más incluyen zonas para veganos, vegetarianos o flexiveganos, ...  La idea debatida en el parlament catalan entre dos filósofos que recomiendo enormemente Jesús Mosterín y Victor Gómez Pin defendiendo posturas a favor y en contra de la prohibición de los toros precisamente tenia presente la consideración del dolor, el placer , incluso las emociones por parte de muchos animales. Se trata de entender pués que bajo este supuesto podemos empezar a relacionarnos con los animales de otra manera sin explotacion industrial, sin mercantilización de sus cuerpos, sin abuso de poder de nuestra condición de poder superior. El animal superada la idea cartesiana de que es una máquina tiene capacidad de sentir . Esto debería avengorzarnos realmente. En el fondo someter los animales a una simple relación de producción es una forma de continuar la esclavitud abolida por los derechos humanos en 1948. 

En la entrevista me ha hecho pensar la crítica que él hace a este consumo masivo de lácteos , entiendase yogurts,flanes,cuajadas,quesos, leches, ..  como una forma cruel de sometimiento de las madres terneras. Este tipo de indústria es el producto de la ruptura del vínculo materno con sus crias. La vaca debe estar fecundada y gestar un futuro ternerillo para poder producir leche. Lo que la indústria láctea hace es precisamente separar la vaca de la ternerilla lo que ocasiona para una madre un tremendo dolor y sufrimiento. A la vaca por no tener a su cria recien nacida y a la cria por no poder ser amamantada por su madre. ¿Cómo podemos hacer los humanos una cosa asi? ¿Cómo somos tant crueles que separamos madres de sus crias en el momento más necesario de amamantar a estas ?  Encima en muchos casos el ternerillo es alimentado ràpidamente para ser sacrificado ...Así la vaca nuevamente quedará preñada una vez más hasta las veces que sean necesarias. 

Un ejemplo como este debería hacernos pensar sobre esta relación con los circos, los zoos, los establos, la domesticación misma, ...y como el poder humano somete a toda criatura considerada inferior a sus crueles prácticas una vez y otra...  

domingo, 16 de octubre de 2016

9 etapes en el Mahamudra , Seminari sobre Budisme I



En el Seminari impartit per l'escola laica budista impartida pel Isidre GOrdi un pot accedir com fa ja per tres cops a les ensenyances budistes . Aquest cap de setmana ha estat  sobre les 9 etapes del Mahamudra .
En el budisme les ensenyances són importantants per poc a poc introduir-te. No resulten fàcils però precisament per això cal insistir perquè  com si fossis una  fulla  que sura en l'inmens oceà puguis aquietar-se i restar dins el mar mogut i enbravit , en calma .. 
En aquest seminari  meditació (Shiné que significa meditació puntualitzada en la respiració ) i ensenyança serveixen per dibuixar  les 4 etapes primeres que tothom amb voluntat pot arribar-hi . L'elefant negre/blau o fosc  ha de conseguir treures les cletxes , o sigui , les afliccions, les distraccions, els "apegos" , el brogit que circula per la nostra ment .. El dibuix és de gran bellesa .. Un domador intenta controlar l'elefant , aquest animal mamífer que a Orient representa en l'estat salvatge el perill i el descontrol , però un cop dominat passa a ser un animal fidel i amb força per portar a terme tot el que es vulgui. Quins són els principals problemes segons el Mahamudra : excitació , la distracció , l'enfonsament. 

Per això cal intentar trobar l'estabilitat , la claredat.
En el diagrama del mahamudra l'home sosté un ganxo (representa la vigilància) i una corda ( l'atenció) per poguer meditar. EL mahamudra són les etapes per arribar a la meditació més profunda. Per això les 4 primeres etapes cal superar les distraccions mentals , o sigui, quan medites no aconseguir la continuitat de mantenir-te en la respiració conscient que entra i surt per les teves foses nasals o que el moviment de l'estomac realitza. El que et passa és que marxes fàcilment de la respiració i no et mantens. La Shine en la primera i segona etapa intenta que t'equilibris. Per això cal estar atent , vigilant... L'elefant salvatge és la ment en l'estat natural nostre , amenaça per estar bé, perillosa perquè ens porta a sentir dolor, emocions, ...  La ment ha de ser ensinistrada. Si ho aconseguim les empremptes produiran bons resultats. cinc simbols que cal intentar evitar per no caure en l'excitació que és el primer escull en la meditació: el mirall ( donar a la vista el poder de creure des d'aquesta)  els platets ( donar a l'oïda el poder de creure que aquests són importants)  el perfum ( donar a l'olfacte el poder de creure que aquest és important)  el plat amb fruita ( donar el poder al gust per sobre de tot) o la tela ( donar al tacte el poder de creure que ho és tot) . Aquests són els objectes de l'aferrament ( apego) que se t`'emporten fàcilment creient que seràs feliç si els busques i en fas ús. La respiració en el dibuix és l'estaca , que cal lligar-s'hi. Les flames del foc l'esforç que cal entendre com entusiasme per meditar si no fàcilment ho abandonaras a la primera o trobaràs una excusa. La corda és l'atenció que sosté l'elefant ( la ment)  i el micu és l'excitació ,.. i el conill o llebre ( enfonsament ) . L'elefant va darrera el micu en les primeres etapes fins que el micu desapareix i l'elefant deixa de ser negre o fosc i es torna blanc , és el control de la ment ,la primera etapa és d'atenció i diagnòsi de l'objecte, o sigui, cal entrar en la respiració i quedar-te quiet en aquesta. Per això cal arribar a la segona etapa el poder de l'escolta , observant les turbulències internes, saps que perds però guanyaràs més endavant i tornaràs a perdre , i així és un moviment de la ment que cal aquietar però va com les onades de la mar i torna, ...  El micu encara porta l'elefant , el meditador encar és lluny , La segona etapa és d'atenció continuada  , augment de la concentració en l'objecte , és el moment de trobar el Poder de contemplar, de permaneixe en l'objecte , de escoltar en el que medites... 

( continuarà ...)  apasionant això  

jueves, 13 de octubre de 2016

ETERNAL SUNSHINE .OF THE SPOTLESS MIND



El transhumanisme és una corrent de pensament que promou que l'espècie humana podrà millorar les seves capacitats físiques i cognitives aplicant les tecnologies i així poder desfer-nos com espècie de tots els aspectes que ens perjudiquen com per exemple : el dolor, la malaltia, l'envelliment, les psicopatologies, els transtorns emocionals i psíquics. 

La pel·lícula "Eternal Sunshine of the spotless mind , cinema d'autor planteja el tema de les relacions amoroses i el seu patiment. El títol  "Olvidat de mi " ja ens dibuixa l'argument. Una enginyosa màquina pot esborrar de la nostra memòria tot record de la persona que vàrem estimar. Es tracta doncs d'un programa per eliminar el dolor i la pèrdua en el cas de la ruptura amorosa. El protagonista un noi jove ha conegut una noia de la que ha estat enamorat profundament , de manera boja i profunda i no pot soportar la seva perdua per sempre . El psiquiatra proposa la MORT DE L'ALTRE  a través de poder eliminar tota petjada de la seva memòria . Introdueix el pacient en una mena de son profund i així una màquina va poc a poc esborrant absolutament tota escena, tota imatge, tot objecte, tota emoció, tot sentiment, tota impressió, tot gest, fins a esborrar el rostre de l'altre. 

La pel·lícula - ens obliga a pensar sobre aquesta possibilitat com una forma de MATAR L'EXPERIÈNCIA ,  L'amor element humà que juntament amb l'odi genera aquesta diatriba sobre els sentiments, i les emocions i la posterior desolació i solitud amb la que es troba un mateix molts cops provoca el desencís de la vida, de la realitat i de les condicions existencials . En literatura -Shakesperare  , Flaubert, Garcia Márquez, Salter, Chejov, ens han fet reviure experiències on la condició amorosa provoca aquest desgast en la nostra condició . Desgast perquè és una pèrdua de la capacitat que considera un mateix de relacionar-se amb la vida mateixa i amb un mateix. Un abandó que considera que han deixat de poder donar-se les possibilitats de tornar a sentir l'eternitat i el poderós amor vers l'altre . 

Eternal Sunshine of the spotless mind  , realitzada l'any 2004 vol conseguir que la relació a vegades intensa deixi de ser fugaç com un estel per restar oblidada per sempre. No resulta suficient marxar , cremar les naus , llençar en els contenidors les restes del nostre naufragi , cal anar més enllà , sobre tot si l'experiència ha deixat una mena d'emprempta , una llaga profunda que ens fa plorar constantment per les nits i vagar com zombies de día. 

El film sembla aparentment banal però a mesura que hi reflexionem convida a pensar sobre aquesta possibilitat futura de poder eliminar per sempre aquesta nyacra que la persona que vas estimar et va deixar . Olvidar com el propi Plató ens deia en els seus diàlegs és el que l'ànima no necessita per retornar al veritable món , i per això proposa el record, el coneixement dialèctic per trobar-nos novament amb les idees de l'amor veritable no el de carn i ossos. Però si l'oblid és precisament la malaltia avui diagnosticada com una de les pitxors -Alzheimer o demència senil- la reflexió convida a pensar si realment estem preparats per fer-ho nosaltres sols. Podem oblidar a qui hem estimat ? 

La neurociència i el transhumanisme ens dirien que perquè fer-ho si tenim sistemes tecnològics que ens poden ajudar a no patir més , a matar els moments i espais existencials que han representat unes espurnes d'alegria i benestar però que ara en el nostre present provoquen malestar i dolor encara. La nova corrent cultural, intel·lectual i científica ens donen la pastilla de la felicitat per deixar per sempre més aquests malsons que vàrem viure i vivim encara. 

Olvida't de mi proposa com a metàfora un viatge a una realitat cada cop més present de DESFER-NOS DELS MALS ROTLLOS. I clar més d'un o una poden pensar , si puc evitar patir - perquè com sembla que a vegades adhuc la religió sembla intentar que dignifiquem aquesta situació de dolor- no deixar-me portar per una idea de desintoxicar-me per sempre de qui un dia ens va fer mal i ens va abandonar ? 

El transhumanisme senyala aquesta via , aquest psicofàrmac pels nostres transtorns siguin amb les sigles que siguin i diagnosticats com a dolorosos socialment. Estimar pot causar aquest patiment per tant esborrem els rastres dels altres que ens fan patir per sempre més i visquem com si res hagués passat. Només així potser podríem viure en un món nou cada vegada.. 

Com veieu , els plantejaments ètics i morals surgeixen en aquesta pel·lícula. Val la pena pensar si estem caminant cap un model millor o no ?  

miércoles, 12 de octubre de 2016

TRANSHUMANISME I IDEALS PER HUMANITZAR-NOS


Existeix un transhumanisme que permeti entendre la millora de l'espècie humana ? L'Abril de 2006 dins "Cuadernos para el análisi 21" coordinat per José Manuel Bermudo apareixien alguns artícles parlant dels conceptes 'humanisme i humanitarisme. En quasi tots es posava en evidència la crisi de la raó pràctica il·lustrada iniciada pels pensadors del segle XVIII. 
Així l'humanisme estaria proper a la raó i la racionalitat i l'humanitarisme a la pluralitat ideològica que cerca una idea de moral específicament humana. Si el primer va formar part de la  classe social de la burgesia i d'un model cultural que s'identificava amb la necessitaqt de trobar una emancipació de l'èsser humà per fer front  a l'amenaça a la fi de la moral; el segon amb la fragmentació  del saber i dels corresponents subjectes del mateix i una diversificació i banalització dels conceptes o idees  i d'una ideologia  en benefici de la neurociència , la psicologia i la pedagogia  especialment. 
Volem dir que  intentem argumentar que precisament dins aquesta fragmentació del saber, la veritat com a recerca,  ha quedat diluida i hem donat pas a una recerca de la felicitat , necessàriament hedonista i consumista, que s'oblida de la trajectòria ètica de l'èsser humà. 
La qüestió doncs ens portaria a creure en una veritat tècnica fruit del discurs social ambivalent i desqualificatiu vers al contrincant (altre) . Aquesta legitimitat de la veritat com a forma plural de les idees , permet establir precisament una  associació entre un concepte i altre. Veritat voldria  dir legítim,. I aquí rau pensem la fal·làcia en la que caiem. La veritat no indica necessàriament legitimitat. Ni menys a l'inrevés.
O sigui ,el problema seria si el fet de la diferència en si mateix ,ja constitueix una raó suficient per prendre l'acceptació d'aquesta. Aquesta legitimitat seria docns el que a vegades s'estableix de forma dogmàtica com si garantís per si mateixa la possible objetivitat de la idea que es defensa. 

Ara però una vegada semblaria que podríem deconstruir el posthumanisme des de la singularitat tecnològica , o si més no , aquest superaria o modificaria les possibilitats estudiades i analitzades fins ara, ens situariem en l'anomenat Transhumanisme. Aquest concepte s'inscriu en la idea actual de la superació dels limits i barreres humanes que impedeixen avançar. Aquest augment de les capacitats humanes gràcies a la tecnologia i a la tècnica haurien de permetre avançar com el cohet més enllà de la LLuna. El problema però és com ? El transhumanisme proposa aquesta fusió entre intel·ligència humana i tecnologia per arribar més enllà del concepte posthumà. Aquesta artificialitat hauria de permetre millores i perfeccions artificials en l'espècie humana. 

Fa poc veia una publicitat que indicaba un producte de venda a les farmàcies que altera l'estat d'ànim conseguint que la persona entri en un estat positiu -si no el té. Aparentment un pensa que això ès un producte més de consum però en la reflexió de com difonien la publicitat hi havia una voluntat de convercer que l'home pot conseguir sentir-se feliç sense ser-ho. Inmmediatament un té la referència al cap de A. Huxley en la seva distopia " el món feliç" . 
D'altra banda un altre exemple que tinc és la nova tendència en aplicacions genètiques -ara per ara només dins l'alimentació- de l'anàlisi de les compatibilitats dels aliments vinculades a les cèl·lules sanguínees , nervioses, hormonals, ... Aquests test ja determinen amb un grau bastant bo les necessitats humanes en el menjar però alhora ja condicionen coses com el tipus de compra, els hàbits alimentaris , etc.. En aparença sembla una bona resposta a la indústria alimentària i de salut que cada cop més estableix una relació clara i personificada pels seus clients i futurs pacients . Però un es pregunta fins a quin punt aquesta tendència podrà acabar promocionant i produint un tipus d'alimentació en funció de les necessitats reals o no ? . 

Estem doncs parlant de modificar la naturalesa humana i aquesta idea la neurociència fa uns anys intenta implementar-la. Un TDH, un Transtorn Límit de personalitat, un Síndrome d'Asperger, un... actualment es converteixen en una patologia que inmediatament passarà a medicar-se per treballar els seus efectes. Fins i tot justificar que " no gaudir de la medicació vol dir no sentir-se responsable de les conductes que es puguin produir " com en alguns casos en el sistema educatiu tothom coneix. 
Això importa bastant per entendre que des de la física quàntica , la biologia evolutiva i l'estadística l'atzar és fonamental per configurar teories i sistemes. Les matemàtiques pensa que no podem demostrar l'atzar i que aquesta possibilitat d'aleatorietat dins una seqüència matemàtica és imprevisible , fins i tot no la podem ni pensar ni dir. .. Poden ser aquestes referències per precisament establir un diàleg amb el transhumanisme prou interessant ? 
Peter Sloterdijk des de fa temps "normas para el parque humano" ha plantejat aquesta idea de resoldre la nostra incapacitat humana per viure mitjançant la tecnologia i la tècnica , així doncs promoure la eutanasia, la eugenesia, uan neurociència aplicada a la conducta social i ètica , etc   per tal de millorar-nos com espècie . De fet E. Wilson ja fa temps que va advertir que hi ha aquesta línia de treall per arribar a viure en pau i harmonia. 
En el fons la pregunta sobre si podrem canviar la nostra naturalesa humana per millorar-nos té una vessant ética i política específicament humana que ens hauria d'obligar a pensar si triem aquest camí o no  ? 

jueves, 6 de octubre de 2016

SURCAR EN LAS PROFUNDAS AGUAS DEL ABISMO. LECTURAS Y PENSAMIENTOS.

James Salter murió hace un año. Su literatura no nos debería pasar desapercibida. 
"El río es sucio pero se lava a sí mismo" hablando del rio Hudson. Quienes hemos estado en NY entendemos eso. Salter habla en "Años luz" de una relación entre Viri i Nedra. Un matrimonio que lleva años metido en su quehacer de cuidar ponis , de pasear perros, de contar cuentos maravillosos a Dany y Franca. La luz son aquellos años llenos de una ociosidad de Dios , de cocinar , de trabajo, de domingos en la cama, de jardines llenos de tiempo para regar y plantar flores, plantas , de coser con dedal y hilo , de mirar por la ventana pasar una bandada de pájaros. Los años luz es lo esencial de la vida : comer, la ropa , las prendas de vestir, ... Años luz esconde la vida misma. Y aquí está la extraordinaria historia que Salter nos cuenta. 


¿Como escondemos nuestras vidas bajo las sábanas de las relaciones? Rl matrimonio de 30 parece inmortal a sus momentos más allá de esos espacios y tiempos concurridos , llenos de visitas, de fiestas, de viajes organizados, de cenas con los amigos. 





 
Chagall en su cuadro " Sirena  sobre la bahía de Niza" nunca penso en las copias falsas que ocuparían los comedores de muchas casas. Salter compone su mundo como si se tratara de un mundo cercano,familiar ... La generosidad y el egoismo parecen como si fuesen ambas cosas parte de un mismo escenario entre un hombre y una mujer. Un hombre que diseña edificios sabe como cuidar los detalles en una relación y el protagonista lo hace con esmero y delicadeza. Pero no existen los hombres puros ni las mujeres puras que mantienen el mundo como el cuento de Sholom Aleichem . 


El odio de quienes viven sin verse, de quienes habitan en una misma casa sin encontrase, convierte en mártires a muchas personas en una pareja , en una familia. La mirada mutua desmoraliza, hace perderse mutuamente en vidas ajenas que dejaron de ser propias. Años luz habla de la vida como "la de un bosque que desde lejos parece una unidad que es posible comprender y describir pero más cerca empieza a separarse , a disolverse en luz y sombra de una densidad ciega". 



Ese todo engañoso vierte una dependencia irreal : hay quien cree que vive y hay otro tipo de vida diferente. Esa última es la que poco a poco avanza Viri y Nedra . La vida anhelada, la vida deseada, la vida soñada. Una vida más allá del tiempo que hace de lo cotidiano y próximo. 

Claro está que muchos hombres y mujeres pueden ocupar lugares estratégicamente dispuestos como caríatides griegas para seguir creyendo que viven una vida. Por eso Viri y Nedra se preguntan por esa naturalidad que la vamos perdiendo cuando nos vamos haciendo mayores, la de los niños y niñas que hablan de otra manera. Un lenguaje sin condiciones, sin tapujos, sin rellenos de contenedores trampa. 
Por eso es fácil perder el aliento si uno no ha perdido ese bailoteo en su pies que se le mueven todo el rato a lo largo de los años. Un aliento por alguien que no es el otro de enfrente, una otra que no es la de siempre, una otra que aparece como distinta.Kaya , una joven que maneja los instintos primarios de los deseos y sueños imposibles. Y es que en estos momentos no existe ni nada que este bien ni nada que este mal , no hay valoraciones que valgan ni juicios oportunos para seguir estando fuera de esta vida escondida que a uno lo subyuga y lo adentra en su simismamiento perfecto. Nada le protege a uno de esas cosas que nos pasan , del cruce de un otro, una otra que un día aparece pero de la misma manera otro desaparece como si nunca hubiese venido. 


¿Puede el conocimiento protegernos de este tipo de vida escondida que nos arrastra ? Salter entiende que no , no hay salvación alguna con el conocimiento, la vida admira la pasión, las mentiras, la energía, el entusiasmo.. Sólo tenemos fragmentos de vida, no tenemos ninguna vida completa. 



Con esos fragmentos vivimos. Todo se escapa , todo marcha, todo se desvanece, absolutamente todo. Ese perder forma parte de lo que somos y con lo que nos relacionamos. Las elecciones que hacemos definitivas pero sin más importancia que la que le queremos dar. 

De ahí esa indiferencia a las presencias que años ocupan con nosotros tantas mañanas, tardes o noches. Hacer el amor sin hacerlo. Ese otro ya no nos ve, perdió su mirada conjunta, abandono todo. Ya no está , se alejó y no nos mira en absoluto . ¿Cómo reconocer de nuevo a este que amamos un día ? Acaso el amor de una mujer no es el mismo amor con cualquier mujer , y el amor de un hombre no es el mismo amor con cualquier hombre. 


Salter entonces acompaña en su Años luz la reflexión de como aprendemos a dejarnos querer como niños, abandonamos el hombre, nos dejamos atrapar por las razones de los montones de cosas anodinas que acompañan el tiempo. 





Henry Rousseau en el cuadro del Eden mantiene todavía esa idea de la mujer orgullosa de estar con el Adan correspondiente. Incluso Salter cita a Gandi , Gaudi como vidas de anónimos ciudadanos que son capaces de perder su vida sin más. 
Por consiguiente la felicidad sea através de los hijos para que así sea el refugio de los años luz que nos permiten escondernos de la verdadera respuesta. La consciencia de nuestra vida pasa por un egoismo que nos hace pensar que todo aquello que hacemos ya nos está bien. O lo contrario no es lo que llamaríamos la infelicidad. Pero Salter vuelve a afinar en su mirada " El pensamiento no conduce nunca a la verdad". Claro está pensar obliga a ser infeliz y así vuelve incompatible los dos caminos la verdad y la felicidad que todas buscamos. Pensar transforma , obliga a la intranquilidad permanente, a la ausencia de estabilidad con uno mismo...  Pensar es una forma de desordenarnos , de deshacernos constantemente,.. ¿Acaso no es posible soñar con otras vidas y mundos posibles ? 
Viri y Nedra se prenguntan por ese dolor de vivir una vida antisocrática, una vida sin análisis, sin preguntas, sin respuestas, sin la verdadera luz. 


Nedra dice que el matrimonio es como algo familiar y eso retiene, acompaña, abraza pero también ata, a veces a quien no puede darte aquello que quieres¿ Por qué ese depender de los demás ? ¿Por qué esa necesidad de amar a los otros ? Amar es dejar de necesitar a los otros , a los demás .. lo demás forma parte de la vida aburrida y estúpida. 



Ese amor nómada sorprende a todos y todas. Como el pensamiento que también lo es : puesto que siempre se enamora de aquello , lo otro, lo de más allá, de la palabra de quien habla ,de el gesto de quien mueve sus manos, de los ojos de quien observa, de el olor que desprende su cuerpo, de la belleza que muestra su elegancia, de los pies que se deslizan por el suelo , de tantas cosas juntas que cambian rápidamente de una noche a otra. Nos atraen tantas cosas...Lo que nos falta en la vida es aprender a dejar de ser sedentarios y convertirnos en nómadas. 

Puede que la anarquïa en las células permitiera que Nedra un día a los 40 deseara abandonar para siempre a su Viri. Imposible vivir con él, no me mira, no me entiende, no me comprende, no me ama de verdad, no se interesa por mi, ha dejado de estar realmente conmigo. Por eso cuando algo te atrapa deja de ser algo deseado, algo que se acaba convirtiendo en ajeno , alejado, extraño, ... Cansados uno de otro simplemente. ´
La vida según Salter acaba siendo oscura si seguimos manteniendonos en esos Años luz , en ese no saber perder aquello que nunca nos perteneció. Ser borrosos , ser así para precisamente superar los Años luz de quienes se creen que viven una vida cuando son incapaces de escapar y salir al exterior. Puede que a menudo nos sepamos ver con claridad las cosas de nuestra propia vida, necesitamos un afuera.. alejarnos de las incertidumbres para alcanzar la luz. 


Y así esas cicatrices dividen la vida como los anillos de un árbol , dirá Salter... Amar es saber movernos por la vida.