viernes, 15 de junio de 2012

ENSENYAR AMB LA BOCA TANCADA



Ahir llegia el post d'un amic i company de filosofia Carbonilla   i sentia una gran i enorme tristessa dins meu. Fa ja uns anys en concret des de 1997 em van donar la plaça de filosofia a l'Institut de Secundària Josep Puig i Cadafalch de Mataró. He col·laborat en tres equips directius d'estil molt diferents. El primer podria dir que va ser un equip d'acollida , de compartir , de confiar on vaig poder fer la matèria de sociologia , la matèria d'estètica , juntament amb història de la filosofia i introducció a la filosofia. El tarannà va fer que poc a poc incorporés en mi l'hàbit de creure que el conflicte i la convivència eren un obstacle i no un problema, on les dificultats no eren una qüestió d'estat, on la cultura de centre feia que la direcció participes de manera directa en un estil de crear i obrir les consciències al món i a l vida. Sentia aleshores que educar era aprendre a viure.. El model assembleari la vocacionalitat dels membres de la direcció , les ganes de fer comunitat oferien que no existis cap règim de reglament intern de centre, que la pedagogia fos més enfocada a la transversalitat de les variables i optatives amb la mediació, el teatre, les habilitats socials i cognitives, de bon rotllo amb el tema de la salut i les drogues, ... En el rerafons hi havia aleshores una idea de socialitzar a les persones que familiar o personalment es veien lluny de seguir estudis i tenir un mínim de cultura. D'aquella generació conservo un alumne en Xavi que ara amb més de 22 anys fa poc va recitar amb un poema dins una trobada a Sant Feliu de Codines . El "Oh, capitan , mi capitan .."  sonava sempre a les meves classes en aquella època .


http://escafandre.blogspot.com.es/

http://espantaocellsnoticies.blogspot.com.es/2012/03/recordeu-31-de-marc-les-19hencontres.html


Més tard la vida personal es va barrejar en el centre de forma que no va resultar annecdòtica ni  indiferent  i participant amb un nou equip directiu vaig coordinar el Batxillerat oferint en la meva persona la confiança d'una directora que va sempre i en tot moment continuar dins una pedagogia de la revolució i de la reforma i de pensar que els equips i les comissions i les actituds eren cabdals en tots sentits.

En els darrers anys no hem vaig sentir  just en el seu comiat i no vaig poder saber agrair les seves ensenyançes i les seves paraules en moments importants. I  sense mostrar potser un bri d'emoció o sentiment que era allà amb mi   en el silenci més gran un grupet a la biblioteca vam acomiadar-la . Segurament alguns dels companys de viatge dels seus equips que encara avui continuen ja havien començat a trobar que més enllà d'educar calia ensenyar i instruir. La meva voluntat per tirar endavant una proposta de treball comú en els principis ètics i en les actituds ètiques en totes les àrees va ser valorada , escoltada i acceptada..Participant en el crèdit de benvinguts a l'institut i en la publicació conjunta de dos llibres : "Mi querida educación en valores " coordinat per Francisco Esteban  amb un article sobre el respecte dins l'educacio amb Angel Castañeira  i







 " Convivència en los centros educativos"  en dos articles sobre educació i democràcia i  propedeútica del conflicte  , tots dos publicats dins l'editorial  Desclee de Brouwer (Bilbao) . 




En els darrers anys la meva implicació en el centre va ser dins els molts projectes com a cap de departament i coordinador del Projecte d'Acció de Centre PAC. Participant en " idees per a la cohesió del centre". En l'equip inicial amb Esther, Esperança, ...  participava de la intel·ligència i la bona sintonia entre nosaltres. Vaig tenir la sort de conèixer un gran amic amb qui vaig aprendre molt sobre història i vaig tutoritzar en els seus anys inicials de pràctiques.

 Més endavant i ja en els darrers 4 anys la incorporació de nou professorat , de voler seguir dins la tradició anterior però dins un esquema de treball més tecnocràtic i gestionat des d'una visió d'una pedagogia eficient i productiva i més resolutiva va canviar molts les coses. Les graelles, els informes , les decisions unilaterals, van contribuir a crear un clima de desconfiança i recel dins el centre. No eren  els entranyanbles amics invisibles dels primers anys, ni el carnestoltes dels anys posteriors, ni els tallers ni les colònies o les sortides pedagògiques..

Tot poc a poc es va convertir en un model on l'autoritat directiva es feia autoritarisme directiu i en una jornada d'assessorament a Argentona amb un treball de coaching en el programa de Claudio Naranjo coordinat per el grup de gestalt del Maresme  de forma velada s'evidenciava aquest tancament de tothom amb tothom , aquesta ruptura vivencial entre educar i ensenyar , entre viure i instruir, entre educar i instruir ....

 Novament les qüestions personals atravesaven de forma convulsa els espais i interludis entre el meu jo educador i docent i l'espai públic on la distància entre la voluntat d'educar no sembla que feia que jo mateix em sentis satisfet de les meves classes , de les meves decisions, de les meves actuacions ... Dins el projecte "Educació per a l'holocaust " impulsat per la Comunitat Europea vaig participar activament gràcies a institucions com Amical Mauthausen, Memorial Democràtic, Casa Sefarad en ensenyar als nois i noies del centre la cultura de la pau, de la diferència, de la no exclussió, de la memòria històrica, de la compassió ... Llegint, veien cinema, participant en viatges, formant-me en el tema ...   Això ha permés que el nostre institut sigui reconegut amb un premi sobre la pau , PAULA per la novel·la "LA Libertad Negra" de l'alumna Ester , un documental " Veus i petjades "



Enguany amb la renovació de l'equip directiu per 4 anys menys no ha estat un any fàcil per motius personals he estat per primera vegada més de dos mesos de baixa per depressió , i segurament aquesta idea és la que un quan s'acomiada un centre s'emporta amb ell ... He estat cridat al despatx de la direcció més de dues vegades per demanar-me explicacions després de 4 anys que portava treballant en la meva tesi doctoral : Experiència i  posibilidad de ética dentro de la comunidad educativa . Estudio de caso.  han retirat la meva confiança en l'accès a la informació. I seguidament han normativitzat la meva situació com a únic professor de filosofia que no pot donar História del Món Contemporani ni Història d'Espanya encara que participi en un excel·lent treball capitanejat per en Joan sobre la Ruta a l'exili per terres del sud de França.


 El sentiment de poder imposar una normativa per sobre de la meva persona ha fet que més que pedagogia pensi que estic fent producció de material o resultats per una bona emprenaduria posterior. 
Finkel en la seva obra Ensenyar amb la boca tancada penso que em dona una lliçó d'autèntic mèstre ignorant com deia Ranciere ...  No podem educar sense crear i creure en l'educació , en el sistema públic , en les persones que el formen i l'integren... He demanat comissió de serveis i trasllat quan pugui per marxar d'un centre que ara i avui ha deixat der ser per mi cap referència i model de res.. Queden però persones concretes que encara dins el centre mouen les mans i batega el seu cor en dates senyalades buscant un espai de trobada , de confiança , de comprensió ... 

Deia que tinc un sentiment de tristor i de desesperança després de tants anys de no ser ningú , de no estar enlloc, de viure en un planeta aliè a mi mateix , fora dels espais públics i dels espais docents que em trobo ara mateix. Això no vol dir que no segueixi llegint i pensant que com deia Dewey l'educació és nedar contracorrent al que vol la societat ...  

No hi paraules que sonin més a silenci i a sonin més a esperança que les meves ara per ara..Fer del vici o del problema una virtud potser és allò que ara per ara m'emporto... de tot aquest temps per les aules...

No hay comentarios: