domingo, 6 de mayo de 2012

INTOUCHABLES DE eRIC TOLEDANO Y OLIVIER NAKACHE




Potser per les recomanacions que els amics o amigues fan de les pel·lïcules intocable  és una sorpresa. No hi havia gaire gent en un divendres a la tarda però potser millor per gaudir del cinema que no és de masses.
La història explica la relació entre un aristòcrata que pateix una hemiplexia i que es veu amb la necessitat de garantir una vida humana i no una vida disminuïda en la qualitat i moment que ara li toca viure. La pel·lícula personalment m'ha despertat en mi moltes coses : en primer lloc per la idea de minusvalua que jo mateix tinc incorporada segons informe de l'institut amb un 48 %  ; en segon lloc per la meva excompanya amb la que vaig viure 13 anys amb una discapacitat del 98%   i en tercer lloc amb la relació que s'estableix amb el seu cuidador.
Les tres idees fan que un es pregunti per la condició de valua que li resta sigui un 52 % o un 2 %  o sigui la de la dependència que segons el grau un té de la seva condició i els seus condicionants. Mai he fet públic aquesta condició laboralment, ni personalment  ni socialment potser ara , avui ho estic fent de manera especial per el que ha despertat en mi un film com aquest. Els molts anys i temps que vaig estar en el llit a la planta dècima o a la cuarta de l'Hospital Vall Hebron sota la mirada perduda en les distintes cantonades del sostre pensatiu i en algunes ocasions escrivint "reflexiones desde la pecera " molts anys han estat dins meu i dins la meva intimitat. No he fet bandera ni he fet cap ús de la condició. I això precisament presenta la pel·lícula quan els dos protagonistes es parlen com iguals doncs les barreres de veritat són les psíquiques i mentals més que les físiques realment.  La compasió és el que el protagonista que no es pot valdre per si mateix no desitja ni vol del seu cuidador ni de la gent que l'envolta i el seu cuidador és un jove senegalés que sortit de la pressó el tracta com si fos un més . Per això la peli és un cant a la vida , un cant a la llibertat , a la normalitat a no excloure ningú per les seves condicions personals .
Com deia hi ha persones que considerades socialment amb un únicament 2%  lluiten per sobreviure en aquest mon inhòspit , hostil , insolidari i injust que mou les persones per compassió i no per els veritables sentiments d'estimar i de fer que la diferència no sigui mai motiu de marginació i exclussió social ni de handicaps o de barems d'adaptació social, acadèmica, laboral, personal,....
El film no alliçona de res no pretén donar una moralina sobre el que està bé o malament sobre el que cal fer o no fer i tampoc és un cant a un fals optimisme ...La vida és com és i la adaptació tothom d'alguna manera l'ha de fer a la seva vida i l'aprenentatge . La inadaptació social que jo mateix en molts casos he experimentat o sentit en la meva pell no és per un informe que em dona drets socials o em dona unes condicions que ara la pròpia Universitat en la meva tesi doctoral acaba de retallar-me aquest  any precisament incrementant les taxes que abans no pagaba. La inadaptació social és el producte del món injust i doloròs que veig i observo en els altres en les consideracions dels qui utilitzant la seva condició de normalitat creuen que poden donar lliçons morals, i dir el que s'ha de fer i no fer amb la vida personal i íntima d'un mateix..  La peli parla de l'amistat com un cant entre dos mons aparentement oposats per visions i per coneixements però que es troben en el més proper de tots dos : estimar tal com son el que son i viure així la vida..
Allò que ens identifica a tots i a totes no depen de la roba, dels coneixements adquirits, de la riquesa, ni de la saviesa, ni del grau d'adaptació fins i tot diria a la vida ... La identitat humana va més enllà dels esterotips, de les classificacions , de les etiquetes clíniques i mèdiques, dels sermons morals i religiosos , del Déu nietzscheà que ens acusa a tots i totes amb la seva culpidora compassió i ens fa sentir culpables del que fem i no fem tornar-nos molts cops en intolerants ...

Un cinema fresc que fa pensar i que fa entendre que ara i avui encara podem sommiar en un altre vida en un altre món en un altre espai inhòspit i recòndit on lo normal sigui normal i lo diferent sigui diferent i divers per això és únic i enriquidor plenament de la nostra espècie humana.. La natura sempre ens oferiex aquest espai per pensar i trobar com el cuidador i el cuidat son iguals són el mateix persones humanes simples éssers humans ....

1 comentario:

Anónimo dijo...

Sin huellas. "Cuando hacemos algo debemos consumirnos por completo, como una hoguera bien encendida, sin dejar huellas de nosotros mismos". Recordava, en llegir-te, aquesta màxima zen i com, amb l'agredolç del que escrius, ens regales guspires per seguir aprenent del que vivim, de nosaltres i amb els altres. Gràcies i endavant! (...)