lunes, 16 de enero de 2012

QUI PAGA LA CRISI ? REFLEXIONS ...


Llegia al diari el público el que representa el concordat que des de l'any 1979  l'Estat Espanyol va signar amb l'Esglèsia catòlica apostólica i romana .  L'organització Europa laica va calcular que l'any 2011 el que havia rebut de l'Estat aquesta institució religiosa era al voltant de 10.000 millons d'euros . Aquesta xifra inclou l'asignació via IRPF  , el salari dels professors de religió dels centres públics (650 millons)  i les seves indemnizacions per acomiadaments  o el pagament a sacerdots de presons i edificis militars així els concerts educatius i sanitaris que reben moltes persones que participen de l'esglèsia. 
Amb la crisi la única retallada que s'ha previst amb l'esglèsia ha estat l'Impost de Béns Inmobles IBI ..Si l'esglèsia abonés l'IBI  l'Estat  públic contaria amb uns 1.200 millons d'euros . Això planteja molts dubtes i interrogants : en primer lloc davant les retallades en educació i sanitat pot l'Estat aconfesional per molt concordat amb l'Esglèsia mantenir el sou de professors i professores de religió que dins el sistema públic són pagats amb els impostots de tots els espanyolsl i espanyoles ?  Pot sostenir-se una inversió per aproximadament un 10 % d'alumnat que opta per la matèria de religió amb una ràtio de 6 o 7 alumnes per classe amb el cost que representa dins l'erari públic el sou d'aquest professor o professsora de religió?  Fins a quin punt la religió catòlica , apostólica, romana és cultura religiosa quan en molts casos els professors han estat expulsats de la pròpia institució per estar divorciats, separats, o viure en parella fora de la ideologia religiosa i la doctrina de la fe catòlica ?  Pot un sistema públic competitiu i eficaç, eficient que proposa un treball per arribar a asolir els marcadors del Pla de Bolonya permetre's el luxe de tenir professorat de religió que imparteix una matèria que no té cap valor acadèmic ni curricular doncs no es comptabilitza a nivell públic ?  Poden els professors de religió afegir a la poca jornada de religió per centre invertir hores amb altres matèries per molta formació que tinguin ocupant les places del professorat interí quan ells o elles no han passat cap tràmit de llistes o oposicions més que la que estableix la pròpia institució eclesiàstica ?    
En molts casos si comptem els centres públics on s'imparteix la religió a Catalunya podem trobar més d'un centenar de professors o professores que amb bon rotllo o bon servei dins els centres fan un proselitisme ideològic i com posa en evidència les xifres anteriors treuen i retallen clarament dins el sistema educatiu i sanitari una pila de diners actualment necessaris. I no diguem del que representa als centres l'alternativa a la religió que no acaba invertint-se en res que representi realment un pròfit al centre ni al sistema educatiu.  Potser doncs més que samarretes grogues i  crits de retallades injustes els propis centres hauriem de començar a veure quins són els mals interiors que tenim dins els propis centres que tenen a veure amb un enquilosament del sistema . 
Defensar l'escola pública és defensar un model que no malgasta més que el sistema privat o concertat , és defensar que molts dels alumnes que arriben als centres públics són el producte del decensís familiar per la cultura i l'educació i provenen de barris suburvials i de condicions d'atur, de desencant i de falta de suport institucional en assistència, serveis comunitaris, infraestructuras i planificacions familiars... L'escola pública defensada amb els consells escolars, els claustres i els equips docents ha de lluitar per la qualitat del servei i per una bona gestió i eficàcia però no poden tots els centres ser tractats de la mateixa manera siguin de la perifèria , siguin dels pobles, siguin de la ciutat, ...Cal entendre que els guetos escolars són el producte de la falta d'atenció no del professorat que treballa per motivar i engrescar l'alumnat si no més aviat de l'excessiva burocratització del sistema , d'una inspecció que no resolt en molts casos els veritables problemes socials amb els plans d'entorn poc reals i amb presupostos baixos per la realitat social que es dona. Cal potenciar de manera eficaç no unes direccions gestores i que de forma vitalicia permaneixin any rera any en els centres sense que sapiguen entendre que no cal privilegiar a qui fa de forma clara i responsable la feina sinó més aviat saber exigir a tothom el mateix sense cap premi per qui treballa ni cap recompensa per qui no treballa i no fa la feina bé... L'individualisme avui dins els sistemes educatius i sanitaris públics ha conseguit que amb la justificació falsa de que l'equip directiu premia a tothom per igual la majoria del professorat es limiti a fer exclussivament la seva feina sense més. El funcionari ha caigut en la seva pròpia teranyina la de quedar atrapat per una supervivència de camp de concentració fins a l'extermini final amb la anomenada solució final proposada per les institucions cada vegada més discutibles com a democràtiques i transparents. Les portes tancades dels despatxos de direcció, dels despatxos de coordinació, la falta de transparència , la falta de diàleg, la normativització amb regles, comunicats, papers i papers ha convertit l'educació en un autèntic calaix de sastre on la percepció que ara mateix es té es que cal salvar-se qui pugui i com es pugui peti qui peti. No és un problema de ser més competitius ni de ser més responsables amb el %  d'aprovats o no aprovats per curs o per matèria cal donar suport amb una bona logística en l'ús de les TIC , amb una biblioteca plena de llibres , amb recursos pedagògics reals i que ajudin veritablement no amb una diagnosi improductiva i poc eficaç a aquest 15 % d'alumnat que no segueix a classe i que les families no responen davant la situació que tenen a casa . Però el mal el tenim dins i no fora no és un problema de gastar en menys fotocòpies, o en tancar llums , o pujar cadires en finalitzar les classes ...  és una realitat que indica que si volem defensar el sistema públic no podem fer un doble joc amb institucions privades, institucions no democràtiques, institucions corruptes, amb institucions que no donin suport a la veritable educació de l'ésser humà.. Ara per ara sembla que els centres només donin consignes , donin pautes, donin graelles per omplir i per definir el que sempre hem definit com educar que no vol dir instruir ni informar .... Ara els cursos de formació es fan pagar , els cursos de formació no s'ofereixen en molts casos en funció de la situació del centre i els formadors no són precisament els millors preparats per aquestes necessitats... Defensar el sistema públic no vol dir portar samarretes grogues, ni signar manifestos en favor de la llengua catalana necessària per altra banda però políticament estràtegica per una país i per un partit polític ... Per les retallades o per la crisi no cal anar més enllà dels propis mals interiors dels nostres centres començant per resoldre el problema de la falta de motivació, de la disrupció a l'aula , de la mediació com a forma de gestió familia-escola-ajuntament , de la poca cohesió entre el professorat dels propis departaments, per la falta de xarxa informàtica i de cobertura en els centres , de la falta de coordinadors d'informàtica amb prou hores de dedicació al centre, per la voluntat de treball col·lectiu com a cultura de centre i comunitat educativa ... El tema no és exterior és interior i cal que cada centre es miri el seu propi melic i pensi que ens cal llençar a mar perquè la ruta i el capità del vaixell ens portin a bon port ... Veure article de Jacques Ranciere sobre la crisi de la societat i la culpabilitat de les seves víctimes" 

No hay comentarios: