Hay un cierto tipo de probidad que siempre ha sido extraño a todos los fundadores de la religión y espíritu afines : -nunca se han hecho caso un caso de conciencia de sondear sus experiencias vividas. "¿Qué es lo que he vivido en definitiva? ¿Qué es lo que ocurrió en mí y a mi alrededor en aquel momento? ¿Fue mi razón suficientemente lúcida? ¿Supo resistir mi voluntad a todas las imposturas de los sentidos, tuvo el valor de rechazar los fantasmas? - Ninguno de ellos se ha hecho estas preguntas y tampoco hoy ninguno de los hombres religiosos se interroga de esta forma : más bien tienen sed de cosas contrarias a la razón y quieren colmar esta sed sin grandes dificultades:- ¡de ahí que experimenten milagros y resurrecciones y oigan las voces de los angelitos! - Pero nosotros los diferentes , sedientos de razón , queremos escrutar nuestras vivencias con el mismo rigor que cualquier experimento científico , hora tras hora y día tras día! ¡Queremos ser nosotros mismos nuestros propios experimentos y nuestros animales de prueba! . Nietzsche , La gaya scienza ,319 f
La vellesa és un tema tabú. Parlar de fer-nos grans sembla avui més que mai un viatge contracorrent davant la potència de la joventut que ens crida i ens reivindica viure quasi en una immortalitat impossible. Stéphane Robelin com a guionista i director ha realitzat una pel·lícula que vol experimentar amb aquesta idea de arribar al final dels anys i reivindicar-nos com allò que hem estat al llarg de tota la nostra vida. Els actors i actrius descatant especialment a Jane Fonda i Geraldine Chaplin mostren de forma lúcida i clara que això de la dependència pot tenir les seves alternatives. Com viure quan ens fem grans i ens jubilem ? El món del treball ens jubila d'una part de la vida però i l'altre món : El món de la vida ? Podem viure sense residències , instalalts en el dolor i la degradació del cos , amagant el sexe , o distantciant-nos de les idees llibertàries o colectivistes que hem defensat al llarg de tota una vida ?
La pel·lícula parla d'amics que porten més de 40 anys junts com a parelles , amants, companys, companyes, i es troben experimentant el seu final. No és un film difícil de digerir , ni melodramàtic . Els 5 amics dins les seves vides trien un final i no precisament feliç però si lúcid, generós, transparent i sincer. Per qué no acceptar la voluntad de pares grans i fills grans quan arriba els 80 amb les defilitats i fretures del cos i ànima , de l'esperit insegur o incert ?
La pel·lícula però planteja una situació acomodada de parelles de la burgesia que poden triar viure junts i conviure des de la responsabilitat el seus darrers dies... Però i dins una situació no acomodada com els temps que actualment semblen venir i apropiar-se de l'espai privat i íntim dels avis i àvies que veuen la necessitat de ser ajudats però no ser segrestats per un món hostil i inhòspit que no valora qui són, qui han estat , quina experiència de la vida han tingut ...?
Viure i conviure entre generacions , era el títol que fa uns anys dins unes jornades que eren coordinades per el professor Jorge Larrosa autor de " Entre lenguas " i altres llibres que ara recordo. No es vivia de la mateixa manera a l'Àfrica aquest tema generacional tal com l'escriptor mozambiquenyi Mia Couto deia. La vida i la mort no són tan diferents . La pel·lícula planteja aquests dilemes entre la distància entre el jove que acaba vivint amb els avis i àvies estudiant antropológicament la vellesa a Europa amb el repte d'un estudi etnològic que qüestiona la sexualitat, les relacions pares i fills, els nets i netes, l'amor de la parella, l'amistat entre els amics , les idees polítiques i la forma de viure ....
Potser no és una gran pel·lícula però mirant i observant quan sortim al carrer trobem material humà on la vellesa és una impossibilitat , una dependència , una condicionalitat de saber viure i de saber trobar-nos dins una societat més humana i més digne. La dignitat que els protagonistes troben en el viure junts no sembla que pugui substituir cap normativa o llei de la dependència o cap joventut daurada dels vells temps del Maig del 1968 ...
No hay comentarios:
Publicar un comentario