jueves, 2 de agosto de 2012

Temps i cirerers : la fruita del temps.

                               Meditacions d'infantesa : Subirans . Arenys de Munt. Cal Dimoni petit.

Una cirera ha caigut de l'arbre. Vermella i ara tocada per la forta caiguda resta a terra entre el sorral. La pagesa ha mirat com el vent la feia caure. 

Amagat entre les canyes espero el lladre que cada tarda entra per la reixa. Com a vailet agafo un llarg bastó i aleshores surto corrent caminet avall entre l'hort i els filferros del veí. Han vingut amb cistell per recollir-ne moltes..

La cirera ara plora del dolor i de ja no ser en el gronxador que la tornava boja. Cada tarda  es passava l'estona amunt i avall com si fos un vals compasat i alegre. La resta com les branques del seu arbre feien que sones a minuet gloriós... Com gaudia  la punyetera cirereta. 

Miro com han marxat corrent amb la cua entre les cames... ja no els he pogut agafar. De fet mai he atrapat cap lladre de cireres i poc m'importa però no tinc res millor a l'estiu a fer que matar el temps. El temps de les cireres que es balancejaven les tardes d'estiu després del matí calorós . 

Un dia va tenir una companyia amb la que va establir una gran amistat. Una cadernera la picoteja amb el seu bec petitó i li va fer pessigolles.!Quin riure¡  Aquell capvespre va iniciar al llarg d'aquella setmana una conversa amable: 
- Què tal ? 
-Doncs que vols que et digui ......anar fent
- Però deus estar contenta de anar cada dia envermellit penjadeta del teu arbre no ? 
-Si això sí que tens raó gaudeixo molt de veure'm com poc a poc vaig ...  acolorint el meu tipet ...Per què no em diràs que no tinc un tipet del més espectacular, no t'ho sembla ?
- I tant per això he vingut ràpidament a tu en comptes d'anar a la teva companya .He pensat que tu estaves la mar de bona....mmmmmmmmmm
- I que et sembla el meu sabor ? Realment sóc dolça ? 
- I tant més dolça que qualsevol cirera que hagi provat mai. Bé podria dir que fins i tot el dia que vaig provar les cireres de pastor que diuen que són un pastís exquisit no eren tant plenes de sabor com tu... 

Estic cansat de la correguda i deixo el bastó que és molt llarg sembla més aviat una canya de pescar que un basto atrapa lladres .... Miro la riera i espero veure si surten del seu amagatall però res han fugit turo amunt . Segurament deuen ser dins el bosc de castanyers que voreja la casa. Per això he pensat en fer una casa sota la sorra. 
He explicat als meus germans i germana , cosins i cosines de cavar un sot profund sota la sorra i cobrir-ho amb canyes per camuflar-nos. Així ho hem començat d'un dia per un altre palada amunt i avall sense cap objectiu concret que no sigui acabar la feina el més aviat possible. 
En pocs dies hem finalitzat la casa i ara sembla una autèntica trinxera de la primera Guerra Mundial. Coberta amb fulles i canyes amaga perfectament els nostres petits cossos de juga-aventures i de aventurers d'Emili Salgari. 

La cirera ara a terra pensa en que serà d'ella doncs ja fa més de cinc dies que caiguda a terra no sembla preocupar a ningú. Ni un cuc , ni un animaló petit s'hi ha apropat per veure-la una mica i preguntar-l'hi per la seva vida... I està amoïnada per una mena de ferum que no sap d'on surt i que cada dia que passa és més intents...  

Ja fa dies que tots fem guàrdies dins el cau amagats per sortir in situ i enxampar in fraganti als lladregots de cireres. Però no passa res de res...El sol de mitja tarda cau com sempre en el camp de vora de la casa. 

Ui , ui , ui que no hem sento res del meu cos , ja no sento dolor, ni sento cap pudor , ni sento res .... On sóc? No tinc ni idea... No veig ningú després de setmanes i setmanes d'estar a terra... Bé no sé on sóc em preocupa.....  Ja no ballo, ni tinc sensació de créixer, ni de sentir-me viva... Serà perquè ja no és temps de cireres ? 


Avui ha estat una passada !!!! Hem enxampat una dona gran que ha travessat la tanca i s'ha baixat les calces i allà mateix del nostre forat dins la sorra amagats entre les canyes ha fet ...ui ui ui ...quina vergonya barrejada amb una forta olor ..... No sabíem si sortir tots els tres que hi érem per cridar : GUARRA...però no ho hem fet ...Paralitzats per l'espectacle mirarem com la dona ja gran feia el més natural del món..CAGAR... I quan ja ha acabat tot d'una hem cridat amb una veueta tímida : que vagi de gust !!!!!


No hay comentarios: