lunes, 29 de julio de 2013

L'austeritat sexual i el Japó.Una lectura des de Foucault .




Fa uns dies vaig descobrir una situació que s'està produïnt al Japó en relació al tema de les relacions personals vinculades al sexe. La indústria del sexe amb el còmic manga i tot el merchandaising és força poderosa al Japó . Recordar pel·lícules com "L'imperi dels sentits" de Nagisa Oshima  és fàcil i sembla que indica que aquest país sempre ha estat pioner en alguns aspectes vinculats a la relació amb el cos. Però sembla que tal com explica aquest video i en alguns articles  les relacions sexuals estan canviant i variant cap a altres formes i pràctiques sexuals ; on  es produeix una veritable  no- relació   més que la que sigui o bé onanista  o bé individual  . La raó que un es pregunta es quin podria  ser el motiu de no voler tenir aquestes pràctiques ni amb la pròpia parella ? Apatia ? Crisis? Pesimisme? Incomunicació? Falta d'estimuls per buscar una parella que sigui quasi perfecte ? O sigui imperfecció? 
Però això no treu que la sexualitat no pugui ser compartida en parella o amb les amistats un podria pensar ...? Doncs no resulta així per la majoria de joves parelles això de tenir sexe amb l'altre  no és còmode, tranquil, fiable, plaent, ... ...Fenòmen que sembla una mica similar als otakus o els enganxats a la video consola i als còmics manga on el món resulta ser tan individual com els personatges i móns que viuen. 

Però per analitzar aquest fenòmen podem agafar a un filòsof o pensador com Michel Foucault on la seva història de la sexualitat i en especial en el volum 3 "el cuidado de sí" ofereix algunes idees que ens poden permetre alguns sugeriments. 

La clau per Foucault és la desconfiança davant les pràctiques sexuals que en el fons són el resultat de les relacions de poder entre homes i dones o homes i homes o dones i dones,.....Podría apuntar-se doncs a la hipótesi de la institucionalització de les relacions sexuals dins els marcs estatals i normatius que serien els qui  direccionen i controlen l'ús mateix que la ciutadania en pot fer en relació a la llibertat sexual. Però sota una moralitat virtuosa que les religions semblarien imposar amb temes com l'avortament i la promiscuïtat sexual o el nudisme o naturisme els moviments socials veuen com hi ha una gran demanda de comunicació i relació de les pràctiques sexuals . Però sense oblidar l'objectiu de l'article on ens preguntavem per la disminució de les relacions sexuals en la joventut japonesa obrint interrogants com incomunicació, apatia, etc  si pot resultar interessant aquesta brecha o ruptura entre cos i ànima dins la nostra societat . Per una banda sembla que hi ha una gran necessitat d'afecte, emocions, relacions amoroses, però per altre cantó trobem una tremenda solitud entre la gent que no troba mecanismes per establir bones relacions, bones pràctiques ,.... 
Foucault ens parla doncs de quina manera es promocionava en els primers segles I i II l'austeritat sexual en les reflexions morals -avui podriem dir socials i educatives o polítques- que no endureix el codi que definiria els actes prohibits sinó intensifica la relació amb un mateix en quan la persona es subjecte dels seus actes. Això es vincularia amb els aspectes privats de l'existencia i amb l'accentuació d'un individualisme respecte a valors personals i interés que es dedica a un mateix. En aquesta línia el francés Michel Onfray proposa una renuncia a la idea de matrimoni i a la relació de parella tot fomentant però l'hedonisme llibertari que proposa una certa visió epicúrea de la vida i del plaer personal (las pasions i pulsions serien amics i no enemics per un mateix). Per això Foucault segueix dient que potser la falta de cohesió social i incomunicació afebleixen els individus i els creant dependents de cercar en la filosofia de l'autoajuda regles de conducta més personals. 
El filòsof francés diferencia però : a) l'actitud individualista on un resulta ser únic referent de si mateix com a persona singular i independent respecte al grup  ; b) el valor de la vida privada  i les relacions familiars ; c) i la intensitat de les relacions amb un mateix per considerar-se un mateix objecte del seu propi anàlisi o estudi. 
A continuació exposa que el "tenir cura de si mateix" es pot caraceritzar pel fet que l'art de l'existencia  es troba dominat pel principi mateix que cal cuidar-se d'un mateix . En el diàleg de Plató "Alcibiades" s'arriba a dir que a l'edat dels cincuanta anys ja no s'apren a tenir aquesta cura d'un mateix si abans previament no s'aprés. 
Així doncs sembla que el dilema es trobi en aquest art de l'existéncia que preten ser i tenir aquesta cura de si mateix. 
Com hem de tenir aquesta cura com a pràctica d'existéncia ? Un art de viure amb un mateix....Tal com citavem el diàleg "Alcibiades" de Plató serà un exemple de  com tenir aquesta cura com autogovern d'un mateix...."Ningú si és jove ha de trigar en fer filosofía i filosofar però tampoc si es vell ha d'estar cansat de fer filosofía o filosofar"  ens dirà Epicur en la "Carta a Meneceu". Però es tracta de vetllar pel cos i per l'ànima per entramar la felicitat d'un mateix. Sèneca parlarà de reconciliar-se i transformar-se a si mateix  , ser fidel a un mateix, tenir coratge amb un mateix, ser valent , ser sincer, ser clar i diàfan amb un mateix, ..Epicur però dirà que mai és ni massa aviat ni massa tard per cuidar-se d'un mateix.Però aquesta preocupació per un mateix acabarà sent una ocupació permanent sobre un mateix ens dirà Jenofont. 
La recepta és temps dins la vida d'un mateix per tenir aquesta especial cura del jo. Cos i meditació per no estar irritat contra un mateix, contra els altres i contra les coses o objectes. La paraula i l'escriptura formen part d'aquesta pràctica sobre un mateix i la seva existéncia. Però per Foucault no es tracta d'un exercici de solitud sinó tot el contrari de veritable pràctica social com a viure en relació amb lo comú. 

 En això doncs estaria una possible indicació als interrogants que ens preguntavem al principi. Fa pensar que d'alguna manera el jo és una obra realitzada en la pràctica diaria que ens relaciona amb nosaltres i amb els altres. Acabem sent l'obra dels qui han estat importants , vitals, reals, dins la nostra existència.El pathos és un concepte que serveix per parlar de passió com malaltia física i per tant perturbació del cos com el moviment involuntari de l'ànima de desequilibri emocional i espiritual del propi jo. La gradació es la següent segons els estoics : 
  1. proclivitas (disposició a la malaltia ) 
  2. pathos (perturbació o afecció sigui del cos o ànima)
  3. affectus (en llatí com a pathos en grec) 
  4. morbus o nosema ( la malaltia mateixa quan s'ha produït la perturbació ja)
  5. aegrotatio o arrhöstema (estat permanent de feblesa o enmalaltiment)
  6. kakia , aegrotatio inveterata , vitium malum ( el mal que ja no té curació).

Cal dir que el metge Galé consideraba la follia d'amor com una competència de la medicina com a forma que fa que s'extravii l'esperit i la passió com energia sense fre o rebelió de la raó....Però quan s'estableix la relació de tenir cura del cos i ànima vinculada a la moral serà quan començarà el veritable problema i conflicte entre aquest dos àmbits. Descobrir que cada persona està en estat de carència o necessitat implicarà entendre que tots hem de tenir cura de nosaltres sigui a través de nosaltres mateixos o en la relació amb els altres. Sota aquest principi dèlfic sembla que fets com els que en les noticies del Japó en parlen tenen un sentit distorsionat o esbiaxat . Les pràctiques personals i socials s'ocuparien del coneixement d'un mateix en funció de ser sobirà i restar veritablement emancipat d'un mateix. Però no es tracta de cap privació o austeritat amb si mateix sinó de tenir la suficient independència respecte a tot allò que no és indispensable i essencial per existir. Si els exercicis d'abstinència en estoics i epicuris eren una pràctica sexual bastant extesa en les dues corrents formaven part d'un entrenament per aquesta formació del jo en relació amb els altres. O sigui sempre eren privacions eventuals o bé per establir els limits entre allò dispensable i no indispensable. I a la fi s'establia un cert examen de consciència com un hàbit que el pitagorisme havia també promocionat molt en aquells temps. Examinar-se al matí per emprendre el dia amb força i fortalesa la resta de la jornada. Com el paper d'un vigilant nocturn que sempre resta esperant-se un mateix. I la filosofia precisament té aquest paper i ha de poder oferir aquest control sobre un mateix. Un control com a prova de poder i garantia de llibertat , però precisament per no quedar-nos vinculats i lligats sota el domini dels altres. Aquesta serà la idea segons Foucault sobre l'anomenada ètica del domini sobre un mateix. Però com la idea de dir que un és únicament de sí mateix  és "seu" , o sigui un no ha de dependre més que de sí mateix....però com una forma concreta de gaudir de si mateix com si fos una cosa que es troba en possessió d'un mateix.... com experiència d'un mateix és la forma d'un plaer que pren un  en sí mateix , o sigui, qui arriba finalment a tenir accès a si mateix serà per sí mateix un objecte de plaer. Una forma de poder que neix de nosaltres mateixos i en nosaltres mateixos. Potser els hervibors com s'anomena els joves japonesos que practiquen l'abstinència sexual han arribat a aquest climax en relació al que hem acabat dient però bé ...continuarem ....


No hay comentarios: