domingo, 7 de junio de 2015

PENSAR EN AIXÒ DE L'ÈTICA I LA MORAL . REFLEXIONS SOBRE L'ANIMAL SOCIAL . RESUM

Per començar cal dir que Kant al segle XVIII , dins el que s'anomena segle de la raó i de les llums ens parlarà de la insociable sociabilitat. Aquest concepte ens porta directament a la paradoxa que volem plantejar : Com podem viure en comú si ens costa molt la convivència ? O com puc viure des de la meva existència individual plena de desitjos dins una societat que em mane i m'obliga per unes normes i lleis ?   

Aquesta paradoxa en el fons la podem entendre si també considerem que la pregunta que ens fem per la convivència social és  la pregunta del propi Kant : Com haig d'actuar ?  Què haig de fer davant de la situació que sigui ?  Aquesta qüestió ens oblidarà a pensar en com ho resolt aquest autor Kant , o quina resposta ell dóna a la pregunta ètica i social.  I d'altre banda ens preguntarem si és possible respondre d'una manera diferent a la del propi filòsof . Per això ens situarem en un autor com Jean Paul Sartre i el seu existencialisme . Pensador compromés amb la societat individualment i socialment per ideologia i per acció i activisme social . 

Així doncs aquests dos autors Kant i Sartre ens obren aquest espai de reflexió i es situen a una banda o l'altre de la paradoxa . Sigui posant l'accent en un individuo per sobre del grup , una afirmació de la persona en condició de insoportable lleugeresa de l'èsser com diria Kundera , l'escriptor ; o bé , posant l'accent en la necessitat de la comunitat o col·lectivitat social  en condició de drets humans i lleis morals que haurien de garantir aquesta pau social perpétua i estable.  

Podem dir abans de començar que aquesta paradoxa de insociabilitat humana com espècie la podem pensar com el problema entre el cor que dóna raóns que la raó desconeix , que deia Blaise Pascal , un filòsof de l`època de René Descartes.  Ja vàrem veure amb el tema anterior sobre la condició humana d'animals que hi ha un pensarment que separant cos i ànima , identificaba els animals com una mena de maquines , de mecanismes, d'instruments posant l'ènfasi en la Raó com element propiament humà i diferenciador de la resta de la natura . Recordem el text de l'escriptor abans citat , Kundera sobre la seva novel·la best-seller.  I altre era la idea de la voluntat , del desig, dels instints , com materials que permeten identificar-se més properament amb la natura i amb el concepte d'espècie humana. Aquesta doncs permanent tensió entre la raó instrumentalitzadora de tot i la voluntat com capacitat de llibertat . 

Precisament això obre una autèntica bretxa o escisió entre el que pensem i el que sentim, entre el que idealitzem en forma de conceptes, teories i móns socials i  el que sentim o vivim de forma més directa en forma de sensacions, emocions, sentiments, ..de forma més vital i viva. Pensem el que fem ?  Fem el que pensem ?  Actuem com pensem ?  Pensem com actuem ?  


Sota aquesta paradoxa ens trobem la clàssica distinció establerta entre la concepció de la moral entesa com una construcció social fruit dels costums, hàbits , valors que adquirim per adaptar-nos a l'entorn social i comunitaria . Idea de moral que provindria dels romans i de la categoria de Dret Romà i d'una idea de llei com iuris de factum . I una concepció de l'ètica entesa com a formar-se un caràcter propi, com tenir un estil de vida, vinculada a l'existència individual i no separada de la vida pública i privada pròpia dels grecs. 

Aquesta idea ètica i moral ens permeten plantejar una reflexió distinta i divergent de la que ha estat habitual : parlaríem doncs d'ètica com quelcom referit a un mateix , a la voluntat de ser el que un tria i decideix ser , forjar-se una vida personal i pròpia , examinant-se la vida com a tal . I una moral com quelcom separat de nosaltres , vinculada a la idea de món , de societat de les lleis i normes, dels valors i del que el deure ens diu que s'ha de fer per actuar i pensar correctament.  O sigui, la nostra visió de l'ètica i de la moral difereix de l'habitual en el pensament clàssic i tradicionalment ortodoxe. 


  1. Com es pot defensar el què diem ?  


"Lo que soy es una nada, esto me da a mí y a mi caràcter la satisfacción de conservar mi existencia en el punto cro, entre el frio y el calor, entre la sabiduria y la necedad, entre el algo y la nada, como un simple quizás "  J. Paul Sartre  " El ser y la nada" 


En primer lloc cal entendre què sostenim amb aquesta idea que volem comentar ..  Per superar la relació entre el que pensem i el que fem o entre l'acció i les idees que tenim sobre la vida cal que les dues coses no es trobin separades per quelcom que no ens compromet o no ens vincula amb els altres . Per això parlar d'ètica voldrà dir aquesta possible coincidència entre el fer i pensar, entre el que creiem com accions justes, bones i vàlides i la vida que portem amb nosaltres mateixos. Foucault en deia la idea de la parresia , o la idea del coratge de dir la veritat, de comprometre amb el que un pensa i fa,. Això requereix certa franquesa i sinceritat amb el parlar i actuar i ens vincula amb una forma de viure , de ser , d'estar amb la vida ...portant constantment a revisió la vida viscuda. Nietzsche seria un filòsof que ens ajudarà en aquesta recerca de l'home vinculat amb la vida mateixa i desvinculat dels pactes socials que l'obliguen al deure moral de fer el que molts cops no vol fer però li cal saber diferir del conjunt social. 
Aquesta realitat podriem també concretar-la en la diferència entre el pensar i sentir personal o individula , el pensar i sentir públic institucionalitzat per les bases i fonaments del sistema i el lloc comú com quelcom que supera les institucionalitzacions i que vincula més enllà del pacte social o contracte d'acord i consens les persones. El comú seria precisament la voluntat de coincidència entre les persones d'estar unides en una aliança coordial i humana. 

Però per què Kant el podem relacionar amb la moral i no amb la ètica ?  Si llegim amb atenció les seves tesis veiem el segúent : 


Resulta un autor racionalista que indica que la raó és la que guia la conducta humana moguda per una bona voluntat que intencionalment pot cumplir amb el deure moral de seguir aquest imperatiu categòric que ens obliga a tots com a homes i dones. Aquest racionalisme però situa la raó en una categoria de "facultat humana" que ens permet progresar i avançar com a Humanitat però posant la confiança en aquesta "salvadora" raó. 
Per això el seu racionalisme és un idealisme transcendental , o sigui, estableix una diferència entre els fenòmens observables pels sentits i la realitat noumènica , de les idees i conceptes a la que no podem accedir totalment. Per això acabarà reconeixent un pla ocult en la naturalesa 



Plató, Aristòtil i Kant representarien aquesta idea de la moral com un deure , obligació que contrau el subjecte amb si mateix precisament per la seva condició de ser racional. En l'anàlisi de la imatge que es correspon a una tira del còmic de Miguel Brieva , "DInero" ens identifiquem amb l'element  forma i fons , connotació i denotació . Veiem l'absoluta indiferència del personatge que representa l'home consumidor instalat en el seu món còmode indiferent a la resta de coses que succeeixen en el món. Representaria aquesta idea d'una moral del bon ciutadà , acomoda't , adaptat, inmers , socialment establert que treballa pel politicament correcte, que compleix les lleis que el sistema demana però resta del tot fora de l'existència de la resta de persones . Les capes i subcapes de la muntanya de detritus i de brossa orgànica i inorgànica demostra que la vida és desperdiciada com diu Bauman per tots aquells que són escoria , són reductes, són un munt de deixalles per la societat . La dona, l'indigent, l'inmigrant, el nen esclau a la fàbrica, les treballadores sense contracte laboral...  


No hay comentarios: