jueves, 10 de marzo de 2016

Carta a l'amic



La darrera paraula 
la darrera 
no hi havia més que una 
i no va ser.


Amic enyoro la teva veu ara 
aquella trencada i ronca 
les mirades complices 
i a tu. 

Aquest adeu terbol i amagat 
de temps perdut 
de gest que no va arribar 
potser no calia amic , potser no. 

La mort és el temps definitiu 
el camí d'aprenentatge a aquella encaixada de mans darrera 
a una última trobada 
al record d'infantesa al record de joventut 
a l'amistat . 

I els cels que ara contemplo 
més enllà del teu i el meu 
seran nostres per sempre 
en els espais que visquerem junts 
en les estones de paraules distretes i de càlids adeus 
com cada nit aquests dies t'enviava la darrera paraula de la nit.


Tornaré al turons de les nostres petjades 
a un vent que ens acaroni quan erem junts 
a l'arbre que abraçaré per tu 
al rierol que atravesaré amb un somriure 
adeu amic adeu joan . 


Parlaves amb mi i jo amb tu en silenci 
no ens vàrem veure més 
no varem trobar la darrera , ni la propera 
amistat d'amics , amics d'amistat ... 





Em costa imaginar-te absent per sempre.
Tants de records de tu se m'acumulen
que ni deixen espai a la tristesa
i et visc intensament sense tenir-te.
No vull parlar-te amb veu melangiosa,
la teva mort no em crema les entranyes,
ni m'angoixa, ni em lleva el goig de viure;
em dol saber que no podrem partir-nos
mai més el pa, ni fer-nos companyia;
però d'aquest dolor en trec la força
per escriure aquests mots i recordar-te.
Més tenaçment que mai, m'esforço a créixer
sabent que tu creixes amb mi: projectes,
il·lusions, desigs, prenen volada
per tu i amb tu, per molt distants que et siguin,
i amb tu i per tu somnio d'acomplir-los.
Te'm fas present en les petites coses
i és en elles que et penso i que t'evoco,
segur com mai que l'única esperança
de sobreviure és estimar amb prou força
per convertir tot el que fem en vida
i acréixer l'esperança i la bellesa.
 
Tu ja no hi ets i floriran les roses,
maduraran els blats i el vent tal volta
desvetllarà secretes melodies;
tu ja no hi ets i el temps ara em transcorre
entre el record de tu, que m'acompanyes,
i aquell esforç, que prou que coneixes,
de persistir quan res no ens és propici.
Des d'aquests mots molt tendrament et penso
mentre la tarda suaument declina.
Tots els colors proclamen vida nova
i jo la visc, i en tu se'm representa
sorprenentment vibrant i harmoniosa.
No tornaràs mai més, però perdures
en les coses i en mi de tal manera
que em costa imaginar-te absent per sempre.

 

http://www.catorze.cat/noticia/2409/lletra/dolors

No hay comentarios: