jueves, 30 de mayo de 2013

VIAGGIO IN ITALIA (1953) DE ROBERTO ROSSELLINI .



En  el llibre " El cine de la devoción" de Nathaniel Dorsky el concepte "devoció" s'enten com una forma per conèixer  allò que abans es trobava  amagat, velat  . L'autor parla del cinema i de les experiències de transformació que el cinema poden originar als espectadors. En aquest sentit el cinema té un paper de subversió de la temporalitat i de revelació de la realitat més profunda oferint un sentit més pler del que l'èsser humà. L'autor continua dient que el cinema pot tenir aquet paper "clarificador" del sentit d'allò humà. 
Dorsky segueix parlant de l'experiència post-fílmica com aquella que ens pot transformar a nosaltres mateixos. La màgia de la sala fosca, el silenci inicial, les mirades atentes a la pantalla , fa  que es produeixi una veritable complicitat entre tots els assistents en molts casos. Fins i tot en el primer moment que l'espectador surt del cinema i es troba amb el dia o la nit sembla que per uns moments senti la seva desubicació.

Aleshores parla de la pel·lícula " Viaggio in Italia" de Roberto Rossellini inici del cine modern l'any 1953 que va canviar la història del cinema. La història és d'una parella anglesa que viatjen a Nàpols per vendre una casa que han heretat i durant el viatge es troben sols un davant de l'altre per primera vegada des de que es van casar.La pel·lícula és una gran discussió d'hora i mitja com una gran història d'amor. Els dos es despullen un davant de l'altre i es descobreixen de forma més autèntica,valent, trencadora, enfrontant-se a les seves visions particulars i personals de la vida i la seva forma de veure-la. La pel·lícula els va portant a un carreró sense sortida, un atzucat , que entre crits i discussions arriben a la falta de cap solució final que no sigui el divorci o la renuncia. 

Què ens produeix com espectadors aquesta pel·lícula com també la de secretos de un matrimonio de Berman ? La vulnerabilitat humana i la incertesa ens fan connectar amb aquesta idea de devoció. Els espectadors han estat transformats en un ritual que posteriorment ens ha transformat i ens dura uns moments de disposició dels uns davant els altres...Com també podria ser "Despedidas" la pel·lícula de  Yojirö Takita  o Ordet de Dreyer ..Quina és aquesta experiència transformadora que es produeix entre nosaltres ? 

L'art del cinema i altres poden tenir aquest paper de relació amb un mateix entre el que una persona és i fa de si mateix. No seria doncs una certa práctica sobre un mateix ética ? I no podria tenir un paper terapeútic sobre un mateix ? El cinema doncs no pot reorganitzar el nostre metabolisme ? 
Esta clar que no tot el cinema produeix aquesta "comunió" o "sintonia" entre vida i món dins les sales... 

Retorna docns el mite platónic de la caverna o de la cova entre el món de la pantalla il·luminat i el món de la foscor on els sentiments,les reflexions es perden dins la sala com si fossin un espai mediador entre la vida i el món. Altre cop la relació entre ética i moral metàfora de la naturalesa humana.  De fet aquest espai dins l'art ha estat present en les esglèsies i en les catedrals entre la llum i la foscor...Qué mirem i com ho mirem ? El cinema permet aquest viaggio cap a un mateix cap a una ètica personal que pot servir per evocar i generar aquesta devoció com espai de transformació.

No hay comentarios: