sábado, 28 de noviembre de 2015

Lectura de Slavoj Zizek " Acontecimento"


L'esdeveniment: un viatge del final al principi.



El camins porten a molts llocs però n'hi ha que configuren el que podriem anomenar esdeveniments allò que ha estat escrit i que ens permet redefinir els moments que ens podem aturar per pensar i actuar.

Un esdeveniment és una ruptura, un trencament i que ens permetrà referir-nos com si fessim un viatge d'una variabilitat possible per donar vida a aquest concepte .

L'esdevenimennt succeeix de sobte,sense que ens l'esperessim , sense més per això pot tenir un matís traumàtic, inesperat. Irromp dins la vida nostre com si la normalitat de les coses que passen es veiesin afectades per aquest.

On ha sorgit això que ha passat ? Ha estat un esdeveniment com si es tractés d'una nova forma de relacionar-nos , d'estar , de circular dins un efecte que sembla superar les pròpies causes. Per això l'esdeveniment sempre estableix un buit entre l'efecte que ha estat i les causes que l'han produït.

Precisament la filosofia ens problematitza sobre aquest concepte d'una causalitat que sembla aparentment connectar totes les coses entre si.

Aqui doncs en aquesta ruta comença la filosofia i el qüestionar-nos si hi ha successos que no els podem justificar o que els seus motius semblen insuficients. En essència aquest serà el punt de partida de la noció d'esdeveniment.

Fins ara ens hem dit d'aquesta possibilitat que un esdeveniment pugui convertir-nos radicalment en un espai que ens permeti transformar aquesta realitat .Un viatge però per un concepte com el d'esdeveniment requereix diverses aturades, stops, resituacions que permetin endinsar-.nos plenament .

Un esdeveniment es clar que es dirigeix a la idea que tenim de realitat: Quin horitzó de significat ens pot determinar un esdeveniment com a moment de percepció i de relació dins el nostre viatge existencial ?

Un esdeveniment és un efecte que excedeix les seves causes i això implica precisament entendre que pot ser un simple canvi dins la relació amb la realitat però també pot ser una possible transformació radical i de desfeta de la realitat .

Però sigui segons una o alttre vessant l'esdeveniment representa una aparició inesperada de quelcom nou que desestabilitza en el moment tot procés.
Per això potser el millor punt de partida en aquest viatge és comprendre que tot esdeveniment té un caràcter generador de continguts o fenomens on els propis antagonismes contingents produeixin transformacions de les possibles inconsistències i culs de sac.
Primerament tot esdeveniment pot permetre un canvi del marc de referència sobre la nostra realitat . Què vol dir això ?



L'esdeveniment no s'hauria d'entendre com una cosa coneguda i apresa sinó quelcom que canvia la nostra mirada de percebre el món i les nostres relacions amb aquest . Això significa que l'esdeveniment es pot presentar com una ficció que ens permet senyalar a la veritat de forma indirecta.
Un exemple d'aquesta idea seria la representació artística en el teatre on realitat i ficció es relacionen amb la veritat. Precisament en l'obra d'art i en concret en la representació d'aquesta s'expressa una realitat que ens costa d'admetre com a pròpia com queda palés en el cinema de Tarkovski o de Dreyer o Lars Von Trien.
O sigui , aquesta idea d'esdeveniment es presenta com una narrativa que tanca la fantasía en el cercle del que podríem anomenar realitat. Però en aquest joc de fantasía la realitat acaba invadint la realitat mateixa. Aquesta divisió entre realitat del món habitat per nosaltres i els fenòmens traumàtics i sense sentit que ens aboca la realiat ens oferiria l'esdeveniment proporcionaria una ficció simbòlica que permet aceptar aquesta inconmesurabilitat de la vida humana i la fragilitat fugaç. Dit d'una altre manera l'esdeveniment permet una perplexitat sense límits dins aquest vincle entre trauma i fantasia per escapar de qualsevol horitzó de subjectivitat.

D'aquesta manera situant-nos en la idea de fantasia com la possibilitat d'observar el món sense la condició existencial del subjecte perquè podem atravesar aquesta fantasia mateixa . “Es un perdres en el mateix moment que hi ha coneixement d'un mateix o dels altres”. L'esdeveniment en aquest sentit no és un simple canvi sinó la destrucció de tot argument que sosté la idea d'una humanitat perduda. Si aleshores l'esdeveniment serà entés no com un procés que es dóna dins la realitat sinó com la possibilitat d'un nou ordre com horitzó de significat.

També aquest esdeveniment si ens aturem podria entendre's comm una imposició i d'un canvi en relació amb la realitat mateixa que és el tema de la caiguda o de la culpa.

Per ajudar-nos a entendre això cal recorre a la idea de llenguatge humà i a la tensió entre la idealiltzació com a universal ( el pensat ) i la seva particularitat real ( el parlat ).

Podem entendre això des del cristianisme docns aquesta religió és la primera i única de l'esdeveniment com accès a Déu (l'Absolut).Però en la concepció cristiana de la història l'encarnació de Déu en Jesús es presenta com una ruptura del curs normal de la realitat.En el cristianisme l'esdeveniment és l'anunci de la bona nova com a ruptura radical i la nova mirada del Crist resucitat com caiguda dels fidels combregant en la mort de Crist. Precisament el cristianisme ens lliga al pecat original impedint el retorn a la innocència i ens oposa a la idea del budisme i l'estat de nirvana que sosté que la falsa aparença i el patiment neixen del món.
En el budisme la personalitat serà la caiguda de l'home a diferència del cristianisme que la personalitat queda sotmesa a la voluntat de Déu com a divisió. Dit d'una altre manera la caiguda en el cristianisme és la possibilitat de Bé (felix culpa) .Així aquesta caiguda dins el cristianisme explica el pas de la vida animal a l'existència humana. La caiguda justifica la dimensió mateixa del fenòmen de la caiguda.


Adan doncs és la possibilitat que Déu intervingui per oferir la salvació. La víctima queda plenament justificada com a condició de possibilitat que Déu s'estimi només a sí mateix. O dit d'altre manera la caiguda és la justificació del mal com a camí necessari pel triomf del Bé. A diferència els grecs que el seu viatge era pel camí de la natura i la raó entenien el bé com una lluita contra la pròpia inclinació al mal. “la ferida només es cura amb la llança que la obre”.
Hegel , filòsof del segle XIX , entendrà que el coneixement subjectiu és la possibilitat de triar el mal o el bé , però en aquesta mirada cap al mal s'exclou del tot social que critica per considerar-ho indadequat. Dit d'altre manera arribem a ser gràcies a allò que es deixa enrera. L'esdeveniment s'hauria de situar precisament en aquesta idea : un retrocés absolut com a possibilitat on abans no hi havia rastre.
Així l'esdeveniment en aquesta línia és la caiguda mateixa , la pérdua de la unitat i harmonia original que mai va existir realment i que hem d'entendre com una il·lusió retroactiva.
D'aquesta manera l'esdeveniment definitiu pot ser entés com la caiguda mateixa que les coses neixin quen es destruexi l'equililbri , quan desapareix aquest.

En una tercera parada o aturada el budisme com apuntaven ens permet entendre que l'esdeveniment és un moment d'Il·luminació , de desvetllament d'aquesta teranyina real de l'aparença i poder arribar al buit del Nirvana. Es tracta de saber distanciar-nos del mal i la caiguda , per obrir-nos als altres deixant el ego fals que ens fa atrapar-nos en la realitat material. Però com ?

El budisme intenta superar aquesta necessitat de control sobre els fets i els canvis socials amb la idea d'abandonament , entés com a distanciar-nos i viure una certa indiferència interior davant el progrés tecnològic i científic. Però no és un rebuig a les voluntats dels programes neurocientífics i les aplicacions tecnològiques sinó una resposta a entendre aquests com a transtorns socials que ens situa en l'aparença i ens allunya del veritable ser.
El budisme doncs ens fa experimentar el jo conscient dins la possiblitat del lliure albir com un no-jo ( no èsser ) o com a jo simulat (ficció). Això és possible en el budisme quan el subjecte es desintegra en el procés neuronal en l'esdevenimentació subjectiva com a il·luminació o nirvana gràcies a alliberar-nos de la censura del jo com agent autònom.
El dolor, la culpa, la caiguda, el patiment és fruit del desig insaciable per coses que mai podran satisfer-se. Per això en el viatge proposat com esdeveniment pel budisme cal tenir consciència del començament des de la conducta pròpia amb l'autoanàlisi.
Tot acte que fem deixa una emprempta una petjada i que continuen després l'acte ja s'ha desfet. Per això el budisme és una pràctica per saber desfer-nos de les accions que ens evitin els extrems tot adquirint distància dels objectes i alliberar-nos del dolor. Apartant-nos de la roda del desig aillant tot allò que ens molesti , les seves causes i canviar nosaltres per interactuar amb una nova perspectiva com observadors en el viatge.

El camí al Nirvana o Il·luminació budista es situa en una mena de sensació de la innocència ferida que un pot estar patint com si fos una injusticia sense motiu i desplaçar-se seguidament cap al ego o subjecte per deixar clara aquesta situació o condició irrellevant i superficial.
Però situats en aquesta il·luminació estem en l'esdeveniment autèntic no aïllant-nos ,ens cal endinsar-nos en la responsabilitat del destí ,amb llibertat i autonomia , doncs la nostra dimensió subjectiva com individus és la veritable, encara que sigui il·lusòria. Dit d'altre manera la condició de la subjectivitat és esdevenimencial .

Tot això es pot explicar des de un recorregut dins la filosofia amb Plató, Descartes i Hegel doncs ells representen un trencament amb el passat. Tots ells representen un esdeveniment com excepcionalitat filosòfica introduint quelcom nou dins la perpectiva dominant actual.
Per què excepcionalitat ? Hi ha una certa bogeria quan tots tres es troben captivats per una idea( daimon socràtic, cogito cartesià,absolut històric) . Després d'aquests autors tota la filosofia no seria res més que un intent per controlar l'excès de bogeria amb l'intent de normalitzar-ho tot. Els tres filòsofs són la representació de l'esdeveniment del pensar com una trobada amb la idea , el cogito o l'Absolut ideal.
Plató els esdeveniments inestables pertanyen a l'àmbit material i mai actuen en l'ordre lògic de les idees però no podem oblidar que les idees platòniques afecten i modifiquen el propi pensament i la vida sencera. Un exemple seria entendre com ell ho fa l'amor com una follia perquè amb la seva excepcionaoitat trenca la normalitat. En resum en Plató les idees són quelcom que apareixen temporalment dins la superficie de les coses , que traduït a nivell concret significa que veiem més en el cos de l'altre , com quelcom que ens cal atrapar atravesant-l'ho per veure com és en realitat. Despullant les coses del tot i veure el seu sentit més enllà de la seva pura i simple constatació. L'error en Plató és oblidar la virtualitat i inmaterialitat com a possibilitat real Així l'esdeveniment serà una fugida de lo real per quedar atrapats en l'aparença de les coses materials. Però aparença i realitat no s'han d'oposar perquè tot esdeveniment és protagonista de l'aparença que crea , en aquesta fragilitat pròpia ..
En Descartes l'esdeveniment no sustancial del cogito ve designada pel propi procés del pur pensar sense cap fita.Significa això que el cogito com a pensament s'estableix com una forma d'experiència existencial determinada on hi ha un recolliment personal on es suspen l'existència dins una il·lusió que s'abandona. Som dins nostre i per això aquest retir interior cartesià permet la ruptura amb la realitat externa i una regresió a la nostra ànima animal dins el mòn natural. Un retornar a la natura per humanitzar-nos tot arribant si cal a la bogeria radical perquè experimentar això significa una mena l'eclipsi de tota realitat donada i constituida.
Hi ha doncs la subjectivitat com a gest de retirada per gatejar i arribar a la normalitat trencant els vincles amb l'entorn i apropar-nos a l'univers simbòlic de com ens projectem dins la realitat mateixa. La bogeria que deeiem seria l'accès indirecta a la nostra ànima animal que s'inscriu dins la naturales ade la nostra subjectivitat com a part del context simbòlic. La bogeria permet aquest pas de lo simbòlic a lo real però arribant al caos i permet la signifativitat dins el sistema.
Clar en el desencant que vivim el subjecte sembla viure la mort en vida doncs s'enten com a víctima traumàtica dee la pèrdua de la identitat simbòlica. En Descartes el cogito no és cap abstracció sinó tot el contrari és el conjunt d'emocions, capacitats,relacions que funcionen com abstracció ben real en la nostra actitud contreta subjectiva. Malgrat tot el subjecte cartesià no es troba enlloc dins el seu autisme , resta aillat de la mirada de tothom.
Hegel representarà aquest intent de que dins el regnat de la raó podem trobar la il·lusió que ens porti a la veritat , doncs aquesta viatja pels camins de les il·lusions. Partim de la idea que l'ortodoxia és subversiva o com a mínim té un cert caràcter que si ho és. La moralitat en sí mateixa és essencialment criminal , necessita de la llei per justificar-se els seus comportaments inmorals i amorals . Hegel creu que lo subjectiu és el que ens limita subjectivament i objectivament per això l'Absolut inclou tots dos. Permet la fantasia i la ficció dins la realitat . En aquesta línia del viatge Hegel supera la dicotomía aparença i coneixement veritable...convertint la veritat en quelcom esdevenimencial i temporal. Hi ha doncs un caràcter d'esdeveniment de la veritat.Tot dependrà del móment que s'evidencia. La veritat dependrà d'aquest moment. (com és cert que quan jo mori res del nostre amor haurà existit mai).
Per això només podem arribar a la veritat final dins els seus i cadascú dels moments ,i així els errors es disolen en el camí que trobem com a procés diàlectic final.
Bergson , Henri dirà que podem canviar la dimensió virtual del passat però no la realitat passada , així quan tenim un nou esdeveniment es crea un forma retroactiva amb les seves pròpies causes i condicions. D'aquí cal dir que potser necessitarem molts moments com intents per trobar el moment oportú i d'aquesta manera neix la veritat en aquest reconèixer els estats fallits que transformen l'espai dins la temporalitat que s'hi donen. D'aquí la importància de saber ser pacient i no perdre l'ocasió i actuar massa tard. Però ése cert que els actes mai es troben amb les condicions adequades , no hi ha moment adequat per això en Hegel tot es constitueix en esdevenimencial : totes les coses són el resultat del procés (esdeveniment) del propi esdevenir ..

Anem acabant en el viatge sobre el concepte d'esdeveniment i ara ens apropem a aquesta idea de temporalitat que proposaven en l'esdeveniment. Quin és aquest buit entre la realitat quotidiana que vivim i la dimensió etèria de l'existènia ?
Lacan estableix una tríada per resoldre aquesta pregunta : lo imaginari , lo simbòlic i lo real. Aquesta triada podria coincidir literàriament amb les figures shakesperianes del lunàtic, l'amant i el poeta. El lunàtic confòn realiat amb imaginació , l'amant identifica realitat de l'estimat amb cosa absoluta i el poeta fa que el fenòmen neixi contra el fns del buit de lo real.
Lacan i la psicoanàlisi entén que aquesta tríada representen les dimensions de l'èsser humà com experiència viscuda de la realitat, de com es presenten les coses en aparença ; de com l'ordre invisible dóna estructura a la realitat ; i com lo real no el podem experimentar directament ni simbolitzar-ho, només el podem captar en les empremptes , efectes o conseqüències.
Aquesta idea la trobem en altres autor dins la filosofia com Karl Popper .. Però en Lacan cada un del elements de la tríada s'ajusta a un esdeveniment concret.
Lo real en Lacan és l'enfrontament amb la cosa , o sigui, la mirada traumàtica amb l'aspecte destructiu de lo diví on explota la ira barrejada amb el goig extàtic.L'esdeveniment doncs és aquesta idea de lo real com traumàtic entre aparença i intensitat, asertivitat, possessió. Un exemple podria ser en el tema de l'amor quan coincideixen o no la tríada plaer sexual, reproducció i amor o estimació.. si hi ha autenticitat hi ha coincidència.
Lo Simbòlic o la nova harmonia , l'esdeveniment simbòlic permet crear d'un nou significant mestre perquè el significant cau dins del que significaba ( lo físic del que significaba es converteix en part de l'objecte que designaba) . Dit d'altre manera un acte de parla pot tornar-se un esdeveniment simbòlic sempre i quan el fet que passi reestructuri el camp semàntic sencer i simbòlic. O sigui tenim elements del propi llenguatge que van més enllà de la clara i simple articulació com elements i efectes del propi excès del llenguatge.
Seria l'exemple de T.S.Eliot que estableix aquest vincle depenent de la tradició i la capacitat de canvi del passat. O sigui , hi ha un present convertit en passat que l'inclou i s'entén ell mateix com a passat del passat. O sigui, un artista no té un sentit complert per si sol cal una tradició que s'inclogui dins el seu present . L'escriptor crea els seus precursors modificant en el seu treball el passat i fent possible la modificació del futur.

Això significa que l'aspecte del passat pur (concepte de Deleuze) és el camp virtual en el que el destí de tot esdeveniment real queda consolidat plenament però ignora que el moviment retroactiu queda determinat plenament en l'etern passat perquè es troba subjectat a si mateix en el propi canvi retroactiu.

Així l'acte autèntic és la nostra activitat quotidiana dins les coordinades virtuals i fantàsmiques de la nostra identitat. El passat pur és la condició pels nostres actes, aquests no només crean la realitat nova sinó també la poden canviar retroactivament.

Per Hegel les coses dins el procés diàlectic es converteixen en el que son , una estructura conceptual atemporal en si mateixa com a resultat d'aquesta temporalitat contingent decidida. Així ens definim pels actes que realitzem retroactivament cada moment en els esdeveniments narratius que ens expliquem. Lo contingent en una trobada pot esdevenir necessari . O sigui , el resultat d'un procés contingent és l'aparició de la necessitat .. passem del “encara no” a un “sempre ja” , en això consisteix l'atemporalitat específica de l'esdeveniment simbòlic ... mai ens enamorem en el present sempre després d'un procés llarg de gestació en el subconscient ..

En aquest sentit sempre lo nou neix de la narrativa en l'aparença pura de reproducció d'allò que va a succeir..dit d'altre manera la narrativa ens genera l'autèntica possibilitat de canvi subjectiu de l'actuant o agent.

Lo imaginari permet entendre l'esdeveniment com allò que flota a distància entre el recolçament material que els representa dins el domini fràgil de la superficie de l'èsser i no èsser.
Això significa que la realitat pot quedar sustancialitzada i reduida a un fluxe d'aparences fràgils on al final tot és esdeveniment . Sigui com il·luminació d'assumir de forma plena la no existència del jo o bé l'esdeveniment com a captura única fugaç ( exemple dels Haikus) com a pur esdeveniment del sense sentit.
El budisme permet aquest encontre entre lo absolut (buit experimentat en el nirvana) i el fràgil efecte de superfície efímera i diminuta com podria ser un haikú.
En el haikú no hi ha cap idealització només és un efecte de sublimació en allò que no importa de l'acte material que genera un esdeveniment. O sigui hi ha situació preesdevenimencial , interrupció de l'activitat que pertorba la pau i esdeveniment nou i finalment apareix la fugacitat de l'esdeveniment en sí mateix.
L'objecte en el haikú actúa com esdeveniment com efecte purament estéril que excedeix la seva causa.
O sigui no hi ha realitat sinó una dansa il·lusoria fragmentada d'aparences i això precisament permet soportar l'horror, la pena, la tristessa) Així la persona il·luminada hauria de poder entendre un esdeveniment pur fin i tot en les circumstàncies mes adverses.És compatible el terror descarnat i l'autèntic esperit poètic.

Ara bé, intentem desfer un esdeveniment com a sisena aturada.Podem cancelar o denganxar, o anul·lar tot desfent una cosa amb caràcter retroactiu per conseguir que mai hagi succeit ? En alemany hi ha un concepte per aquesta idea . Rückgängig machen.
La Revolució Francesa seria un esdeveniment històric que evidencia un trencament amb el passat per dir-nos que mai més serà el mateix.
En un esdeveniment sabem que no s'ha produït perquè el fet està dins el curs normal de fets i coses però malgrat tot creiem que hi ha un esdeveniment. Podem negar un esdeveniment amb caràcter retroactiu ?
Els axiomes dels valors humans com pau, justicia, llibertat poden ser un exemple d'aquesta privació de “sustancialització” dels mateixos. Ens calen arguments en contra del terror i l'assassinat per justificar-nos ? Els efectes de la globalització actual han desarticulat i han fet minvar l'eficàcia simbòlica de les estructures ètiques clàssiques i han creat un buit moral. Hi ha doncs un egotisme individualista ( (sentit més moral que sacrifica l'interés dels altres al propi) com a conseqüència d'aquesta disolució moral gradual d'avui .. Hi ha una interacció interessada en nosaltres mateixos que es sitúa en aquest principi de subjectivitat que parlavem i que arriba a una autosuficiència personal. Però avui això ho fem des de les institucions de l'economia del lliure mercat on són les nostres necessitats privades les que permeten que subordinem qualsevol interés comú als beneficis personals. La tensió dialèctica doncs es genera quan actúem egocèntricament per contribuir a una riquesa comuna en aparença volguda. Una tensió explicada per Zizek com la que es produeix entre l'animal i l'espiritual , entre el treball de cadascú de nosaltres que neix de la interacció mecànica de les persones . El que significa aixó és que la nostra animalitat interessada en sí mateix és el resultat del llarg procés històric de la transformació social del model jeràrquic medieval a la societat burgesa. O sigui , la realització del principi de subjectivitat -contrari a tota animalitat- provoca la inversió de lo subjectiu en animalitat. Desapareix l'espai públic i l'esdeveniment emancipador de la modernitat s'està desfent poc a poc , doncs l'egotisme només persegueix l'interés personal i propi davant un mercat dominat per lo abstracte.

Finalment Hi ha avui possibilitat d'esdeveniments polítics dins aquesta situació de desfeta dels propis esdeveniments del passat ?

L'esdeveniment ha de quedar clar que és un punt d'inflexió radical invisible , o sigui, l'esdeveniment canvia els paràmetres pel qual mesurem els fets que ens passen. Aquest canvi estaria en canviar el propi principi de canvi -tal com soste Alain Badiou : o sigui convertir la contingència i fragilitat en necessitat , generant un principi d'universalitat que exigeixi fidelitat i esforç per aquest nou ordre.
En política doncs l'esdeveniment es constitueix com a revolta però contingent generant un compromís dins el subjecte col·lectiu amb el nou projecte entés com emancipador i reestructurant la societat.
L'esdevenimentn doncs és i resulta ser emancipador veritable perquè permet transformar illes de resistència interior caòtiques en un programa positiu de canvi social.
Avui la situació sembla impedir possibilitats de canvi i de generar esdeveniments nous .Som més que mai esclaus del nostre treball , ens hem convertit en amos del nostre treball i endeutats sense possiblitat de llibertat en triar res. El nostre deute és la forma de control i dominació dels poders econòmics , com el cas de Grècia..
La pregunta doncs és com un esdeveniment pot resultar alliberador davant aquest panorama de feblesa i fragilitat ?

Es pot iniciar un camí , un viatge , un procés dialécticament amb una idea afirmativa que generi una profunda transformació entesa com a redefinició essencial del sistema i dels fets.
O sigui redefinir la mateixa dimensió univesal per imposar una nova universalitat fonamentada en la divisió.

El que significa que per avançar cal estar en desacord, dividits, cal saber entendre el discens perquè la divisió no és acord és camí en procés a la veritable unitat. On l'odi i la violència és possible. Com cal entendre aquesta qüestió ?

La política és odi organitzat com unitat , el que cal però és una intervenció en relacions socials e ideològiques que sense destruir necessàriament a ningú transformin el camp simbòlic sencer dels fets i actes i conceptes. Per això també la violència cal desmitificar-la com a tal doncs el propi sistema la inclou en les vessants econòmiques i neoliberals del capitalisme.


Així doncs un esdeveniment és l'acte de redefinir ,de la caiguda , de la Il·luminació , de les idees de Plató, Descartes i Hegel , de la psicoanàlisi i lo Real, Simbòlic i Imaginari , de la pròpia desfeta de l'esdeveniment dins el moment i de l'esdeveniment com a possibilitat política per fer.

No hay comentarios: