HUME EN EL CINEMA . 12 HOMES SENSE PIETAT

David Hume és un autor en filosofia que sembla simple i fàcil però no ho és. El seu empirisme radical finalitza amb una visió escèptica de la realitat. Podriem preguntar-nos si hi ha relació en el tunel final entre solipsisme cartesià on s'afirma que la meva existència és la única realitat sostenible i acceptable des del meu pensament i aquesta idea humeana del món tan sols constatable pels sentits sense que pugui l'enteniment o la raó suposar idees o crear aquestes més enllà de les simples dades que percebem i que ens obliguen finalment a qüestionar-ho tot fins i tot moltes idees preconcebudes per la ciència i la filosofia. 

Precisament aquest atzucat ens porta a l'anàlisi del film que volem presentar : Dotze homes sense pietat. El film és dirigit per Sidney Lumet l'any 1957 on l'actor Henry Fonda té un protagonisme especial. L'acció té lloc en una sala del tribunal de justicia quan un jurat popular es tanca per deliberar entorn del cas que ha estat vist per sentència. Dins una petita i claustrofòbica sala els 12 homes argumenten i contraargumenten les raons del perquè el declaren innocent o culpable. Cada personatge adopta e interpreta un determinat rol social amb unes característiques concretes que condicionen la seva decisió. Per això el lideratge és una mena de lluita entre l'home que ha originat canviar la decisió de culpable per un únic vot en contra i l'home que vol donar lliçons a aquells que no volen acceptar la llei i la justícia. No es tracta però de qualsevol llei sinó més aviat la d'ull per ull , dent per dent .... El culpable és una víctima social o un veritable botxi que cal castigar amb la pena capital, 
Els dotze homes realitzen un veritable estriptis emocional i psicològic entorn a les seves idees i les seves creençes perquè es tracta de saber defensar el que es pensa i com es pensa. 
Hume apareix però dins aquesta idea de descripció dels fets i de converti els fets únicament en els únics responsables del que ha succeït sense anar més enllà. En el fons la moral humeana permet entendre que la simpatía o atracció per el que considerem correcte o incorrecte és el que fora del propi context acaba conduïnt a la decisió final. Les idees personals són el treball del que la vida ens ha decidit , ens ha configurat , ens ha colpit o maltractat i això vol dir que ens movem precisament per aquestes emocions, sentiments que ens diuen ara fes això i ara no ho facis.
 En aquest sentit sembla que avui amb la psicologia de la gestalt estariem en aquestes tal com diu Hume. El sentit comú permet entendre que les raons que esgrimim en declarar culpable o innocent no son més que el resultat del que nosaltres som sense més. En el film els 12 entren en consideracions personals que desvelen la seva homofóbia, politicofòbia, xenofobia, geriatricofòbia, ...... Som el que ens hem construït al llarg del que hem patit , vist, sentit, ... Hume destapa un emotivisme que configura el poder de decidir per una experiència pròpia i personal fruit del que ens ha fet la vida. En el fons Hume s'apropa a una idea ètica de viure com som i crear les nostres idees ètiques en funció de les simpaties que sentim o antipatíes sentim... Les nombroses fal·làcies que es veuen en les argumentacions demostren com la raonabilitat sovint es troba lluny de la racionabilitat. Diem el que sentim i per això ataquem l'altre i no les seves idees,  actuem doncs com sentim perquè la vida ens ha dibuixat amb el que som i per això els judicis que fem no estan orfes de pare i mare sinó més aviat es troben plens de la experiència que ens ha marcat i definit. La culpa que portem dins, la rancúnia que acumulem, la rauxa que tenim, el seny que posem , les emocions vives i mortes que ens fan ser. Per això el jove noi de 18 anys serà declarat ..............................

On és l'alumnat avui en dia ?

Fa temps que em pregunto on son aquells nois  i noies que quan explicava Plató o comentava un fragment d'Aristòtil aixecaven la ma per preguntar sobre la idea de potència o d'acte o bé sobre la concepció de l'ànima humana pels grecs. Es cert que el resultat va ser una petita copa que encara guardo amb una inscripció :"Sigue así no cambies nunca.Tu 1ª promoción de Filosofia". Aleshores venien a classe amb els diàlegs de Plató, o la Fonamentació de la Metafísica dels costums de Kant, o La genealogia de la moral de Nietzsche amb les pàgines subratllades i rebregades de tant treballar-les. Prenien apunts i demanaven seguir de forma atenta les explicacions que en finalitzar les classes servia per consultar o demanar ajuda sobre els dubtes. Aquestes primeres promocions eren de la població de Sant Adrià del Besòs i gaire bé tothom va accedir a les proves de les PAU. La mitjana en els resultats respecte a la resta d'instituts al llarg de set cursos sencers va estar per sobre del 5,66. 

La pregunta inicial que em faig no resulta retòrica ni pels resultats que trimestre rera trimestre tinc ni per les despreocupacions i queixes que venen presentant-se en aquests darrerrs temps. No és la primera vegada que escrig en aquest bloc parlant de la meva decepció sobre la práctica filosófica a segon d'história de la filosofia. La meva pregunta insistent sobre com treballar a classe ?  què treballar a classe ?  Quan treballar a classe ?  porta a buscar noves didáctiques i metodologies cada curs. Per això darrerament he començat a llegir les publicacions de FILOSOFÍA , INVESTIGACIÓN , INNOVACIÓN Y BUENAS PRÁCTICAS  de Cifuentes , Luis María i Gutierrez, José María així com FILOSOFIA .COMPLEMENTOS DE FORMACIÓN DISCIPLINAR. dels mateixos autors. Es tracta de superar la meva obsessió personal per comprovar que aquest any no tornarà a passar sentir com en les proves PAU d'història de la filsofia l'alumnat del nostre centre del barri de Cerdanyola-la Llàntia de Mataró està molt per sota de la resta d'instituts de Catalunya amb un 3.48. D'altra 
banda la lectura de nombrosos blocs de professorat de filosofia també busquen en mi aquesta insistència de superar la fase de neguit i ansietat de no poder oferir a l'alumnat prou elements de reflexió, de motivació, de coneixement, d'atenció. 
Aquest curs vaig afrontar amb molta il·lusió el curs per això tenia ja preparat del curs anterior materials en l'entorn MOODLE (forum de debat per argumentar idees, xats per resoldre en línia dubtes dels autors, apunts complementaris, còmics de suport, videos ,....)  que poden permetre seguir amb molta varietat d'activitats i apunts els autors. Presentacions multimèdia que utilitzo a classe per seguir més fàcilment el pensament de l'autor, guies de les lectures amb qüestions sobre l'autor, webs indicatives de les idees de l'autor, el propi llibre de MINERVA  amb una sel·lecció sobre els autors i els seus textos que comento a classe diàriament, etc  no semblen suficients per garantir una bona preparació al pensament de l'autor. Com sempre en els primers comentaris anoto amb vermell els errors, les consideracions que l'alumne hauria de tenir present per les properes proves de comentari. També enguany he volgut començar a penjar en el MOODLE els models resolts dels comentaris perquè em sembla que poden ajudar a dissenyar millor les proves properes per l'alumnat. Sóc també dels que penso que el cinema i la literatura poden ajudar a explicar millor les idees dels autors per això amb Descartes hem treballat JOHNNY VA AGAFAR EL SEU FUSELL  i arar amb Hume voldria treballar "12 HOMBRES SIN PIEDAD" , així com també un artícle del diari "EL PAIS"  fent referència a la condemna per Juan Pau II del cogito cartesià en el seu dia . Aquest trimestre fins i tot ha vingut un substitut com a president del concurs de trasllats perquè no tinguessin problemes al llarg de 3 setmanes i vaig canviar la data d'examen tal com ells van demanar malgrat estaven avisats per preparar amb 3 classes més l'autor. 
Però la meva decepció es fa evident dia a dia darrerament. En la darrera avaluació tan sols un 20 % ha aprovat l'avaluació. Està clar que quan es presenta això el clima d'aula es "rarifica" convertint-se l'espai en un mur físic, psicològic, emocional entre el professor i l'alumnat. Aquesta setmana quan donava les notes raonava quines eren les condicions que creia no s'havien donat per superar la matèria : 

1. Aprendre el pensament dels autors significa entendre el que diuen i com ho diuen no memoritzar les seves idees sense més.
2. Expresar les idees que un autor exposa en un text requereix un esborrany escrit previ, un esborrany mental previ. No podem escriure de qualsevol manera sense idees clares.
3. L'aprenentatge requereix temps d'estudi, temps de meditació i reflexió preparant els autors amb esquemes previs, amb resums, amb lectures, amb exercicis .....

En acabar vaig tenir un alumne durant dues hores raonant pregunta per pregunta el seu examen que tenia una nota molt baixa. L'alumne que no es va donar per satisfet doncs demanava que si hi havia una paraula que era bona perquè la resposta global la donava per dolenta , va demanar que ens tornessim a veure per seguir parlant un estona més.La vaga va frenar la trobada , una vaga de batxillerat en suport dels estudiants de cicles formatius que els curs passat van entrar a les Universitats sense la prova d'Accès.  Un altra alumna em va demanar que una activitat que no havia penjat al moodle ara -li pogues valorar com a bona - per aprovar a qualsevol preu ... 

En acabar la setmana la tutora del grup va portar una demanda de la classe respecte a la matèria. L'alumnat va verbalitzar que faltava tenir un manual d'història de la filosofia , va verbalitzar que els criteris d'avaluació no eren clars doncs jo valorava molt malament els exercicis, va verbalitzar que no podien entrar al MOODLE , va verbalitzar que era impossible aprovar la matèria doncs ells i elles estudiaven hores i hores filosofia. 

Com diuen "la millor defensa és un bon atac " i per això vaig actuar demostrant a la professora que els arguments eren falsos. En primer lloc vaig ensenyar físicament el llibre que tots tenen (els qui han comprat el llibre) de MINERVA on hi ha una petita introducció i les lectures de text. Seguidament vaig ensenyar el MOODLE perquè observes el grau de participació i interés en els apunts i els materials que s'ofereixen. A l'atzar vaig triar dos o tres alumnes i es podia observar clarament que no hi havia pràcticament cap ús dels materials penjats en xarxa. A continuació vaig ensenyar el BLOG  on hi ha l'entrada d'etiquetes amb els autors per treballar sobre el seus pensament on tampoc hi havien comentaris sobre el post en qüestió. Li vaig mostrar l'arxiu de proves que guardo amb les indicacions en vermell indicant els errors , les deficiències, etc que l'alumnat tenia , així com els models corregits penjats a ma a classe mateixa on s'observaba la poca visualització. 

Portat per aquesta obsessió de no sé que  vaig parlar amb un alumne que els curs anterior treia bons resultats. En primer lloc l'alumne va dir que ell havia estudiat molt i que no entenia els resultats. Vaig começar per demanar que em deixés el llibre o manual de lectures que treballem a classe  on no hi havia cap part del text amb anotacions ni subratllat ni les pàgines semblaven utilitzades o gastades de la lectura. Seguidament vaig entrar amb ell davant al MOODLE per veure si havia fet ús dels materials com ell deia , vaig observar que havia estudiat el mateix dia de la data de l'examen a les 1,30 de la matinada fins les 3 de la matinada. A continuació vaig comentar el seu examen que semblava que ell no havia llegit amb atenció doncs les notes en vermell evidenciaven errors de comprensió , d'ortografia, de sintaxi,.... aleshores ell em va dir que entenia el que havia passat ..haig de responsabilitzar-me del que faig i del que puc aprendre. 

• Finalment penso que tot això em fa treure una tràgica conclusió : no tinc alumnat que aprengui ni entengui el que explico tot sabent valorar l'oportunitat que s'ofereix de recursos , materials, estratègies, ...
• Ningú vol assumir les seves responsabilitats i això m'obliga a restar en un solipsisme perpetu fins final del curs.
• El mur es fa ample i desperta en mi una sensació miserable de la meva professió i de la pràctica docent que realitzo doncs no em dona cap esperança de superar aquesta prova de les PAU que ara s'han d'inscriure novament. 

Per això potser la pregunta incial ON ÉS L'ALUMNAT D'AVUI EN DIA ?  no tingui resposta ara per ara on estic. 

DE LAS COMPLICIDADES Y LAS COMPASIONES , FRAGMENTOS ..

Ser libre significa jugar con la idea de poder hacer lo que no daña a otro. En esta idea ya encuentro una concepción del otro como extraño , como extranjero , como enemigo en potencia antes de invadir mi propio territorio. La abundante reglamentación llena de normas y prohibiciones me pregunto si no responde a esta idea de libertad negativa que expongo. ¿ Mirar los toros desde la barrera no significa quizás desear que mueran lentamente - eso sí con arte- en la plaza con bravura o sin ella hasta un último aliento? pues me parece que algo parecido pasa con nosotros que acabamos siendo cómplices de nuestros deseos de poner barreras, muros, verjas, cercas, vallas, etc etc , todo lo que signifique separarme del otro o mirar al otro desde lejos casi sin quererlo. Los ghetos en la Europa ilustrada del XX ofrecían una visión "medio civilizada" del extraño como judío, como diferente, como gitano, como indigente...Hoy la complicidad nos permite getizar los barrios de nuestras ciudades convirtiéndolos en zonas transitables y llenos de parquings y zonas azules.. ¿Dónde está pues nuestra complicidad? 

Miramos sin ver, paseamos sin actuar, nos damos la mano sin tocarnos, nos amamos sin querer ...así aprendemos de esa complicidad que nos convierte en seres de lo ajeno, de lo indiferente, de lo trivial y desleal, de lo inmediato ... Me sonrío cuando hablo en clase de "me gusta o no me gusta " de los mensajes en el facebook... ¿Qué realmente nos gusta de esos pulgares en alto al estilo emperadores romanos ? El juego de nuestras pequeñas complicidades de nuestros solipcismos de nuestros mundos personales nuestras mónadas cerradas ..... Y si no tenemos sufiente con las normas ahí va una de prohibiciones pequeñas, una de decretos, de sanciones, de manifiestos, de ...ufff cuanta complicidad con el dedo inquisidor de quien nos señala cuando podemos ejercer el poder de nuestra "civilizada razón " como ejemplos de bonus vir romano... 

Cada vez que la compasión tiene un momento se olvida precisamente de convertir en absoluto todo aquello que tocamos, sentimos, olemos, vivimos... Nietzsche ya decía que la compasión no se detiene ni un instante de eternidad.. No hay espacio para la duda ..la experiencia propia nos convierte en seres compasivos , por eso el dolor propio, la debilidad propia, la incontinencia propia, la fragilidad, el error, el sufrimiento, la pérdida, la tristeza, el desconsuelo, la vergüenza, la melancolía, ...todo eso nos detiene tantas y tantas veces frente a la vida pero también nos salva cuando lo bebemos en forma de compasión puesto que eso nos descubre los demás, los otros, los sin nombre, los sin rostro, los acabados,...Como decía Walter Benjamin "para dotar al colectivo de rasgo humano el individuo tiene que cargar con lo inhumano, hay que despreciar la humanidad a nivel individual para que ésta vuelva a aparecer a nivel colectivo " ... No nos podemos construir la abstracción de lo humano debemos saber vivir en el yo mismo, en el yo quiero, en el yo deseo, en el yo padezco, en el yo me muero, ... lo otro es maquillarnos ,   por eso la tolerancia se convierte  a menudo en una arma arrojadiza contra todos ... la inmigración , el racismo, la violencia de género, las mafias de la droga y la prostitución, la violencia estructural de la pobreza , el hambre de un capitalismo globalizador que justifica en la pérdida de ingresos la expropiación de los desposeidos, de los marginados, de los sin techo como Emmanuele que ya no vive en la calle, de los ignorantes de quienes son y a donde van.... Jürgen Habermas se equivoca cuando en el consenso lingüístico pone conceptos como verdad y comunidad ideal del diálogo... Son palabras sin contenido  se requiere responder a los gritos de Gaza, a los gritos de Medellín, a los gritos de Sierra Leona, a los gritos de Sudan , a los gritos de Eritrea, 

Para ir acabando estos fragmentos conviene entender que mientras tengamos códigos universales y absolutos será como los planes de centro que se escriben para no cumplir, se recitan para olvidar... Conviene pensar en la condición de vulnerabilidad y contingencia de nuestra vida humana, y reconocer que este hecho nos sitúa frente al dolor ajeno de otra manera. La ética no es una cuestión de ideología es una experiencia de la nada, de la barbarie, del dolor del mundo, de las catástrofes, de la irracionalidad de la muerte inocente, de ... por eso no se trata de cumplir o no cumplir con las normas morales sino se trata de saber aprender de la experiencia del sufrimiento propio y ajeno, de aprender de lo inhumano para volvernos humanos personas ... la compasión nos interpela nos atrapa nos abraza  cuando nuestra vida se nos convierte en la Sodoma y Gomorra que todos vivimos alguna vez en la vida.. 

Tinc dues idees i no sé que fer amb elles ......COMPLICITAT I COMPASIÓ

Penso que la il·lustració ha estat la necessitat de voler creure en l'ésser humà i en la potencialitat de la raó. El progrés de la ciència ha de fer possible el progrés de la humanitat i de l'espècie. El segle XIX de fet va poder creure que la revolució de c.Darwin  i les revolucions industrials amb el vapor i el petroli feien avançar l'ésser humà amb l'objectiu d'un món millor. Les utopies socials, literàries de Moro,Campanella, Fourier, Swift, semblaven una realitat possible. El segle XX amb les dues grans guerres mundials va desmentir aquesta idea. Sembla que l'extermini massiu del poble jueu, del poble gitano, dels col·lectius homosexuals, de soldats republicans, .dels testimonis de jehovà , desmenteix la tesi il·lustrada. Com explicar aquesta barbàrie ? 

Com entendre Austzwitz , Mauthausen, Gusen, Treblinka, Birkenau, Ebensen, ........?  

Som o no som còmplices de l'horror i de la barbàrie ?  La Guerra d'Espanya va establir complicitats silenciades que encara avui s'hereden en nosaltres .... l'ammèsia col·lectiva en els conflictes permet disoldre les complicitats i responsabilitats.... Com Eichmann  obeim ordres , simples ordres ........històries com els nens segrestats en el franquisme, en la dictadura de Pinoxet, en la de Videla,  exemplifiquen aquestes complicitats... I d'altra banda la compicitat del règim amb el suport logìstic als criminals nazis oferint aixopluc i silenciant els seus crims... Com els crims de guerra en els pobles d'Espanya a la Guerra , o els crims de guerra del nazisme amagats i enterrats silenciant la complicitat de governs estrangers amb el boicot als republicans no reconeguts pel franquisme, ... sempre hi ha aquesta complicitat que ens delata, ens responsabilitza del que no hem fet, del que no hem dit, del que ens ha fet mirar cap a l'altre banda del carrer quan agredien a un immigrant , del que ......   

Qui no és complice de res ?  Qui no justifica amb la seva indiferència i la seva mirada el mal del món, les injustícies del món, ....... ? 
Per això la compasió desperta en nosaltres un sentiment d'apropament a les víctimes  , als desconeguts, als altres a aquells que no tenen rostre, ni paraula, els musulmans que deien els nazis , els que han perdut tot senyal de dignitat humana... La compasió i la complicitat son senyores que cabalguen per els prats de les nostres muntanyes cercant entre nosaltres una vall darrera per instalar-s'hi per sempre més ....