viernes, 2 de noviembre de 2012

I la realitat no existeix ....


Agustín García Calvo ha escrit molt i el cert es que desconeg la majoria de la seva obra. Malgrat tot la relació que tinc amb ell ha estat molt curiosa fins i tot jo diria que vinculada amb el seu propi destí. Ja el 31 de Juliol de 1985 vaig escriure una carta al director amb el títol "Teólogos sin teología" dirigida a Agustín Garcia Calvo que havia escrit un article al diari EL PAIS amb el mateix nom. En aquells moments havia conseguit la Diplomatura en Teologia i em sentia interpel·lat per aleshores com el vaig anomenar "ilustre escritor. L'article defensava la teologia del Concili del Vaticà II i argumentaba sobre la coherència del discurs teològic i feia una pregunta socràtica -ara penso - a Garcia Calvo : "¿Por qué no encontrar a Cristo desde otro lenguaje y probablemente más auténtico y veraz , más testimonial para vivir en Cristo el misterio de la encarnación? "  Continuaba parlant de la mort de déu i la mort de l'home i fins i tot m'atrevia a recomanar la lectura del teòleg Karl Rahner "Curso fundamental sobre la fe". 
Recordo que uns dies més tard un gran amic que és professor de filosofia al jesuïtes de Sant Ignasi va trucar a casa i fent-se pasar per Garcia Calvo va demanar per que em creia jo criticant el seu article. Vàrem riure una estona .
 Anys més tard la vida va donar tombs i tombs i vaig abandonar la teologia i els seus estudis i en unes Jornades sobre " Intergeneracions " organitzades pel professor Jorge de la Rosa vaig confondre Agustín Garcia Calvo amb Enrique Gil Calvo. Era la segona vegada que tornava a trobar-me amb aquest nom i de manera errònia vaig confondre del tot els dos noms... 
La vida va continuar fins que un dia una amiga hem va portar a casa una obra de Agustín Garcia Calvo que portava per títol " Contra la pareja" publicada per l'editorial Lucina. LLibre escrit al 1994 i tot llegint en un parc camí a Montjuïch vaig sentir un discurs que m'arribava però em generava una certa controversia interior em pertorbava en el meu ànim. 
Escribo para los que han, no se sabe cómo, sobrevivido al Imperio a pesar de los pesares y se mantienen relativamente sanos. Escribo para los que no se han vendido al miedo ni han vendido su pensamiento a la mentira para tener una Fe que les salve el alma.Escribo para los desesperados honestos que no acaban de desesperarse nunca. Con ellos cuento para proseguir la labor política del psicoanálisis , para descubrir lo común de lo privado..." [cit.pàg 12.Contra la Pareja.Agustín García Calvo]

El llibre semblava iniciar una diferència que al llarg dels pocs anys he aprés una mica : "La separación , contraposición y relaciones, entre mundo de que se habla y mundo en que se habla" , o sigui una cosa és més o menys real segons es parli més o menys d'ella. La parella és precisament un exemple d'aquesta cosa que es parla a tot arreu : Què és parella ? una paraula que fonamenta la realitat i que no es qúestiona i per tant la cosa més natural del món. 

Uns anys abans a casa d'uns coneguts havia assistit a unes tertúlies amb filòlegs d'hispàniques, clàssiques, musicòlegs, filòsofs, lingüístes, en una reflexió a propòsit de la lectura de "Apotegmas sobre el marxismo" 2 edició 1979 , un text treballat per Agustín García Calvo.. Era una primera vegada que jo em trobava amb altres tertuliants que venien de camps d'estudi diferents als meus. Les tres o quatre sessions van servir per veure que les lectures eren profundes i ens questionaven absolutament tot referent a les paraules i al seu ús dins la realitat mateixa. 
En primer lugar , si una crítica de la Realidad , una denuncia de la mentira necesaria del Estado , puede ser que de veras se enfrente con el Estado y le ataque en algún modo "desde fuera" y sobre la Realidad  actúe de una manera negativa o , como se dice, revolucionaria, está claro que , viceversa , todo estudio o comentario acerca de aquella crítica y denuncia ....." [Apotegmas sobre el marxismo.2edic 1979. abril ..

Ara fa tres anys vaig assistir a una xerrada a la Facultat de Filosofia que el professor Antonio Alegre feia invitant a Agustín Garcia Calvo a parlar sobre la realitat. L'aforament era pler i sorprenia fins i tot una dona que portava el seu nadó per escoltar aquell personatge. Aquella primera i darrera vegada vaig veure en directe el carisma de l'escriptor a qui molta joventut estimava. En les intervencions de nombrosos membres del públic va participar la seva companya i molts joves assistents del públic. En acabar alguns amics meus s'aproparen a donar un petó a aquell professor. Em va sorprendre la seva representació desenfadada i amb una tranquilitat absoluta del que feia i deia com si no tingués por de res..
En el darrer any he tingut més a prop el seu pensament i les seves lectures com la seva obra "De Dios". Enguany però vaig començar a entrar en una paradoxa quan em vaig discutir amb un seguidor de les tertúlies de Madrid a l'Ateneu . En un sopar veia com el pensament meu xocava amb l'ús de les paraules que el meu contertulià feia amb conceptes com Sistema, Ideologia, ...Jo sostenia que el marxisme i la psicoanàlisi eren sistemes d'idees tancats que no admetien crítiques al respecte .. La veritat es que va trontollar tot el meu pensament per un moment quan a la taula semblava que la resta de contertuliants també sostenien aquella manera de parlar i de discutir sobre la realitat i l'ús del llenguatge. Aquella nit no vaig descansar gaire i al dia següent em preguntava fins a quin punt havia establert un veritable diàleg i havia entrat en contradicció el meu sistema de pensament en aquella tertúlia. 
Aquest estiu vaig continuar a Vitòria parlant amb aquest filòleg d'hispàniques i físic i amb altres amics seus que cada any es reuneixen per fer tertúlies a la població de Espejo (Àlaba) . Novament vaig trobar-me amb un pensament que em regirava absolutament tot el meu món i la meva realitat . Hi havia presents alguns filòsofs que també em deien que fins que no van descobrir Garcia Calvo no van aprendre realment filosofia ...Vaig descobrir un llibre sobre Heráclit d'Agustín. Fa poc vaig veure una obra seva protagonitzada per una actora que el venera.
Avui puc dir que encara no tinc coneixement del seu pensament i que sé que hi ha alguna cosa que em remou que em fa bellugar i tremolar però és el mateix que m'atrau cap al seu pensament... 

3 comentarios:

marina dijo...

que curiós el destí doncs...

de vegades ens porta cap a pensaments o persones, i no sabem el perquè malgrat es remou alguna cosa i tampoc no sabem posar-hi nom. (penso que el llenguatge, a part de servir-nos per comunicar i posar noms i etc és també una manera de tenir "sota control" la realitat i respirar "tranquils")

Potser és precisament per això que el destí ens porta cap a contexts com els que descrius: potser per acostumar-nos a situacions en què el dubte, el "no-saber" i el desconcert hi són presents.

Una abraçada!

Anónimo dijo...

La realidad justamente es lo que existe,y con en ella las personas y el conjunto de ideales, de hecho es así con el verbo "existir" que pretende constituirse y cerrarse del todo, a pesar de ser éso imposible...Vaya, que para que se entienda algo mejor de lo que habla, mejor diríamos que: "la realidad no es todo lo que hay".
Salut!

XAVIER ALSINA dijo...

La fe en la realidad nos traiciona puesto que nos hace mentirnos , ahora estoy aprendiendo eso que tu expones que la realidad no es todo lo que hay.... ..