jueves, 13 de octubre de 2011

Quin és l'arbre de la vida ?



" M'has convertit en proverbi dels del poble i sóc una escopinada  a la cara ; els meus ulls s'han apagat per la pena i els meus membres són tots com ombres. Els meus dies van passant sense esperança i dissipen els anhels del meu cor, ......On pot ser , doncs ,la meva esperança i la meva felicitat , qui l'apercep ? "  Job 17, 6.7.11.15




La pel·lícula "El árbol de la vida" no deixa indiferent. Hi ha algu del públic que fins i tot al principi s'aixeca i marxa de la sala sense cap problema. El director Terrence Malick comença amb la idea del llibre de Job de l'Antic Testament a la Bíblia. Aquest llibre pertany als anomenat Ketubim en la tradició jueva juntament amb els llibres de Proverbis i Salms.


Job és un home just a qui el diable sotmet a prova . Els seus amics li volen demostrar que pateix com a pecador però ell ho rebutja energicament. Un quart personatge intenta explicar que precisament el dolor i el pecat serveix per educar per aprendre a la vida. Es allò que diem vulgarment parlant " el patir et fa més fort i valent a la vida". Deú però intervé i com la pel·lícula ensenya la seva creació , la naturalesa amb tota la seva majestat i recrimina a Job les seves queixes del tot inacertades.






El problema és doncs el patiment de l'home just i savi a diferència de la felicitat dels qui menteixen i viuen pecant. Aquesta és la tesi de la pel·lícula . La familia sembla en aparença justa però déu envia la prova de la mort del fill estimat. La familia com a nucli bàsic amb un pare posessiu i ambiciòs que remarca viure semblant ser honrat i semblant sent bona persona més que ser-ho , odiat pels fills en principi i una mare bona i justa callada i mestressa que demana a déu ajuda.
El camí de la natura sembla portar a la tesi del canvi permanent d'Heràclit d'Efes qui ens parla en els seus fragments que " tot canvia de manera permanent " . Però l'altre camí de la divinitat sembla que ofereix la seguretat a qui el busca fidelment. La natura presenta amb imatges una estètica aplastant i gran que permet veure aquest arbre de la vida en els seus principis i inicis com si l'origen fos una evolució que en un cercle biològic perfecte ens permet retrobar-nos del tot amb el que som i amb la pròpia vida. Hi ha doncs un cert rerafons de doctrina creacionista amb tocs de darwinisme evolucionista resolt de manera molt inapropiada al final amb una escena que recorda a altres pel·lícules com COCOON o Encuentros en la tercera fase. Una agermanament a l'estil new age on les persones es retroben entre si dins aquest arbre de la vida. Misteriosament el nen protagonista qui odia al pare per no deixar que sigui el que ell vol ser acaba afirmant que l'únic que l'estimen de debó és el seu pare i la seva mare... La familia doncs acaba salvant tot i per això la reconciliació amb la pròpia vida fa que no sigui gens creible les imatges asèptiques , quirurgicament retallades on domina la bellesa davant altres coses... Sembla doncs com si no hi fos possible lletjor, feblesa, pobresa, dolor i si ho és es presenta en format "banda musical sensorround i  hologrames amb grans colors "... 

El tema de Job : A qui parlaré avui ? els meus germans són dolents i malvats , als amics d'avui , no se si els puc estimar com vull fer-ho ? La gent és molt dolenta, perversa, i no tinc ningú que m'entengui .....

Gustavo Gutierrez , sacerdot vinculat a la teologia de l'alliberament d'America Llatina va escriure un llibre que vaig llegir fa molts anys "Parlar de Déu  des del sofriment de l'innocent. Una reflexió sobre el llibre de Job.".  El que més va sorprendre'm de la seva lectura és la pregunta que pretenia respondre el llibre : Podem creure en Déu de forma desinteressada sense esperar recompenses ni temer càstigs o tenir sentiments de culpa ? Hi ha algú que des del patiment o sofriment injust sigui capaç de poder afirmar la seva fe en Déui parlar d'Ell gratuïtament? 
He recordat les classes del professor Eusebi Colomer sobre Nietzsche quan ens parlava de la mort de déu i de les seves conseqüències. Job és un home integre com el pare de la pel·lícula  o sigui un home ric ( en hebreu tam o també vol dir innocent) .  He pensat a continuació en el femer que molts nois i noies malviuen en països explotats i vexats Sembla dons que Job desafia a Déu i la pel·lícula centralitza en el paper del noi gran aquest creient desafiant que odia el món i la vida tal com és d'injusta i pudenta. 

Però seguidament he pensat en el llibre que fa dies llegiem algun fragment a classe "AIxí parlà Zaratustra" per recordar que l'home a qui el profeta Zaratustra no recrimina res és un home que viu sol com ermità dalt de la muntanya tot cantant i lloant a Déu. Per quin motiu aquest home que no té res canta i vorejat de natura lloa i gaudeix de déu ?  

Recordo també una xerrada d'un amic meu professor de filosofia que a vegades realittza cursos de teología quan un cop hem parlava de la proximitat de Nietzsche respecte Déu. .....









Una vegada escoltava d'una poetessa que parlava de l'ètica del veure de netejar-nos la mirada com una manera de viure i de ser ...Per això es tracta no de dir crec en déu sino de saber sometres a déu , deixar de sentir-nos iluminats per això podria tenir una certa lògica la idea del deu de Spinoza invertint tot :res apunta cap a la divinitat avui en dia però precisament per això déu es troba a tot arreu. i la bogeria seria una mena de porta d'entrada a aquesta situació divina.La relació amb déu deixaria de ser quelcom sobrenatural  i deixaria de ser un ideal ,com la prohibició explicita de fer-nos una imatge de déu.... déu aleshores deixa de tenir sentit com quelcom que purifica i salva a l'home de res ni d'ell mateix. Què ens dona una vida veritable ? Déu no és cap imatge de la vida ni cap model de res no és un paradigma precisament perque cal fugir d'aquesta idea i això és el que Job ens diu.En el fons la lògica del sacrifici és la lógica de l'expectativa del no res.No hi ha garantia de res precisament això és el que ens uneix al diví al sagrat Si tenim una imatge de déu aleshores aquest precisament no és el nostre déu ni el seu déu no sabem qui és.La fragilitat permet precisament arribar a quelcom d'un mateix que ens descobreix a prop de l'experiència del sense sentit de la vida i això és el que no té nom, el que no es pot nombrar , o sigui , la divinitat.El món deixa de ser aleshores una possibilitat per l'home mateix perquè la manifestació de déu és en allò que no és el mon mateix.Per això la fe es propera a un nihilisme nietzscheà doncs no reson al dolor, a la pena, a la tristessa, a la mort, no respon a res i aixo és el seu misteri. El silenci de déu és el poder del no res. déu d'aquesta manera és la presència d'una gran absència i això éns permet identificar la resposta que dona Job a déu i que la peli no aconsegueix fer arribar a l'espectador convertit en un titella de l'estètica superant una ètica sofrològica que no ens dóna més que lliçons de vida a l'estil :tots som familia ...El problema és que no hi ha res i déu no ens promet absolutament res de res. 

No hay comentarios: