sábado, 20 de agosto de 2016

EXACTE , EL MÓN COM NO ÉS ..TEATRE PER UNA FORMA DE FILOSOFAR AMB LA VIDA.




Tota experiència teatral resulta molt directa tantes vegades com moments màgics que aquesta art et transporta més enllà del moment que vius. "Exacte, el món com no és" que actualment es presenta al teatre Maldà del carrer del Pi és una proposta agosarada que juga a fer pensar. 
La jove actriu Gemma Martínez i la pianista Paula Sendín interpreten els laberintics espais del jo. Qui sóc jo? On vull anar? Qué busco a la vida ? Per qué no sento cap satisfacció amb el que faig o veig ? Qué haig de fer per ser feliç ?  Tantes i tantes preguntes obren pas a un espectacle de durada curta 75 minuts on el monòleg interior poc a poc va atrapant. Una llista de coses per canviar d'un mateix, una reflexió sobre estar atrapats en el forat interior que a tothom ens engoleix amb aquest melic que diu jo , jo, jo ... La música del piano avança i la veu dolça i melosa de la pianista com l'alter ego introdueix moments de silenci, de qüestionar-se qué esperem de la vida realment. 
Meditar , correr, nadar, jugar a trobar la parella perfecta amb el gat del Nobita, una vaqueta o l'osset de peluix del Winie Po ofereix la idea del cos i el poder d'aquest. Poder congelar els ovuls per deixar un legat a les generacions, la mare natura que crida el cos de la dona .. Una visió de la dona reivindicativa que crida llibertat per sobre de tot. 
Però el viatge en el temps amb una carta com escusa no aconseguirà més que adonar-se que el pretext és no enfrontar-nos a la vida tal com és i com no és... La música serveix per entendre que les emocions i sentiments són només això , així com també els pensaments que tenim no són cap clau de res, ni cap solució ni cap cura per no enfrontar-se a una mateixa. 
EL teatre així recupera una idea interessant : jugar a pensar, jugar a filosofar amb la vida, a fer de les preguntes que ens fem nosaltres mateixos un recorregut 

“Una idea que me salva hoy,
que me ayuda a remar en la charca donde estoy,
es creer que la piltrafa que soy, va a ser mi salvación.”


Un poema de Antonio Lucas que diu : 

" Ahora que sabemos que vivir no es regresar 
sinó un perderse con conciencia de naufragio " 

D'aquesta manera entrar en aquesta introspecció amb una dramaturgia permet que poc a poc s'avanci per els camins i els boscos del pensament . Una proposta molt exportable a un teatre per gent jove i per seguir filosofant... Per què no ?  





No hay comentarios: