viernes, 8 de julio de 2016

Anarquisme i forma de vida Qui asumeix el risc de les profunditats asumeix el propi risc . Oscar Wilde



L'anarquisme no és cap ideologia ni forma part de cap moviment. Pertany a una forma de viure que sempre existeix amb el repte de la desobediència possible. Enten l'individualisme com una forma emancipatoria de relacionar-se amb la pròpia existència. 

Espanya és el cor de tots els anarquistes. No hi ha cap manual d'anarquisme ni cap receptari. En la vida i en l'amor l'anarquia no té lligam a res ni a ningú , les seves úniques relacions son precisament desfer etiquetes , caracters definits, raons fixades, idees construides, creences establertes. 

En educació l'anarquisme pot consistir en jugar més al patí que adoctrinar a la classe. El control és una forma de dominació i l'anarquia busca altres relacions més enllà de la dinàmica amo, esclau hegeliana. 


Dolors Marin en el seu assaig sobre "Una introducció .Anarquismo" editorial Ariel. Aquesta professora d'història contemporània fa anys que investiga sobre les pràctiques associatives dels anarquistes espanyols. 

Està clar que el control social és una voluntat d'extendre el procés de socialització. En aquest procés les persones s'adapten i aprenen unes pautes de conducta social establerta i considerades vàlides i normals. En la mesura que es segueixen unes mateixes pautes i normes socials podem dir que hi ha una estandarització del procés social. Un exemple és el processos de selecció i gestió que tenen les societats actuals en el món educatiu, món laboral, món social, ...  El control social seria l'aspecte considerat més objectiu de la socialització com a mecanisme perpetu d'inducció i de manteniment certa conformitat social en la conducta pública.  Però també podem parlar d'autocontrol com socialització subjectiva. 




No hi ha origen en la voluntat anarquista. Resulta cert que el control no és una cosa de l'Estat i del poder polític o econòmic , també el control és personal, col·lectiu. En aquest sentit el control podria ser entés com una forma de pressió social perquè s'adapti la persona a la convivència del grup o de la comunitat. 

La persuasió , la sugestió, la instrucció, la moda, la recompensa, el premi, la inducció, la normalització, la classificació, l'ordenació , la formalització o informalització social dels aprenentatges o dels comportaments socials, la institucionalització ....  serien formes que responen a aquesta forma de viure socialitzadora dins els sistemes establerts i l'anarquisme precisament estaria lluny d'això. 

Passolini deia que 

En toda mi vida jamás he ejercido una acción violenta, ni física, ni moral. No porque yo soy un fanático de la no-violencia. La cual, si es una forma de autocostricción ideológica, también es violencia. Nunca he ejercido en mi vida violencia alguna, ni física ni moral, simplemente porque he confiado en mi naturaleza, es decir en mi cultura.

En aquest sentit el control social sembla com el ritual personal que tothom acepta des del seu naixement. Per això hi ha qui entendrà que gestionar és necessari en un món on la quantificació de les persones cada vegada més obliga a tenir-ho tot regulat, dissenyat, ordenat- >L'anarquia no creu en aquesta forma de vida de les formes d'organització sistematitzades i gestionades per valors com eficàcia, eficiència, efectivitat... La coordialitat segueix molt més el model anarquista, un model fonamentat en participar de la idea del comú, del compartit per tothom ...  

Viure més enllà de les etiquetes, dels clitxes, dels canons, de les regles, de les modes, de les sistematitzacions, dels camins traçats , delsl camins dirigits, de les rutes amb pistes, de les petxades definides .... 

No hay comentarios: