viernes, 27 de abril de 2012



Ni les gavines voladores que mai han entés el gest de les dues mans formant un triangle que les cançons de la Rosell canta saben que busquen en dies com aquests. La gent no es mira el rostre,la gent passa de llarg quan veu un home que demana ,o una dona que a la porta del supermercat amb dues nines de plastic i un got buit de plàstic cerca que algu la miri quan ella riu de forma compulsiva.. No estant bé ni les aus ni les voladores dones ni homes que malviuen en el món injust que ens converteix en indiferents aus sense vol , sense més objectiu que reciclar en contenidors verds, blaus , o grocs les deixalles que algú altre buscarà per vendre o subsistir...

Què saben elles de les restes d'entrepants que en els patis els nois i noies llencen al final de l'esbarjo ? Del papel d'alumini que a vegades engoleixen en els seus paps ?

No son albatres com deia Baudelaire en el seus poemes Les fleurs del Mal ni són rapinyaires ...son aus d'ales blanques , de melodies voladores que suaument descobreixen que el món sembla que ha perdut la capacitat per sorprendre's del dolor dels altres, de la vellesa , de la malaltia, de la pobresa, de la indignitat, de la pena que en els cors que poc a poc es tornen negres es va afegint dia a dia la indiferència per la vida que ens toca viure sense viure,  del món que ens fa viure sense veure res, sentir res, olorar res, parlar de res... 

 Època zombi , época de morts vivents ... època de manifestacions de manifestacions, de tambors de guerres que sonen a festa i no a guerra , de samarretes grogues i no de gestos més enllà de paraules i més enllà de simples paraules ...  Un nen plora i una àvia crida lligada de mans i peus al llit de l'hospital en un passadís d'urgències ...avui potser morirà o demà i serà una menys ... però jo , tu , ell, ella seguirem dins el país de la indiferència , del no pensar, no viure, només treballar per viure, i viure per treballar  ...  i comptar els dies que falten per ... I d'actuar i fer i desfer i no precipitar-nos en voler correr massa, ni avançar per la vorera equivocada... potser cal omplir de pedres les butxaques i saber on les haurem de llençar ben aviat perquè la indiferència ens mata, ens arrossega, ens torna encara més violents i agressius , i la banalització del mal té  més sentit que mai , un mal que ens torna espectadors en cadires i sofàs còmodes i el món poc a poc va destruir-se .... ofegant-nos ... 

1 comentario:

Anónimo dijo...

és cert la indiferència és una constant a les nostres vides, però hi ha qui pensem que no són les paraules qui ens despertaran sino l'acció en la implicació directa i l'ajut, nosaltres que podem. la reflexió està molt bé però no és suficient.