Buscar este blog

lunes, 30 de enero de 2012

ART, ESPECTACLE, VIDA, MÓN, FILOSOFIA, SHAKESPEARE.....


FOTOGRAFIA DEL CARTELL DE PARTICIPACIÓ EN LA MOSTRA D'ART SOCIAL COM INSTITUT

FOTOGRAFIA GUANYADORA DE PAU TORRES BRAVO DE LA MOSTRA DE FOTOFILOSOFIA 2011




LLIRAMENT DELS PREMIS A LA UNIVERSITAT DE BARCELONA AMB ISMAEL , DAVID, AIDA, PAU,MICKY, DESIREE ....



Era  finals del curs 2010 quan un exalumne  Xavier Espinoza de la Fundació Maresme  de Mataró va tenir la genial idea de voler presentar el treball que ja fa més de 5 anys venim presentant dins la mostra de fotofilosofia. En principi com emprenedor com ara diuen vaig pensar en tirar endavant aquesta idea ...Però cada vegada més tinc la sensació/desesperació  que hi ha un debat entre el que anomenem VIDA   i el que podríem anomenar MON .La vida vindria a ser la complexitat del que ens envolta amb una difícil resposta i amb una dificultat per donar-nos explicacions fàcils i senzilles i que ens fa sempre sentir-nos com si fossim éssers inadaptats socials . El món en canvi dona receptes fàcils per cuinar, per fer teràpies emocionals per resoldre els problemes i dubtes que tenim per no entendren's , per manifestar-nos  pacíficament amb normes i regulacions socials , amb espectacles de circ , amb operes on l'escenografia compte més que res  i on portem d'aquesta manera una vida regulada, reglada, constitucional, jurídica, fent pantomima del que  ens toca fer ,actuar i representar com a grans actors de teatre.

 En dues de les darreres pel·lícules que he vist que recomano especialment " LA TEMPESTAD"  una adaptació de William Shakespeare   i   " EN UNA CRUDA Y FRIA NOCHE DE INVIERNO" també adaptació del mateix genial novel·lista i dramaturg  es presenten els personatges entorn d'aquesta doble realitat : un model  responsable, respectuós, amable i políticament correcte que podriem interpretar com el Món real que ens fa viure mirant les botigues de rebaixes i  utilitzant els mòbils en les manifestacions o donant floretes als policies o mossos d'esquadra  , pintant-nos les ungles de color vermell o aparentant amb el  famòs coaching que som feliços i força positius davant la crisi i l'estalvi i el reciclatge i el món dels aturats i  que ja ens està bé viure en una cultura que no és més que espectacle... I un altre realitat diferent i difícil de viure que anomenaria VIDA que és incòmode, dolorosa, egoista, cruel fins i tot, gens amable  i  que ens situa en un altre mirada davant les coses que ens molesten com les samarretes grogues , les polseres vermelles, o les mafies poderoses o lobies de poder en sanitat i en educació que  pretenen   vincular  la crisi econòmica al sistema públic exclussivament.
Una prova d'això és la cultura i l'art en  la darrera incorporació del director del CCCB com a gestor o director i la seva figura molt qüestionada o bé els tipus de cultura presentada com espectacle de masses socials a l'estil   G. Debord.  La falta de privacitat , la confusió entre privat i íntim , la divergència entre els grups i subgrups socials siguin d'esquerres o de dretes , la poca alternativa que hi ha interna dins els col·lectius que opten per mirar enfora en comptes de mirar-se ells mateixos  , tot això converteix el MÓN  en un element poderòs i la VIDA en un gra al cul que fa mal i resulta incòmode. URGÈNCIES !!!!!! 

Darrerament els professors de filosofia any rera  any hem manifestat el nostre descontent per una matèria que ajuda a pensar i ha de fer-ho de manera crítica i reflexiva i permet anar més enllà del Món amb manifestacions com la de GIRONA, IGUALADA, MATARÓ ....ara sembla que estem molt cansats i que aquest any potser el Món guanya a la vida o la vida queda definitivament derrotada pel món. Com passa dins educació que portem samarretes grogues i seguim vivim la realitat que ens ve imposada de retallades de mala gestió administrativa, de mala inspecció , de mala docència, de dificultats per controlar els entorns socials dels barris més desfavorits. Qui treballem dins el sistema públic ja veiem com deia  P. Bourdieu que l'estructura econòmica i social determina el grau d'aprenentatge si no hi ha recursos , ajudes, suport, el que es deia plans de l'entorn dins les ciutats...  La vida és una gran comèdia o tragèdia  representada per un idiota ..... però el món ara per ara sembla que guanya aquest espectacle amb les emocions, les sensacions, els sentiments, les passions;  i el futbol com en el darrer seminari que el presentador anunciava de forma explícita que no havien fet coincidir cap data amb partir de futbol important..

 Doncs vinga que vingui l'espectacle i el món del circ...  On es farà enguany la manifestació de filosofia ?  On  estan els indignats que eren 200.000 aquest cap de setmana amb samarreta groga i  barretina catalana ?    Potser com deia el personatge de Casevettes en la Tempestad de Shakespeare no podem jugar a ser deus perquè som sempre  som  simples éssers primaris  i idiotes ...que necessitem la seguretat del món programat, del món controlat, del món regulat per qui sigui .... Al facebook hi havia una fotografia que va fer reflexionar molt sobre el fenòmen dels darrers anys on la revolució i la reforma sembla que es disolen entre una massa de gent que crida indignada i com diu Navarro serà la que pot produir certs canvis socials i polítics .





L'exposició d'art social que es va fer a un bar de Mataró va començar amb unes màscares blanques  estil anonymous   i una música triada per un alumne que va venir a ajudar amb altres 3  ....  7 actors i actrius i un públic absent ningú de l'institut nostre potser perquè no interessava l'espectacle... Les llums i la sala plena de les fotografies de tots i cada un dels nois i noies que havien passat per l'institut i unes fulles de paper de colors per fer-nos preguntes ...Breument un fragment de la fotografia de Benjamin el filòsof  i  el més bonic i genial el col·lectiu fundació Maresme que en acabar van voler fer-nos una foto i van escriure en les fulles de paper exempificant l'arbre de la VIDA amb cordills de colors penjats del sostre  : Quin és el món que vivim ?  Una pregunta que inclou de nou les dues paraules ...  el col·lectiu de disminuïts demostraven que pensar no era tan difícil ni tan estrany .... un noi del públic en finalitzar ens va regalar una rosa vermella a tots els rostres -carotes blanques que haviem participat en l'acte...  Què és doncs l'art social ?  Segurament el gest més vida va ser la pregunta aquella acompanyada del regal de la rosa que un anònim espectador en finalitzar ens regalaba  als organitzadors de l'acte...

viernes, 27 de enero de 2012

PLATÓ I LA MÚSICA

Molta gent sap que una de les disciplines o matèries que s'estudiava a l'Acadèmia  de Plató per formar els futurs filòsofs era la música. Aquesta venia de la tradició pitagòrica i la seva vinculació amb el que aquesta comunitat mistico-religiosa  de Pitàgores anomenava l'armonia de les esferes. 

Giovanni Reale en el seu llibre "La sabiduria antigua" ens parla de la teràpia pels mals de l'home contemporani .Precisament la música com a musicoteràpia formaria part d'un remei estil iaia per calmar les feres que portem dins o les bestioletes que corren pels carrers descontrolades de les mans de papas i mamas. Pot la música tenir aquest poder terapèutic actualment ?  
En un experiment que vaig fer fa uns anys a classe d'ètica comparavem tipus de ritmes i música que els hi agradava als nois i noies :  el rap o hip hop amb un grup anomenat violadores del verso ,  el flamenc amb camarón  com l'artista per excel·lència i  un grup com metàlica de heavy metal .  Què sents quan escoltes la música ?Quin estat d'ànim et provoca ?  
Enguany treballo a ètica la relació música amb el genocidi nazi . Precisament ahir al Parlament de Catalunya es feia un acte d'encesa d'espelma per recordar la memòria de jueus, republicans, testimonis de Jehovà, homosexuals o col·lectiu gai-lesbic, ètnia gitana...  La relació entre poder i música dins els totalitarismes ha estat una font de control i de sometiment a les ciutadanies . La propaganda nazi així ho va demostrar amb música com Wagner , Strauss, ...davant  el Jazz i el Swing que formaven part de la música més prohibida.
Però tornant a Plató que s'inspira amb la comunitat pitagòrica la pregunta que ens fem resulta la mateixa : Per què considera que el filòsof preparat per exercir un bon gobern de la polis ha de cultivar-se i aprendre música ?  Quin paper té la música tant important per la seva doctrina ? 

En el mite d'Orfeu hi ha una reflexió sobre el que estem dient de Pitàgores : la màgica influència es quelcom que tots els éssers vius senten siguin homes, animals, vegetals .... Fins i tot els propis arbres tal com dirà el personatge de Lorenzo en el mercader de Venècia de Shakespeare  acte  V  escena 1  ...fins i tot les pedres o les aigues...doncs precisament el to armònic dels acords que la natura genera permeten imaginar aquest estat de pau i tranquilitat a la natura. Jo tinc pedres de molts llocs que he viatjat de Mauthausen, de Berlin, de Lisboa, de Fuerteventura, de Galicia, de la Floresta, de BArcelona, de Amsterdam, ....de Milà, ...  aquesta armonia forma part del mateix principi de la vida, en l'ànima de l'home i en la naturalesa universal. L'ànima doncs tal com sembla expresar Reale seria un instrument de la música d'alguna manera com a ment com a sentiments, emocions, ...  Pitàgores i Plató parlen doncs d'aquesta harmonia però no com a sons que tenen una concordànça o asonància que seria una simponia segons els grecs .Harmonia pels grecs era una mena d'unitat ordenada de totes les parts com afinament d'un instrument particular musical que es composa per vàries notes produides per les cordes afinades. EL modes tonals o tonalitats això seria l'harmonia pels grecs ...  Per això Pitàgores va estudiar les escales musicals descobrint que els intervals concordants de l'escala podien expresar-se en froma de raons exàctes entre els nombres. Per això va mesurar la longitud sobre les cordes d'un monocord , trobades per un pont mòbil i va sortir la raó de l'octava com a 1/2  , de la quarta  4/3  , de la quinta 3/2    com a consonàncies perfectes eren els intervals fixes comuns a tota escala grega   per això l'ordre i la bellesa que transmet l'art  de la música a partir del caos confòs del so es poden deduir de pures abstraccions dels nombres ...  ....

martes, 24 de enero de 2012




lunes, 23 de enero de 2012

VERTIGOS O CONTEMPLACIÒN DE ALGO QUE TERMINA


Esta lila se deshoja
desde mi misma cae
y oculta su antigua sombra
He de morir de cosas  así,
                  Pizarnik, A

martes, 17 de enero de 2012

Hay que dormirse arriba en la luz.


            Hay que estar despierto abajo en la oscuridad intraterrestre, intracorporal de los diversos cuerpos que el hombre terrestre habita: el de la tierra, el del universo, el suyo propio.
            Allá en “los profundos”, en los ínferos el corazón vela, se desvela, se reenciende en sí mismo.

            Arriba, en la luz, el corazón se abandona, se entrega.Se recoge. Se aduerme al fin ya sin pena.

 En la luz que acoge donde no se padece violencia alguna, pues que se ha llegado allí, a esa luz, sin forzar ninguna puerta y aun sin abrirla, sin haber atravesado dinteles de luz y de sombra, sin esfuerzo y sin protección.



(Claros del bosque. Zambrano)


Voy a hablar de mí mismo, aunque en rigor esto constituye una reiteración , pues, hablar, rigurosamente , no se puede hablar sino de sí mismo. Pues, situemos la cuestión en sus términos rigurosos : ¿Qué es hablar y quién habla?  Solamente hay un ente que habla: yo, es decir el hombre, pero el hombre en sentido riguroso soy yo, yo mismo.
El que habla sólo hablando desde sí puede hablar de sí. Y el término estricto de su hablar es este sí, descubierto en la acción misma de mi hablar.Esta acción descubre mi mismidad, pues sólo el que habla hacia sí mismo , es sí mismo, y el que es sí mismo sólo atendiendo hacia sí mismo puede , en sentido estricto, hablar estrictamente, pues , y con todo rigor , hablar significa siempre y en todo caso , hablar de uno mismo, y apuntando hacia mi mismo del sí. 

Se habla de sí mismo ; mas, precisando la cuestión , ¿quién es el que precisamente habla? ¿El sí o él mismo?  .....

Así pues, en el horizonte de la actual filosofía , cada cual ha de habérselas sólo con sí mismo ; cada yo con su sí, cada uno en sí mismo.....

Y la identidad ¿no constituye la amenaza máxima contra el ser, al fijar el ser, al substantivarlo y hacerlo definible, o por lo menos substituible ?  ..Antes de que tal uso de la palabra apareciera, de que ella misma, la palabra , fuese colonizada , habría sólo palabras sin lenguaje propiamente. Al ser humano le ha sido permitido , fatalmente , colonizarse a sí mismo , su ser y su haber. Y de haber sido esto el verdadero argumento de su vivir sobre la tierra, la calle, la ciudad, la palabra no le habría sido dad , confiada. El lenguaje no la necesita, como hoy bien se sabe de tantas maneras.  

Digo parece que he gastado la vida
ni una lágrima
cae o ha caído todavía
ni una palabra , como si todo hubiese sido consumado .....(valente)

Todo empezaba así , 
la pasión de morir de vivir 
de amar de odiar
oscuro jugador , 
frente a mi demonio  interior  con su terrible oscuridad
su espada
su abrasadora verdad
el olvido de ti 
yo tenía solamente una flor 
sólo una flor y un pájaro
una piedra y una pintura 


sé que mi destino no es ahora otro
el que amanece cada atardecer en la luna llena de mi ausencia 
mi absorta ausencia de vacío 
se hace destino la prisa
la soledad va matando la asesina consejera de mis relatos 
y así luego más tarde el vacío y la nada , sólo la nada ....sólo la palabra nada. 

lunes, 16 de enero de 2012

QUI PAGA LA CRISI ? REFLEXIONS ...


Llegia al diari el público el que representa el concordat que des de l'any 1979  l'Estat Espanyol va signar amb l'Esglèsia catòlica apostólica i romana .  L'organització Europa laica va calcular que l'any 2011 el que havia rebut de l'Estat aquesta institució religiosa era al voltant de 10.000 millons d'euros . Aquesta xifra inclou l'asignació via IRPF  , el salari dels professors de religió dels centres públics (650 millons)  i les seves indemnizacions per acomiadaments  o el pagament a sacerdots de presons i edificis militars així els concerts educatius i sanitaris que reben moltes persones que participen de l'esglèsia. 
Amb la crisi la única retallada que s'ha previst amb l'esglèsia ha estat l'Impost de Béns Inmobles IBI ..Si l'esglèsia abonés l'IBI  l'Estat  públic contaria amb uns 1.200 millons d'euros . Això planteja molts dubtes i interrogants : en primer lloc davant les retallades en educació i sanitat pot l'Estat aconfesional per molt concordat amb l'Esglèsia mantenir el sou de professors i professores de religió que dins el sistema públic són pagats amb els impostots de tots els espanyolsl i espanyoles ?  Pot sostenir-se una inversió per aproximadament un 10 % d'alumnat que opta per la matèria de religió amb una ràtio de 6 o 7 alumnes per classe amb el cost que representa dins l'erari públic el sou d'aquest professor o professsora de religió?  Fins a quin punt la religió catòlica , apostólica, romana és cultura religiosa quan en molts casos els professors han estat expulsats de la pròpia institució per estar divorciats, separats, o viure en parella fora de la ideologia religiosa i la doctrina de la fe catòlica ?  Pot un sistema públic competitiu i eficaç, eficient que proposa un treball per arribar a asolir els marcadors del Pla de Bolonya permetre's el luxe de tenir professorat de religió que imparteix una matèria que no té cap valor acadèmic ni curricular doncs no es comptabilitza a nivell públic ?  Poden els professors de religió afegir a la poca jornada de religió per centre invertir hores amb altres matèries per molta formació que tinguin ocupant les places del professorat interí quan ells o elles no han passat cap tràmit de llistes o oposicions més que la que estableix la pròpia institució eclesiàstica ?    
En molts casos si comptem els centres públics on s'imparteix la religió a Catalunya podem trobar més d'un centenar de professors o professores que amb bon rotllo o bon servei dins els centres fan un proselitisme ideològic i com posa en evidència les xifres anteriors treuen i retallen clarament dins el sistema educatiu i sanitari una pila de diners actualment necessaris. I no diguem del que representa als centres l'alternativa a la religió que no acaba invertint-se en res que representi realment un pròfit al centre ni al sistema educatiu.  Potser doncs més que samarretes grogues i  crits de retallades injustes els propis centres hauriem de començar a veure quins són els mals interiors que tenim dins els propis centres que tenen a veure amb un enquilosament del sistema . 
Defensar l'escola pública és defensar un model que no malgasta més que el sistema privat o concertat , és defensar que molts dels alumnes que arriben als centres públics són el producte del decensís familiar per la cultura i l'educació i provenen de barris suburvials i de condicions d'atur, de desencant i de falta de suport institucional en assistència, serveis comunitaris, infraestructuras i planificacions familiars... L'escola pública defensada amb els consells escolars, els claustres i els equips docents ha de lluitar per la qualitat del servei i per una bona gestió i eficàcia però no poden tots els centres ser tractats de la mateixa manera siguin de la perifèria , siguin dels pobles, siguin de la ciutat, ...Cal entendre que els guetos escolars són el producte de la falta d'atenció no del professorat que treballa per motivar i engrescar l'alumnat si no més aviat de l'excessiva burocratització del sistema , d'una inspecció que no resolt en molts casos els veritables problemes socials amb els plans d'entorn poc reals i amb presupostos baixos per la realitat social que es dona. Cal potenciar de manera eficaç no unes direccions gestores i que de forma vitalicia permaneixin any rera any en els centres sense que sapiguen entendre que no cal privilegiar a qui fa de forma clara i responsable la feina sinó més aviat saber exigir a tothom el mateix sense cap premi per qui treballa ni cap recompensa per qui no treballa i no fa la feina bé... L'individualisme avui dins els sistemes educatius i sanitaris públics ha conseguit que amb la justificació falsa de que l'equip directiu premia a tothom per igual la majoria del professorat es limiti a fer exclussivament la seva feina sense més. El funcionari ha caigut en la seva pròpia teranyina la de quedar atrapat per una supervivència de camp de concentració fins a l'extermini final amb la anomenada solució final proposada per les institucions cada vegada més discutibles com a democràtiques i transparents. Les portes tancades dels despatxos de direcció, dels despatxos de coordinació, la falta de transparència , la falta de diàleg, la normativització amb regles, comunicats, papers i papers ha convertit l'educació en un autèntic calaix de sastre on la percepció que ara mateix es té es que cal salvar-se qui pugui i com es pugui peti qui peti. No és un problema de ser més competitius ni de ser més responsables amb el %  d'aprovats o no aprovats per curs o per matèria cal donar suport amb una bona logística en l'ús de les TIC , amb una biblioteca plena de llibres , amb recursos pedagògics reals i que ajudin veritablement no amb una diagnosi improductiva i poc eficaç a aquest 15 % d'alumnat que no segueix a classe i que les families no responen davant la situació que tenen a casa . Però el mal el tenim dins i no fora no és un problema de gastar en menys fotocòpies, o en tancar llums , o pujar cadires en finalitzar les classes ...  és una realitat que indica que si volem defensar el sistema públic no podem fer un doble joc amb institucions privades, institucions no democràtiques, institucions corruptes, amb institucions que no donin suport a la veritable educació de l'ésser humà.. Ara per ara sembla que els centres només donin consignes , donin pautes, donin graelles per omplir i per definir el que sempre hem definit com educar que no vol dir instruir ni informar .... Ara els cursos de formació es fan pagar , els cursos de formació no s'ofereixen en molts casos en funció de la situació del centre i els formadors no són precisament els millors preparats per aquestes necessitats... Defensar el sistema públic no vol dir portar samarretes grogues, ni signar manifestos en favor de la llengua catalana necessària per altra banda però políticament estràtegica per una país i per un partit polític ... Per les retallades o per la crisi no cal anar més enllà dels propis mals interiors dels nostres centres començant per resoldre el problema de la falta de motivació, de la disrupció a l'aula , de la mediació com a forma de gestió familia-escola-ajuntament , de la poca cohesió entre el professorat dels propis departaments, per la falta de xarxa informàtica i de cobertura en els centres , de la falta de coordinadors d'informàtica amb prou hores de dedicació al centre, per la voluntat de treball col·lectiu com a cultura de centre i comunitat educativa ... El tema no és exterior és interior i cal que cada centre es miri el seu propi melic i pensi que ens cal llençar a mar perquè la ruta i el capità del vaixell ens portin a bon port ... Veure article de Jacques Ranciere sobre la crisi de la societat i la culpabilitat de les seves víctimes" 

miércoles, 11 de enero de 2012

Soportar el dolor del otro es enfrentarnos con la idea de la dignidad humana...

                                               Mi primera expresión artística frente al dolor y la tristeza y la esperanza.....
En estos momentos donde el pensamiento positivo necesita imponer las condiciones frente a una crisis social, personal, colectiva que amenaza con la economia, la desesperanza de las relaciones sean individuales, de pareja, de grupos, de entidades, de partidos, de instituciones, de estados  creo sinceramente que de nada nos sirve atravesar como si nada utilizando exclusivamente este tipo de coaching terapeutico. Somos seres que al enfrentarnos a la adversidad no soportamos el miedo al fracaso, al engaño, a la verguenza, a la mentira, a lo extraño o extranjero, ...Esa necesaria adaptación que se nos viene encima siglo tras siglo dentro de la historia de la ilustración como necesaria para conseguir el progreso como especie nos desmiente demasiadas veces que estemos preparados para saber vivir. Cuando paseamos por nuestras calles y vemos gente que pide ayuda con carteles tales como ·tengo hambre" aparece nuestro lado más indifente y menos emocional para seguir hacia delante sin reflexionar sobre que nos esta pasando. El consumo acelera cada vez más la posibilidad de una sociedad injusta que adquiere todo tipo de productos para su comodidad y aleja a los más pobres y necesitados de un bienestar personal. En el paseo encontramos gente mayor a veces que a dejado de valerse por si misma y acompañada por ese extrajero que hablamos antes que  le ayuda en su silla de rueda o acompañandola de su brazo permite que bajo su cara absorta y ausente reciba todavía los últimos rayos de sol antes de que se apague su vida. Más adelante alguien tapado del frio entre cartones espera de las grandes superficies comerciales el cierre del día para recoger las sobras caducadas de una comida que como consumidores hemos desechado. Y siguiendo todavía más en ese paseo que permite ausentarse del pensamiento que tantas horas nos amenaza con hacernos reflexionar y pensar sobre nosotros mismos encontramos los niños semidesnudos que corren y saltan por la calle alrededor de una mujer que gime con un lamento que apenas se entiende ... ¿Dónde está el dolor del mundo? ¿Dónde está ese dolor que Auschwitz nos delató como complices y participes de una especie capaz de autodestruirse a si misma ? ¿Quiso el mundo Auschwitz ?  Precisamente Auschwitz ha dejado de ser un fenómeno histórico físico y ha ocupado hoy por hoy un espacio metafísico frente a conflictos todavía permanentes y amenazadores como el problema del petroleo , el problema de los nacionalismos, el problema de los régimenes totalitarios , la falta de consenso internacional, la fuerza imperialista de paises que establecen sus cuotas de insolidaridad frente a los paises más pobres ,  ......El 1 % de la población mundial controla el 40 % de las riquezas del planeta , así como en el país más poderoso del mundo como es EUA existen 47  millones de pobres que apenas reciben 2 dolares al dia para subsistir. Sin embargo el recorte en los presupuestos de armamento y de seguridad en los estados se ve incrementado a diario frente a los recortes en sanidad y educación . Los conflictos han empezado ha tomar un matiz más allá de la geo política como la posibilidad de guerra entre Iran y EUA ya que no han habido realmente cambios políticos reales en los paises árabes. China juega un papel de inversor para acabar dominando e imponiendo sus negocios y así dominar absolutamente el mapa del territorio mundial bajo una ideologia represora y que no acepta ni los efectos del cambio climático ni los derechos humanos. Las energias altenativas no han dado suficiente resultado para garantizar los recursos energéticos por eso la amenaza de la energia nuclear se va minimizando para que acabe imponiendose socialmente. Las fuentes de información cada vez más son manipuladas y controladas por las entidades financieras y los estados ...Me pregunto si sirve de algo que ahora las cuentas de la casa real y de los políticos sean hechas públicas ...¿No parece eso más bien una burla para un pensionista o un parado que cobra un subsidio de 400 euros ? 
Y ese dolor del que hablo permite que una iglesia siga pagando con dinero público profesorado especialista en religión dentro de las escuelas públicas que han sido recortadas en sus presupuestos y han aumentado sus horas de atención y trabajo como si la mayoria de profesorado no trabajase en casa preparando cada vez más sus clases , sus materiales, sus adaptaciones metodológicas, ....  Una iglesia que en la situación actual exige más que nunca afirmar una tradición que condena la homosexualidad , condena la libertad de decidir sobre el cuerpo, sobre la vida misma como si esta fuera una posesión de Dios .  ¿De qué Dios habla la institución eclesiástica ? Pore eso siento nacer la pena en mi interior como una especie de gusano que va minando cada gesto , cada mirada desesperanzada que veo, cada persona que llora, cada adolescente que se debate entre su anorexia o su bulimia, .... Me pregunto si existe un antídoto para ese dolor insoportable que nos hace vivir el mundo más allá de intentar ser positivos y creernos que nos reforzamos más cuando mirándonos al espejo como la reina de Blancanieves nos convertimos dia tras dia en narcicistas , hedonistas y individualistas. 
Los que aman todo acaban siendo despreciados por todo, ..quienes quieren tener razón de todo dejan de ser causa de nada.Estamos llenos hasta la garganta de todos los rostros que vemos, sentimos, escuchamos, tocamos, olfateamos cada paseo diario en nuestra vida porque con ellos mismos sufrimos y aprendemos ha vivir con nuestro eterno dolor y miedo a ser quienes somos. Quizás los sueños nos permitan tener ese pigmento de realidad más íntima y propia ..Y sé que entonces el dolor ajeno es nuestro amor verdadero.Y así el sufrimiento será necesario para alcanzar la belleza ....... Porque también en los paseos pienso que ninguno de nosotros sufre tanto como debería ni ama tanto como dice amar... En ese dolor y sufrir hay un deterioro del corazón y de todo lo amado porque se nos convierte en algo prohibido cuando dejamos de comprenderlo. Por eso cada vez más pienso que eso de pensar no es más que una forma de enfermar con uno mismo.

domingo, 8 de enero de 2012

PLATÓ I EL MITE DE LA CAVERNA ....



Un dels autors que han estat més llegits des de molts àmbits ha estat Plató i precisament això permet entendre que les lectures de les seves obres en forma de diàlegs han estat interpretades de diversa forma. Per això si un llegeix la història de la filosofia de Frederick Copleston volum 1 pot trobar una visió molt distinta i distant de la que fa W.K.C Guthrie  en la seva Història de la Filosofia Griega en els seus 3 volums dedicats a l'anàlisi de cada diàleg de Plató; de la mateixa manera que si un llegeix el llibre de R.M Hare sobre Platon dins Alianza editorial l'autor adverteix que la dificultat primera ve donada de la situació de Plató en el temps com a pioner o primer filòsof que inventa un métode i una terminologia en la fase inicial per això acaba proposant una mena de desdoblament de Plató un seria el defensor de la filosofia que diferencia lo material i d'allò espiritual , món dels sentits i de la materia    i un altre Plató que resulta del tot diferent doncs el seu interés prové de la ciència , de les matemàtiques  i de la filosofia del llenguatge. Seguint en aquesta línia d'interpretació de comentaristes de Plató trobem a I.M Crombie i els dos volums dins Alianza Universidad "Análisis de las doctrinas de Platón. El hombre y la sociedad . Teoría del conocimiento y de la naturaleza" , el professor d'Oxford adverteix que l'objectivitat en les interpretacions de la seva obra és quasi impossible . També trobem un llibre que va arribar a Espanya l'any 1997 de Thomas A Szlezák "Leer a Platón"  també dins Alianza Universidad on es critica el paradigma romàntic en les interpretacions platòniques de Schleiermacher i repensa en el filòsof una actitud negativa vers l'escriptura i el discurs oral ....tal com sembla que el llibre de Giorgio Colli "El naixement de la Filosofia" ( butxaca 1984) sembla apuntar en alguns dels seus articles dedicats a la Filosofia com a literatura. Ens queden molts autors i interpretadors per citar-ne alguns de pròxims als meus estudis inicials dins la Història de la Filosofia de Felipe Martínez Marzoa volum 1 trobem una exposició de les arrels històriques dels conceptes filosòfics bàsics com a forma d'investigació sobre l'etimologia dels seus propis conceptes. Recordem també l'estudi de F.M Conford "Antes y después de Sócrates" de l'editorial ariel on es dedica un capítol a Plató com a seguidor del gran savi Sòcrates.
Amb tot el que hem dit i el que podriem encara seguir dient intentem fer entendre que qualsevol lectura de les obres com les de qualsevol forma narrativa d'art sigui poesia, pintura, música, teatre, escultura, novel·la, cinema, assaig, etc etc  requereix una profunditat i una certa aptitud per arribar a situar-se en l'autor. Això ha de preveure el propi context on es situa les accions històriques, polítiques, culturals dels autors i del moment amb el seu coneixement i domini,  en segon lloc una lectura atenta i que requereix un esforç intel·lectual tal com senyala el professor Marzoa de veure els elements lingüístics que configuren el diàleg : noms, personatges, escena, ordre d'intervencions, nexes sintàctics, semàntica terminològica, etimologia dels conceptes, coneixement dels dialogants, estructura de la lingüística del fragment si és expositiu, argumentatiu, etc,  i en darrer terme saber reinterpretar el veritable sentit i intenció que busca l'autor Plató en aquelles paraules el que seria el pretext pel que ha estat escrit el fragment , el propòsit del que ens vol comunicar i dir que requereix una certa capacitat de tenir una certa visió global de tota la teoria i obra del filòsof.
Per anar acabant voldria indicar doncs que no podem pretendre en filosofia que hi hagi una única forma interpretativa vàlida i objectiva que ens vingui donada per la visió d'un expert concret, d'un professor universitari, d'una correcció penjada a internet per un professor determinat, ... precisament això fa que la lectura perdi el veritable valor narratiu i interpretatiu que fa que l'obra de Plató no sigui el platonisme mateix i que vagi molt més enllà de legos filosofants, de persones doctes i coneixedores del tema i de aquesta "aparença d'objectivitat que en nom de la cientificitat es preten valorar el món i la realitat". Si precisament caiem en això com sembla que darrerament es vol fer entendre en les proves de les PAU treiem tota categoria de pensament crític, reflexiu, humanístic a la filosofia.
En el video es pot veure una possible interpretació de l'al·legoria de la caverna o el mite de la caverna que el professor Emili Lledó va saber interpretar molt habilment

PUBLICIDAD GRATUITA