domingo, 7 de agosto de 2016

MÉS ENLLÀ DE NARCÍS DE PAUL VALÈRY .. SÒCRATES VERSUS NARCIS .



La realitat no és aquesta idea que tinc d'ella , ni aquesta altre, ni la que diuen que tenim , ni la que mostren en els diaris, ni la que veiem per la televisió, ni la que s'escriu en els llibres ... Perquè no hi ha cap realitat configurada, feta,definida. 

Clar que lluitar contra aquesta idea que ens dibuixem del que és la vida, el món, les coses que ens passen, la lluna, el sol, l'amor, l'odi , la passió, la valentia, la ira, la rauxa, o la pau ...  és una fita com la de Sísif. La pedra que portem a l'espatlla torna a caure una vegada i altre al fons de la vall i de nou tornem a intentar pujar-la de nou al cim del pic sense èxit. 

La qüestió és com tenir-se en peu , com sostenir-se , com reunir els fragments que formen part de les nostres idees . Davant la unitat hi ha la fragmentarietat del tot. 

L'home sol sempre està mal acompanyat deia Paul Valery. Per això davant el món que ens dibuixem ens definim en el que creiem, pensem i sentim. 

Narcís no és Narcís. 

La paraula resona a sabia i petulant , a farsa , a joc d'ombres, a llunyana , a freda i distant. Hi ha masses fantasmes en les mirades que han deixat els camins plens de pérdues i abandonaments. 

La vida ens subjecta i ens arrastra perquè precisament no és com l'esperabem. Quin és el conflicte entre la nostra ètica personal i la realitat social , el pas del temps, la construcció de l'identitari??? 

Els dies ens fan sentir aquesta solitud amable i atrapant. Nostalgia del que només podem atansar amb el record alegre del que vàrem viure. 


Narcís no és Narcís. El mite habitual ens presenta la seva imatge dins un mirall del toll de l'aigua del riu ; així queda enamorat de la seva bellesa. S'oblida de la resta, de les Ninfes, i només observa vanitosament la seva imatge. Ha quedat atrapat per si mateix.


Narcís no estima ningú més que no sigui ell mateix i per això els deus els transformen en una flor : el narcís. 


Avui deiem en el post anterior la societat promou aquesta idea del narcicisme, el culte a un mateix, els selfies, les xarxes socials amb m'agrada que t'agradi, el positivisme autoimposat, la manca de saber aceptar les fustracions ..  El narcisisme però no és l'amor propi . Paul Valery entendrà Narcís com la persona que precisament perquè comença detestan-se no s'adora ni és permet cultivar el jo contra el no-jo. 

Narcís en Paul Valery cerca el coneixement i la lucidesa i per tant a un autoanàlisi d'ell mateix. No és doncs una imatge el que atrapa a Narcís , per això no és la reproducció del mite clàssic el que Valery està poetitzant. 


"Que brillis finalment , terme pur de ma cuita ! 

Avui , cap a la font, com d'un cérvol la fuita 
no cessa que no caigui al bell mig del canyar, 
atran mateix de l'aigua la set em ve a prostrar.
Més, per desalterar tanta amor curiosa, 
no torbaré pas jo l'onda misteriosa : 
Nimfes! si m'estimeu , no cesseu de dormir ! 
L'alè més lleu dins l'aire totes us fa estremir; 
fins, si dins l'ombra ........

                                traducció Xavier Benguerel. 


Per això Narcís serà un simple mitjà per conèixer-se millor.Valery en el cementiri marí ja entra en un simbolisme on la natura hi juga un paper fonamental per expresar el que no pot interpretar com voldria. Valery és una illa isolada perquè no té cap possibilitat de resposta del món que l'envolta. El jardí és l'espai d'aillament per excel·lència , el refugi ideal del jo i en el silenci d'aquest el poeta es troba amb ell mateix.  Un lloc refugi, absent, fora de distraccions dels altres, d'autèntica comunicació. 

El jardi és nostalgia en estat pur , allunyament dels pas del temps i els records  que han malferit l'esperit i   s´han esmicolat en les petjes de vida al llarg dels anys.Esborrar-ho tot , reseteijar el disc dur de la pròpia existència i l'amargor del perdut per sempre..

Aquest jardi amb murs alts i llargaruts finalment ha enfosquit de forma ombrívola els racons i el sol ja fa temps ha deixat d'entrar-hi. Resta ara un ombracle on la humitat de l'illa interior del jo ha fortificat massa aquest espai. 

Meditar , tancar-se, retrair-se, refugiar-se en el seu enmirallament per tota la vida. 

Narcís és Narcisa. 

El mirall del "tot home conté una dona en el seu interior" una idea valeriana que Plató també havia treballat en els seus diàlegs i en especial en "El convit".  

Narcis confón la imatge que contempla en el toll d'aigua com si fos un altre. He aquí l'error. Mirar-me no vol dir adonar-me que m'observo i veig. Hi ha qui no es pot veure mai en un mirall sigui perquè és un vampir o per haver pactat que mai ho faria com el conte d`Oscar Wilde. 

Valery cerca l'autenticitat i per això s'adona que en la comunicació en el fons només ens busquem a nosaltres mateixos, al nostre present personal i propi, al jo , al auto mirall . 

Les tempestes interiors ens apropen al precipici , la crisi deixa pas a no escriure mai més. Només escrivim per nosaltres mateixos. 

Narcís és un objecte d'investigació autoreferencial que esgota un cop i altre en el seu pensar-se tota aquesta idea, imatge, idola, icona de realitat que configura la seva persona. 

Narcis ha perdut el narcicisme , s'ha despullat de si mateix, intelectual , el que fa Narcís més ell mateix és l'esperit d'ell mateixi res més. No en concret sino en el temps. 

Qué m'importo jo mateix ? Què fa de mi un ésser especial ? Res , absolutament res. Sòcrates i la seva màxima "coneix-te a tu mateix" guanya al Narcis del mite. No és autosatisfacció és dolor i lluita per existir amb la malenconia impersonal.

Narcís ha perdut la vanitat no vol conèixer Jo no sóc jo sinó com a fragment del món i de l'arbre de la vida. Sóc pedra , nuvol , mar blava, sol rogent, .... Qui em crida ara ? 

La musa dorm en la penombra de la nit, el mussol ulula i un pensa en si mateix. Una forma de exigir que el món de l'existència i de la vida estigui unit i separat alhora i que el compromís sigui amb cada instant  perquè jo nomès sóc dins el món i la vida.No hi ha res més.  

No hay comentarios: