miércoles, 23 de febrero de 2011

HUME EN EL CINEMA . 12 HOMES SENSE PIETAT




David Hume és un autor en filosofia que sembla simple i fàcil però no ho és. El seu empirisme radical finalitza amb una visió escèptica de la realitat. Podriem preguntar-nos si hi ha relació en el tunel final entre solipsisme cartesià on s'afirma que la meva existència és la única realitat sostenible i acceptable des del meu pensament i aquesta idea humeana del món tan sols constatable pels sentits sense que pugui l'enteniment o la raó suposar idees o crear aquestes més enllà de les simples dades que percebem i que ens obliguen finalment a qüestionar-ho tot fins i tot moltes idees preconcebudes per la ciència i la filosofia. 

Precisament aquest atzucat ens porta a l'anàlisi del film que volem presentar : Dotze homes sense pietat. El film és dirigit per Sidney Lumet l'any 1957 on l'actor Henry Fonda té un protagonisme especial. L'acció té lloc en una sala del tribunal de justicia quan un jurat popular es tanca per deliberar entorn del cas que ha estat vist per sentència. Dins una petita i claustrofòbica sala els 12 homes argumenten i contraargumenten les raons del perquè el declaren innocent o culpable. Cada personatge adopta e interpreta un determinat rol social amb unes característiques concretes que condicionen la seva decisió. Per això el lideratge és una mena de lluita entre l'home que ha originat canviar la decisió de culpable per un únic vot en contra i l'home que vol donar lliçons a aquells que no volen acceptar la llei i la justícia. No es tracta però de qualsevol llei sinó més aviat la d'ull per ull , dent per dent .... El culpable és una víctima social o un veritable botxi que cal castigar amb la pena capital, 
Els dotze homes realitzen un veritable estriptis emocional i psicològic entorn a les seves idees i les seves creençes perquè es tracta de saber defensar el que es pensa i com es pensa. 
Hume apareix però dins aquesta idea de descripció dels fets i de converti els fets únicament en els únics responsables del que ha succeït sense anar més enllà. En el fons la moral humeana permet entendre que la simpatía o atracció per el que considerem correcte o incorrecte és el que fora del propi context acaba conduïnt a la decisió final. Les idees personals són el treball del que la vida ens ha decidit , ens ha configurat , ens ha colpit o maltractat i això vol dir que ens movem precisament per aquestes emocions, sentiments que ens diuen ara fes això i ara no ho facis.
 En aquest sentit sembla que avui amb la psicologia de la gestalt estariem en aquestes tal com diu Hume. El sentit comú permet entendre que les raons que esgrimim en declarar culpable o innocent no son més que el resultat del que nosaltres som sense més. En el film els 12 entren en consideracions personals que desvelen la seva homofóbia, politicofòbia, xenofobia, geriatricofòbia, ...... Som el que ens hem construït al llarg del que hem patit , vist, sentit, ... Hume destapa un emotivisme que configura el poder de decidir per una experiència pròpia i personal fruit del que ens ha fet la vida. En el fons Hume s'apropa a una idea ètica de viure com som i crear les nostres idees ètiques en funció de les simpaties que sentim o antipatíes sentim... Les nombroses fal·làcies que es veuen en les argumentacions demostren com la raonabilitat sovint es troba lluny de la racionabilitat. Diem el que sentim i per això ataquem l'altre i no les seves idees,  actuem doncs com sentim perquè la vida ens ha dibuixat amb el que som i per això els judicis que fem no estan orfes de pare i mare sinó més aviat es troben plens de la experiència que ens ha marcat i definit. La culpa que portem dins, la rancúnia que acumulem, la rauxa que tenim, el seny que posem , les emocions vives i mortes que ens fan ser. Per això el jove noi de 18 anys serà declarat ..............................

No hay comentarios: