domingo, 6 de enero de 2013

FRANCESC TOSQUELLES .ANTIPSIQUIATRIA .




He descobert un pensador interessant en el darrer dia que s'exposa al MACBA  dins Episodis Crítics (1957-2011)  en un documental realitzat per Angela Melitopoulos i Maurizio Lazzarato anomenat Déconnage. El reportatge dura aproximadament uns 59 minuts i presenta la figura d'aquest psiquiatre català que fuig a França després de ser condemnat a mort per Franco i serà el responsable del sanatori mental Saint Alban a la regió del Rosselló.-Llenguadoc  durant la Segona Guerra Mundial. 
El projecte dels dos autors recull una entrevista realitzada al psiquiatre l'any 1985 pel cineasta François Pain , pacient de Tosquelles. Aquest psiquiatre fill de burgés progressista es formà amb el doctor Emili Mira de l'Institut Pere Mata de Reus i dins una forta ideologia anarcosindicalista de psicoteràpia experimental. I dins el POUM el 1939 creuarà la frontera cap a l'exili com a conseqüència de la condemna pel franquisme per contractar entre altres prostitutes com a personal sanitari així com utilitza el marxisme republicà com eix del seu pensament per reformular les teories psicoanalítiques de Freud i Lacan amb els conceptes de lloc,migració, pelegrinatge  vinculades a la idea de cos i gestualitat. Per això serà un referent per pensadors com Felix Guattari i Guilles Deleuze per la seva crítica a la psiquiatria.  L'entrevista del 1985 serà la base del projecte que la filòsofa Elisabeth Von Samsonow  i el psiquiatre Jean Claude Polack comentaran per parlar sobre els seu perfil i les seves idees. 


video


Dins les idees que s'exposen hi ha algunes que criden l'atenció. En primer lloc respecte a la seva biografia personal trenca amb la idea psicoanàlisi de la relació amb la mare i el pare com elements edipics del discurs que un mateix es construeix. El relat que ell mateix comenta presenta el seu naixement com un moment gens vinculat a una significativitat i a un simbolisme de la mirada de la mare o de la castració de la figura materna. De fet ell mateix explica com considera germans a tots els seus col·legues i veu en la figura del pare un amic o un complice. 
Un altre idea que resulta interessant és la idea de veritat que ell explica com precisament no existeix més que com a coherència o com a narració que un mateix es construeix minimament de forma dinàmica i coherent al llarg de la seva vida. I això precisament el converteix en un psiquiatre atípic doncs aquest relat biogràfic que la psicoanàlisi lacaniana preten fer respecte al subjecte que s'enfronta a la veritat per trobar-se ell mateix com a objecte relatat , sembla que deixa de tenir prou validesa o importància en la seva psiquiatria. També explica com en els anys 60 Barcelona s'omple de psiquiatres hongaresos i ell aprofita l'avintessa per analitzar-se amb els professionals vinguts de l'escola vienesa i s'adona que el més important no será la significació del discurs o de les disgressions que el pacient o el psicoanalista realitzen sinó els silencies , les articulacions , els gestos  que es produeixen en el pacient. Per tant sembla que fuig d'aquesta simbolització de buscar referents per contextualitzar un discurs que acaba intrerpretant el que la psiquiatria vol que s'intrepreti. Per això entendrà que la figura del pare no és única és múltiple : el pare tutor, el pare infantil, el pare amic, el pare.... 

El diàleg que es crea és totalment virtual 

No hay comentarios: