Lisboa ...

La película de Alain Tunner "En la ciudad blanca" realizada en 1983 del director suizo nos presenta una Lisboa llena de luz. La imagen desprende una luminosidad excepcional que nos permite alcanzar la idea de lo que representaria viajar a la ciudad de Saramago, Pessoa, ....La huida que protagoniza el protagonista de su vida , de sus amores le situa en esa ciudad mágica hecha de recortes y de irrealidades donde el fado aparece y desaparece cuando  el tiempo parece detenerse.
Por eso  leyendo" el libro del desasosiego "de Pessoa uno encuentra fragmentos tan abiertos a interpretaciones  como estos :

"Y hoy pensando en lo  que ha sido mi vida, me siento un bicho vivo cualquiera, transportado en un cesto de esos que obligan a doblar el brazo entre dos estaciones suburbanas.La imagen es estúpida ,sin embargo la vida que define es todavía más estúpida que ella. Esos cestos suelen tener dos tapaderas , como dos medios óvalos, ue se alzan un poco en uno u otro de los extremos currsvos si el bicho se rebulle......"

Dicen que Pessoa pasaba largas noches en el cafe "o brasilia" en Lisboa bebiendo absenta en compañia de amigos para rehacer, dibujar, construir sus historias, sus proyectos. Sentirse un bicho raro significa desindentificarse con el resto de los mortales, no creer que uno es lo que los demás le proponen ser . Pessoa  en este sentido entiende  la vida  como un lamento , como una tristeza permanente que obliga a protegerte con elementos evasivos que no te arrastren. Pessoa se responde que no es feliz porque no tiene mañana para vivir.....

Saramago a quien he leido tambien  parece que nos ofrece este mundo triste y melancólico lleno de cegueras, o faltado de lucidez. En una de sus novelas "ensayo sobre la lucidez" nos propone ejercer la libertad para canviar las instituciones. De la misma manera que en "ensayo sobre la ceguera" entra en juego el deterioro moral de la sociedad incluso en situaciones de superviviencia  este escritor nos destapa de que manera podemos reflexionar sobre la vida y sobre la muerte. La adaptación de la película "Ensayo sobre la ceguera" pienso que no llegó a alcanzar todo el contenido de la novela puesto que su difusión y comercialización no tuvo mucho éxito. El guión creo que no supo conseguir el climax que Saramago en su novela alcanzaba con el relato de las miserias humanas y la maldad social.

A Lisboa sin embargo voy con otra lectura recomendada de Pasqual Mercier "Tren nocturno a Lisboa" que todavía no he acabado de leer pero que promete mucho puesto que nuevamente Lisboa resulta ser la excusa para encontrarse con la soledad, la melancolia y la existencia desaprendida, desarraigada , desocupada.

Els tècnics en extinció de plagues confirmen que els escarabats i els ratolins s'han fet forts en el centre de Barcelona .

En la prensa d'avui i confirmant el que vaig poder veure ahir mateix Barcelona té una gran plaga de ratolins inmunes i escarabats americans resistents. Sembla que el fet que l'ajuntament hagi estalviat en mesures de prevenció durant la primavera ha ocasionat que ara a l'estiu proliferin i es converteixin en una veritable epidèmia urbana. Hamelin sembla que es troba doncs ben proper a la situació que patim a Barcelona. Però resulta força curiós com es dona aquesta notícia perquè es parla de que aquests insectes i animalons s'han fet forts a Gràcia, l'Eixample i al centre de Barcelona. em pregunto quina imatge té el turista quan veu com ratolins i escarabats creuen els carrers i els semafors en verd acompanyant el seu pas amb la mirada del "animaló que conviu " juntament amb els coloms , les cotorres i els gats a la Barcelona del disseny i de les exposicions. De fet sóc un gran amant dels animals però em fa pensar una noticia com aquesta acompanyada de la moguda que els partidaris dels toros amb samarretes negres porten a terme per donar suport a aquesta festa tradicional. Filòsofs com Peter Singer o bé Jesús Mosterín defensors dels drets dels animals no sé que poden pensar d'aquestes situacions. Per una banda la necessitat de l'expert exterminador amb raticides i cucaricides cada vegada més ineficaços i d'altra els defensors d'una festa antiga que persegueix amb la idea de reivindicar l'art de la tauromàquia el patiment, la tortura i la mort com a element lúdic dels humans. El famós projecte Simio que buscava no experimentar amb animals semblants a nosaltres en la linia evolutiva sembla que serà força difícil d'aconseguir. Ja porto dos amics i amigues que tenen aquest estiu un nou company de pis : el gosset o la gosseta que ha estat abandonada per un ésser humà dels que compren i abandonen impunement.  No es que pensi que els escarabats facin una feina interessant però si que formen part del paissatge urbanita de la nostra Barcelona dels jocs d'atletisme europeus o del Primavera Sound Festival.  I si necessitem un flautista que a l'estil del conte dels Andersen tregui els ratolins de la nostra ciutat potser podria també emportar-.se altres espècies "rara avis" que es manifesten per sacrificar besties, abandonar animals de companyia i cridar exterminadors per acabar amb part dels éssers vius del planeta. O no ?

APRENDRE DE LA FILOSOFIA .QUÈ ES POT FER AMB LES CLASSES DE FILOSOFIA ?

Les darreres experiències amb la matèria que imparteixo fa anys no han estat gaire positives.El curs 2009 vaig participar en les proves de selecció per professorat de secundària de filosofia en un dels dos tribunals que hi havien. Ja vaig descobrir que la proposta que s'exigia per avaluar els aspirants no semblava la més adient. Els motius diversos obligaven a repensar els mecanismes d'accès a la funció docent. Vaig poder observar que els criteris en molts casos no demostraven gaire bé res.  Enguany he participat com a corrector en les proves d'accès a la Universitat amb una impressió semblant. La prova de filosofia no em va semblar la més adequada per l'alumnat aspirant a entrar en el món universitari. 

Un company i amic de filosofia , en Jordi Beltran em va fer arribar un article de Michel Tozzi sobre didàctica (La formación de los profesores de filosofia: un contraejemplo pedagògico) publicat a la revista "Diálogo filosófico.72.(2008) 485-490". Sembla que l'autor sosté que la majoria de professorat de filosofia no té cap preparació didáctica i pedagògica en la matèria.  Crec que efectivament aquesta podria ser una clau per entendre com la matèria poc a poc ens ha quedat lluny de les classes i dels alumnes. Què es preten explicar o ensenyar a filosofia ? En el grup de didàctica de filosofia del Maresme ja portem un any intentant compartir les práctiques filosófiques que portem a terme a les nostres aules. Penso que això és bàsic per conseguir adaptar-nos millor a la realitat que tenim. En el llibre de la professora Carmen Pardo " Las TIC , una reflexión filosófica" ens elabora un discurs on ens afirma que la relació entre societat de la informació i societat del coneixement és fràgil. Pot la tecnologia portar a usos feixistes la informació i el coneixement ? Com podem comprovar el nivell en una dissertació escrita o en una exposició oral quan en altres matèries més especìfiques sembla que aquests procediments resulten molts cops poc treballats i molt mecanitzats ? D'altra banda el model educatiu cada vegada més busca els nivells de productivitat socials que es requereixen per les institucions polítiques i educatives.L'allau d'indicadors competencials i de projectes d'actuació en els centres per superar els nivells bàsics del país en educació estant portant a obligacions molts cops que van més enllà de la simple educació.Quina idea obté un alumne del seu professor de filosofia a la classe al llarg del curs ?  Un altre company i amic de filosofia l'Alejandro Sarbach en el seu bloc escriu sobint reflexions entorn de la idea de fer de la pedagogia una eina de reflexió, d'anàlisi sigui en espais formals i més acadèmics o bé en espais informals com les noves xarxes socials i virtuals més enllà de les aules per promocionar aquesta nova trobada amb les pràctiques filosòfiques. La tradició filosòfica en el nostre país no deixa d'oferir elements en llibres , pel·lícules, teatre, art, mitjans de comunicació per fer un ús públic de la reflexió i la pràctica filosòfica (ètica, estètica, epistemològica, lògica,científica, social, política....) . Com gestionar l'aula a les classes de filosofia ? Quin és el millor discurs o diàleg filosòfic que es pot dur a terme ? Com ensenyar les idees dels filòsofs avui en el món "líquid" que tenim ? Com establir aquesta relació amb les idees mateixes que es presenten a l'aula ?  Les competències filosòfiques com poden ser l'argumentació , la conceptualització i la problematització resulten en la seva pràctica lluny del seu veritable desenvolupament. Potser cal saber diferenciar entre ser professors de filosofia i filòsofs ? En algunes reunions de professorat sembla que aquesta pregunta que em faig es tingui molt clara quan hi ha qui s'atribueix la categoria de savi o expert en determinats autors o pensadors. Realment aquest aillament social que el professorat de filosofia pateix en els seus respectius instituts ha estat l'exemple perfecte per deixar de fer pedagogia i convertir-nos en coneixedors i experts de pensadors i obres. O potser el nivell de competència lingüística i cultural dels distints instituts no condiciona la pròpia filosofia a les perifèries o extraràdis de les ciutats o pobles ? Com fer possible la creació de comunitats d'investigació , d'habilitats socials i de pensament crític i reflexiu en un marc molts cops estret i constrenyit per els dissenys dels propis centres ?  Les relacions entre la vida intel·lectual , social i afectiva de l'alumnat dins els centres educatius queden marginades i excloses de l'àmbit de la filosofia. Matèries com educació ètica i cívica impartida per la majoria de professorat de filosofia no son presents en els projectes de centre i en els seus plans d'acció tutorials, ni en la pròpia filosofia com a projecte de centre. Qui és convidat amb una sola hora setmanal a una junta d'avaluació ? Com apropiar-se amb la filosofia de les capacitats per reflexionar, ser crítics, defensar idees i elaborar diàlegs dins la comunitat ?  Tozzi de manera molt intel·ligent canvia la pregunta que ens hauriem de plantejar en un discurs com el que venim fent . No es tracta de respondre a com podem ensenyar filosofia avui ? si no  més aviat a com podem ajudar als nois i noies d'avui a aprendre a filosofar dins els instituts que tenim ?  Penso que això permet fugir de pedagogies curriculars tancades i obsoletes i ofereix espais per imaginar, crear i potenciar elements propiament filosòfics.  D'aquesta manera continua Tozzi canviem la relació amb la filosofia amb una relació amb el filosofar. Com aprendre a generar idees noves, a defensar pensaments , a interpretar la realitat que ens envolta ? Ara penso en l'exercici que enguany vaig realitzar amb els nois i noies sobre el seguiment d'una noticia concreta. Es tractava de seguir el cas de la vacunació que segons l'OMS es recomanva per la pandèmia possible del virus de la grip A. Això en va permetre obrir un debat sobre la difusió en els mitjans de comunicació de les noticies però també va servir per establir una reflexió sobre les pràctiques com argumentar/contraargumentar autoritats i ciutania , conceptualitzar idees i camps semàntics relacionats amb la ciència i la societat  i problematitzar sobre aquesta casuistica que socialment es pot produir en la vida personal, social i col·lectiva. L'alumnat va realitzar al llarg del curs distints exercicis i procediments sobre la qüestió : lectura de noticies de la prensa, seguiment de videos de defensors i detractors , debat sobre la seva opinió sobre els arguments que es defensaven ,  i fins i tot trobar el rerafons del tema de la veritat i el coneixement en filosofia. No sé si van aprendre o no em preguntava fa poc però ara penso que realment establia una pràctica per ajudar a pensar i crear reflexió entre ells i elles.

Amables paraules ...

Ningú pot fer marxa enrera i tornar a viure el que ja ha viscut. Som el que som amb tot allò que ens ha fet. Per això els encerts i els errors són el nostre producte dissenyat especialment per nosaltres mateixos. La nostra existència és aquest resultat del temps i dels anys que ens acompanyen diariament. I aquesta motxilla existencial que portem a l'esquena ens dibuixa el nostre perfil biogràfic. Un perfil fet de records, de valors, de creençes, de bones i males estones, de pessimisme i optimisme, de treball i d'atur, de familia i amics , de paissatges, de temporades d'estiu, tardor, primavera i hivern. Segurament tothom permet configurar el seu espai estètic existencial amb els anys com ell creu que ha de ser la seva vida. Michel Onfray , filòsof francès , en els seus llibres com "la força d'existir" ens parla una mica d'aquesta idea que exposo. Som el que ens decidim ser en un % molt elevat. Encara que Ortega y Gasset ens digui que "jo sóc jo i les meves circumstàncies" , frase que un dels meus professors me la va recordar quan la meva salut no era gaire bona , ens hauriem de preguntar pel poder d'aquests aconteixements que s'acaben imposant davant nostre. Triem moltes coses però no totes. Això passa molt amb les amistats que un les pot triar per afinitats, per simpatia, per proximitat però finalment és la pròpia amistat qui decideix des dels fets fer o desfer. Precisament això que penso ho dic després de les amables paraules que familiars i amics van dedicar-me fa pocs dies. Vaig pensar que havia de poder escriure el que em provocava aquella trobada. Un any de traspàs no és qualsevol any i segurament el camí que porta al cim que és llarg resulta costerut quan més a prop ens trobem de la fita. Deia que l'amistat t'acaba triant per molts motius i variats -com les galetes- i segurament et veu com et vol veure amb els teus encerts i desencerts, amb les mesquineses i les virtuts, amb les veritats i les mentides.. Per això qui és generós amb els amics i amigues segurament té una tranquilitat i serenitat important a la seva vida. No podem canviar el temps anterior , ni redreçar el que no hem sabut fer bé i segurament això ens empeny la resta de tota la pujada al cim. Cada nit el cap ens dona voltes i voltes pensant en com agafar forçes per no caure rodolant per la muntanya. Qui resulta tan ingenu que creu que els deportats i presoners dels camps de concentració, de treball , d'extermini per sobreviure no van optar per actituds egoistes o poc solidàries , o simplement poc ètiques ?  O bé, qui creu que tots els soldats alemanys estaben al costat del nazisme de Hitler i sabien el que es feia amb els jueus, republicans espanyols, gitanos, homosexuals, ......?  Jutjar els altres com fa sempre la nostra història és fàcil comodament instalats amb la posició de mestres, de professors i savis. Molts cops a la vida penses que al final del viatge no val la pena contestar les cartes desmentint les imatges o els retrats que la història i els seus interprets han construit de tu mateix. Per què respondre al que no es pot entendre ?  Per què donar arguments al que no en tenen ? Per això hi ha qui prefereix viure en les seves bombolles artificials protegits de l'èsser humà. No resulta fàcil saber agafar el camí directe .... potser hem de rodejar el cim i poc a poc mirar de pujar. Per això els acompanyants de viatge , de camí són molts i moltes que t'ajuden a tirar endavant. Alguns els perds pel camí, altres t'abandone, uns altres sempre els tens al costat, i aixó pots arribar més fàcilment a coronar el cim.

Las vidas imposibles de Mr Nobody . La teoria de la causalidad.

El Festival Internacional de Cine de Venecia , 2009 ofreció un premio a este director Jaco VAn Dormael por la película  "Las vidas posibles de Mr Nobody.  La película plantea varios temas de interés : la libertad de escoger un trabajo, una pareja ; el tiempo como coordenada dentro del universo , la teoria del Big Crunch del retroceso del universo hacia el origen, la posibilidad de vivir una vida diferente en función del llamado efecto mariposa, el determinismo o indeterminismo , .... El autor creo que influido por el cine francés más existencialista convierte el relato en un juego donde un anciano - como si se tratara del famoso cuento de navidad de Mr Scroogle - relata sus distintas vidas posibles segun su elección. El simple hecho de escoger tras la separación de sus padres desencadena una serie de acontecimientos muy diversos. En el 2090 parece que la medicina ha conseguido el dominio de los procesos de hibernación y así detiene el envejecimiento . Sin embargo Nemo Nobody sigue envejeciendo año tras año .... Debe poder elegir una única vida posible para acabar y morir. La casualidad, el azar , todo permite que la duda se instale de forma permanente en la vida de Nemo...... También la influencia de Tim Burton así como del cine fantástico origina en la película una aproximación diferente...

LES PRÀCTIQUES SEXUALS ACTUALS I LA POLÍTICA DE L'ESTAT.

Ahir parlavem de la sèrie dels Simpsons com una font d'entreteniment social. En aquesta sèrie segons el llibre dels autors William Irwin, Mark Conard, Aeon Skoble "Los Simpson y la filosofia" publicat per l'editorial blackiebooks els personatges que intervenen presenten una idea conservadora del sexe. La poca presència de les dones amb un paper totalment secundari i el paper dominant dels mascles presenta una imatge actual en moltes ciutats d'Europa i d'Estats Units.  Bart i Homer tenen actituds despòtiques amb les seves relacions amb la seva dona i la seva filla o germana. Fins i tot la imatge de Lisa com una nena intel·ligent sembla presentar una excepcionalitat que tan sols resulta útil per evidenciar els defectes del gènere masculí.  Però això que en una sèrie com els Simpson sembla present penso que a casa nostra s'evidencia de forma clara. 

Fa pocs dies el president Zapatero parlava de treure els anuncis sobre sexe de les revistes i diaris -la prensa- del nostre país . Una afirmació com aquesta sembla que és conseqüència de la consulta amb experts i amb les parts que es poden veure afectades. Ahir a la prensa EL país en les cartes dels lectors alguna persona entrava a considerar que el problema de la prostitució no era la retirada dels anuncis si no més aviat la seva gestió social i política dins l'àmbit quotidià.  Sorprén que per exemple l'arquebisbe de València promogui pel curs vinent dins la matèria d'Educació per a la ciutadania la pràctica de la castedat per combatre un ús "desmesurat i poc reflexiu" del sexe , així com la idea de que l'homosexualitat és una malaltia que cal saber reeducar. D'altra banda la ministra per la igualtat Bibiana Aido ofereix una solució al problema dels anuncis vinculats amb la publicitat sexual. Sembla que aquests anuncis és una de les principals fonts econòmiques d'ingrès dels diaris perquè representen quanties substancioses. En aquest sentit es demana una contraprestació. Quina ?  Per això es proposa que en compte de dir : Negra sublim. pluja dorada.40x38 . 9000034567  es digui. Maria .9000034567.

Realment aquest és el problema ?  D'altra banda sembla retornar als temps del franquisme quan la prostitució s'amagava públicament en llocs com "la casita blanca" o els carrers del barri anomenat "xinès". Aquesta és la qüestió ? La ministra parla de la dignitat en la igualtat homes i dones on determinades pràctiques fomenten i promouen precisament un tracte com objecte sexual on les dones són identificades com a esclaves al servei del génere masculí.  Aquest ofici com diuen - un dels més vells de la història de la humanitat - en altres països com Holanda ( Amsterdam) han estat tractats amb especial atenció fins ara , quan el famós "barri vermell" ha acabat sent eliminat. Està clar que hi ha determinades qüestions socials com la prostitució, la drogadicció, l'alcoholisme, la pobresa social, que en les societats liberals només es poden entendre per una gestió i resolució productiva o una problematització d'efectes mínims. Però això no deixa de ser posar parxes o escombrar el carrer i posar la brossa sota l'estora perquè no la vegi ningú. 

Les societats democràtiques tenen un greu problema avui que es diu falta de cofiança en les institucions polítiques i socials. I també un segon problema que es diu individualisme liberal on el ciutadà només mira pels seus interessos personals sense fer cas a les lleis universals proposades pels organismes com l'ONU, OTAN, UNESCO, Comunitat Econòmica Europea.. El dilema entre els deures socials i els drets individuals es fa palesa en conflictes com aquests on l'economia no vol resoldre realment el problema de les persones amb nom i cognom es diguin Maria , Eulalia, Josefa o Asunción...

CURSO DE FILOSOFIA : LAS SERIES TELEVISIVAS (HOUSE, SIMPSON, LOS SOPRANO, SEXO EN NUEVA YORK , LA RIERA, FÍSICA Y QUÍMICA, .....

http://www.boulesis.com/boule/la-ensenanza-de-los-simpson/
http://www.actualidadsimpson.com/archives/705
http://www.elmundo.es/elmundo/2009/11/06/cultura/1257536370.html

 La materia de FILOSOFIA Y CIUDADANÍA  en primer bachillerato con dos horas semanales realmente ofrece muy pocas posibilidades. Se puede ofrecer un programa vinculado con la materia de segundo sobre HISTORIA DE LA FILOSOFIA pero con el tiempo que se dispone y con las adversidades que acaecen a lo largo de las semanas del curso escolar puede que resulten mucho menos que 72 horas lectivas. El curriculum oficial marca 12 temas que intentan tratar temas muy diversos como la libertad, la filosofía y sus metodologias, la ciencia y su relación contemporanea, el lenguaje, la ética , la ciudadanía,...

Por consiguiente cada año se repite la sensación de no acabar nada de lo que uno empezó y quedarse a mitad de camino entre la nada y el desembarco hacía la filosofía. Proponer lecturas, películas, debates, teatralizaciones, forums,  consigue puntualizar aspectos que se tratan de manera muy superficial y no ayudan verdaderamente a trabajar las capacidades básicas de la filosofia : la argumentación, la conceptualización y la problematización. Competencias o capacidades que trabajadas desde la linea interpretativa de los comentarios podrian originar un cierto optimismo hacia nuestra materia. Sin embargo eso no resulta así. Las técnicas o instrumentos de análisis que debemos utilizar para ese ejercicio hermenéutico como los esquemas de ideas, los mapas conceptuales, los diagramas de flujo, los campos semánticos o referentes contextuales, los resumenes, .... obligan a una repetición al uso que con el tiempo que disponemos no nos alcanza. ¿QUé hacer entonces ?  ¿Como plantear la materia para fomentar esa visión crítica y discursiva que la filosofia debería promocionar en los alumnos como ciudadanos europeos ?  Mi opinión personal entra de lleno a establecer una crítica al planteamiento de la propia materia tal como se presenta a los estudiantes.  Las pruebas de selectividad precisamente pueden ser un fiel retrato de esa aproximación que tienen las distintas materias a la realidad social. La filosofia tal como se plantea no demuestra nada, ni ofrece nada, ni permite decubrir nada de nada. El mecanismo de eficiencia que se pretende regular en el comentario de autores como Platón, Descartes, Hume, Nietzsche, Mill no garantiza conocimiento alguno, saber o ninguna práctica de lectura comprensiva. La prueba de gran complejidad requiere conocimientos históricos, conceptuales, lingüísticos, literarios, sociales, científicos, .... para un adolescente preuniversitario. Dicho esto entiendo las propuestas que algunos compañeros y compañeras vienen haciendo hace tiempo de fomentar otro tipo de aproximaciones a la filosofia a través de concursos de fotografia filosófica, de cuentos filosóficos, de concursos de aforismos, de peliculas de cine comentadas, de espacios de relación virtual dentro de las redes sociales....

Dicho esto me propongo para el curso 2010-2011 establecer un enlace entre filosofía y vida cotidiana. Esta vida diaria se establece gracias a la cultura y a la educación que nos absorve. La televisión es un medio válido para entretenerse y practicar el ocio. Por eso series televisivas como LOS SIMPSON , LOS SOPRANO, HOUSE, que han sido ya analizadas por estudiosos del tema pueden permitir pensar , reflexionar, hablar y establecer una cierta crítica hacia lo que hacemos habitualmente. De la misma manera que las noticias que la prensa diaria ofrece como el ejemplo seguido por mi el curso pasado sobre la monja Teresa Forcades quizás permita una significación mayor en el aprendizaje que el alumnado necesita.  Los video juegos también pueden ser otro de estos elementos cotidianos y habituales de relación con uno mismo y con la sociedad.  Se trata pues de conseguir un cierto hilo conductor entre el caos y el orden que conduzca a una relación con la filosofia como puente , como escalera, como cuerda de nudos que una la forma de vivir y la forma de pensar como individuos, como sociedad.

De la neurosi obsesiva a la paranoia esquizoide ....

L'amor senyor poderos permet entrar en estats de consciència alterada. Aquest poder ofereix introduir-se en marcs existencials patològics fàcilment. Qui no ha sentit parlar de la gelosia ? Qui no ha viscut un moment de bogeria per amor ? Qui no ha enfollit una nit a mans del desig ?  Les moltes cares i rostres que ens presenta l'amor obeeixen a aquesta paraula anglesa "LOVE" . Frase que en el cinema es repeteix en moltes pel·lícules per expresar els sentiments entre les persones..... Però aquest senyor que és l'amor al llarg de la vida pot configurar com deiem abans unes dreceres personals psicològiques emergents. Una de les sèries catalanes actuals com La Riera  ens presenta molt bé aquesta dicotomia entre estimar, odiar , desitjar... Aquesta maltia que és l'amor com a follia , com estat on la persona perd l'oremus i entra en una mena de percepció distorsionada de lo real por arribar a convertir-se en obsessió  per la persona desitjada . Hi ha referents en el cinema clàssic que retraten molt bé aquestes voluntats obsessives per aconseguir de l'altre el que un sembla que no té o no pot tenir. Així es dibuixa una personalitat neuròtica on l'objecte -que no resulta altre que el propi subjecte a qui es creu s'estima- ocupa l'eix central de tota el camí diari i quotidià. Obsesionar-se per alguna cosa  molts cops ho fem tots i totes . En el fons les obsessions formen part de les ambicions que tenim per arribar a obtenir un objectiu a la vida. Obsesionar-se indica un grau de fixació personal -mental -físic per arribar a  l'altre. Així en l'amor els neuròtics obsessius arriben a ofegar, a ser molestos, a ser empalagosos, a ser considerats pesats precisament perquè s'enganxen a la idea de poder estimar a l'altre persona passi el que passi. En l'amor correspost no hi ha problema perquè l'obsessió es converteix en realitat i es sublima allò que es buscava. Però en l'amor no correspost comença el problema. Quan s'estima i no s'obté de l'altre l'element desitjat, buscat, pensat i viscut aleshores això provoca la desesperació i  l'angoixa per la por de perdre l'altre. El neuròtic obsessiu viu aquesta relació de forma malaltissa i acaba visquent en una realitat que el fa obtenir un tipus de pensament en "bucle" amb una constant referència a aquest LOVE  que no es té. En aquest sentit el neuròtic obsessiu pot acabar torturat per el seu propi pensament , pel seu propi desig , per les seves pors i fustracions en no trobar el que busca. L'insistència de rebre el missatge adequat de l'altre fa que busqui tot tipus de canals la resposta del seu amor ceg i obsessiu.  D'altra banda hi ha qui viu l'amor com si el perseguis sempre. La paranoia resulta també un alucinació mental en creure que l'altre fa coses que et perjudiquen. Aquest amor paranoic permet convertir la teva realitat en una permanent recerca de l'altre , de tenir enganxat l'altre i sospitar de tot el que fa..Així es pot sospitar de les seves trucades, de les seves visites, de les seves intencions, de les seves propostes, fins arribar a qüestionar-se absolutament tot de l'altre. El neuròtic acaba convertint la seva vida en una relació de domini tot buscant sempre motius suficients per creure que l'altre t'enganya, et fa el salt, et menteix, et fa el doble joc, ..... Per això el neuròtic pot acabar visquent la realitat de forma esquizofrènica doncs porta a terme la teoria del perseguidor i del perseguit... Aquesta irrealitat del paranoic de creure que l'altre s'amaga al seu darrera entre els portals, entre els carrerons amb la pretensió de fugir d'ell  el porta a una situació de paranoia absoluta. 

D'aquesta manera l'amor com estem dient té molts rostres amables i sincers però també en té de foscos i odiosos.. Però sembla que com a la sèrie La Riera es presenta tothom viu entre el llindar del bé i del mal, de la coherència i del caos, de la neurosi i de la paranoia, de la follia i del control.... Tothom hauria de creure com sembla que vol presentar-se en la sèrie que les patologies com la paidofilia , la zoofilia, la coprofàgia, .... existeixen socialment. En el fons de l'amor hi ha doncs aquesta pulsió eròtica que lluita contra la pulsió tanàtica , o sigui, entre el desig de sublimar les meves intencions i els meus instints passionals i el meu sentiment oceànic que m'aboca a l'abisme i a l'autodestrucció quan sorgeix dins meu el fracàs, la por, la inseguretat, la còlera, l'odi, la rancùnia, la gelosia, ...... Obeir a l'amor ens pot portar a aquesta alteració de la nostra consciència però segons com ens hi apropem sabrem viure com a neuròtics obsessius plàcids o paranoics esquizoides amables i tranquils..

Viure

"Acostumbraba llevar a pasear un poco a los conceptos para curarlos del miedo a la aventura, amaba embarrarlos de lodo para hacerlos más humanos, en fin......"

                                                                        XIX , Fadanelli .Lodo.

Fa pocs dies com a filòsof em vaig trobar amb la vida quotidiana. Estavem sopant una colla de gent i de sobte va sonar el mòvil d'un d'ells. La trocada va fer canviar ràpidament el rostre de qui anava amb prou feines escoltant. Va començar a gesticular, a gemegar, a plorar  i es va fer un gran silenci a la taula. La noticia que li havien comunicat era la mort d'una adolescent de 14 anys al Tibidabo. La seva filla gran també present en el sopar va començar a plorar desconsoladament. Llençava a l'aire preguntes i frases per intentar trobar sentit als fets. La noia morta era una de les millors amigues de la seva germana petita que es trobava de colònies d'estiu. Com li podria dir una noticia com aquesta ?  No podia ser !!!!  No volia que ningú li digués a la seva germana ..... Aleshores directament em van dir : Què dieu els filòsofs de la mort d'una adolescent ?  .....

Plató i el seu diàleg "El Fedo" ens parla de la filosofia com una pràctica a l'aprenentatge de la mort. En el fons ens diu que no hauriem d'estar veritablement preocupats per la mort doncs és l'ànima o l'esperit qui essencialment ens defineix i configura com a éssers humans..... El filòsof deixa d'estar preocupat pel cos i pensa que la seva immortalitat s'aconsegueix amb l'aprenentatge del camí de la filosofia. Sòcrates ho diu hores abans de morir i ho diu com a home gran que ja té la vida configurada. Qui està preparat per la mort ? El vell o el jove ?  Sembla com deia algú de la taula que la mort d'una adolescent és antinatural als 14 anys i que la superació del seu record pels pares resulta quasi bé impossible . Com viure la vida sense la teva filla de 14 anys?  La nit anava entrant fins a llargues hores de la matinada i ens va servir per treure al damunt de la taula els nostres morts. Pares , germans, fills, filles, avis, àvies, amics,amigues....alumnes, alumnas, coneguts, conegudes.... Tothom guardava silenci sobre aquesta penyora que hem de pagar els humans a la vida. 

Començava però amb aquest fragment de la novel·la que ja vaig fer referència en el seu dia de Guillermo Fadanelli . El professor de filosofia protagonista Benito Torrentera que té una història de passió i gelosia amb una noieta Flor Eduarda entra en el debat sobre les seves raons profundes racionals que han portat a tenir una vida grisa i trista amb els seus impulsos barroers, primaris, instintius , tàntrics, ....La mort en el desenllaç fa que el professor entengui que el fang , (lodo) sigui la condició existencial que a tots ens fa sentir fràgils i contingents. L'aventura de viure és un repte constant per poder sobreviure en aquest món terbol, gris, mediocre i fosc que ens aboca a l'abisme constant de la nostra existència personal. La mort no té cap sentit , no podem trobar-hi una resposta , no hi ha cap paraula que ens reconforti . El plor de l'adolescent davant la mort de la seva amiga potser resulta la imatge més filosòfica i socràtica que existeix.... Jugar amb el fang amb les paraules, els conceptes, desfer i fer, construir i destruir, refer i fer, oferint entre les fangerades els elements vitals que donen tot el que som i vivim ,  la pols , la terra, l'humus, el substrat , ..... conceptes que serveixen per enfangar-nos amb la vida mateixa i amb la mort com la de l'Andrea.

El silenci explícit i el silenci implícit ...fonaments per una poesia.

La falta de paraules a vegades no coincideix amb el silenci. El silenci o els silencis representen més que una mancança. L'estiu especialment és temps de silencis o de silenci perquè un es troba més amb si mateix o amb si mateixa. Cada espai ofereix el so adequat i això omple el pentagrama d'harmonia musical. Sorda, sonora, ...........oclusiva , fricativa, ........i poc a poc dels mots esdevenen un creuament de paraules pensades i meditades. Segurament en la meditació hi ha silenci perquè és una condició important per aquesta. Meditar és silenciar el gest, el so, l'emoció, la paraula. En aquest sentit el silenci explícit volgut i buscat té una significació especial. Amb aquest tipus de silenci s'envia un missatge a l'altre persona. Ep, què estic aquí !   .... Comunica a qui es vol una manera de preveure el que vindrà o el que ha vingut. L'altre silenci és propi i personal. Per això té més elements semblants a la poesia. El poeta parla des del silenci interior, des del que representa per si mateix tot allò que ofereix. És un silenci volgut,desitjat, estimat, pensat i meditat. El silenci que s'apropia del jo i permet configurar l'espai de si mateix. No es regala ni tampoc es vend simplement es poseeix. En poesia el silenci origina una relació d'intimitat amb qui escriu, qui s'escriu, qui s'explica o elabora allò narrat i descrit vàlid per si mateix. L'existència ofereix al jo aquests espais de silenci per tenir el temps suficient per pensar sobre el que ha estat el curs escolar, les relacions d'amistat, la feina o el treball, ...

Cristianisme i Judaisme

Els grecs i occident ha generat la tradició de Pau de Tars amb la diaspora que s'esten per tota la Magna grècia i la resta de la mediterrània. Els jueus i orient ha generat la tradició jueva de l'exili i de la culpa on el Mal sempre hi és present. Una tradició beu de l'altre. Però en el fonament de totes dues està aquest ÉSSER inmombrable i etern.

Avui he portat la samarreta que vaig comprar al MUME ( Museu Memorial de l'Exili) i en aquesta hi ha a la inscripció següent :

La llibertat viu lluny d'aquí, i això és l'exili . William Shakespeare.

Quan vaig regalar la samarreta al meu fill que també es diu Guillem o William no vaig caure en aquesta frase. QUè vol dir exactament? A quina tradició s'inscriu ?
Ahir tot fent un café amb un amic de fa molts anys la vàrem comentar a propòsit de les relacions entre judaisme i cristianisme. Shakespeare en el Rei Lear sentencia amb aquestes paraules l'acció.  Hi ha exili en el cristianisme i en la mentalitat occidental grega possible ?  Sembla que precisament desmenteix aquesta idea perquè defensa una idea de quedar-se atrapat per la llibertat que ens identifica com a poble, com a individuos , com a grups socials.  Viure lluny del país , de la pàtria , del territori representa la pèrdua de la llibertat ?  Precisament a l'exili hi ha llibertat ?  Shakespeare és un anglès que dictamina aquesta condició pròpia de l'ésser humà. 
En el judaisme l'exili sempre ha estat permanent amb la primera idea dels fills d'Abraham que fugiran d'Egipte i dins el desert Moises buscarà la terra de Canaán. Un exili que continuarà permanent tal com es presenta en la literatura talmúdica (halaka,haggada,tosefita,misnà). Aquesta renuncia al proselitisme fa que l'exili sigui entes com una constant situació del poble jueu de la seva terra. A diferència del cristianisme que s'instala en el territori i viu la fe des de casa pròpia.

EL ESTADO DE EXCEPCIÓN .

BOOK ON LINE HOMO SACER .ESTADO DE EXCEPCION

                  La suspensión del orden jurídico parece que va introduciendose dentro de los llamados modelos democráticos. La pérdida de la categoria identitaria de lo humano por carecer del reconocimiento de los derechos permite establecer una violencia justificada por el derecho internacional. El concepto de "delincuente" que ahora a los espaldas mojadas mexicanos que cruzan la frontera hacia estados unidos se les atribuye permite la aplicación de las penas máximas. De la misma manera que en la base americana de Guantanamo se permite y se permitió la aplicación de la tortura, la vejación, la violencia gratuita para sacar información de los presuntos terroristas. El caso italiano con la comunidad rumana o los gitanos también dejó sin garantías jurídicas a quien sin papeles puede ser extraditado sin más.  En el Estado Español también planea cierta impunidad a quien paga y ofrece riqueza a cambio de esa excepcionalidad jurídica que lo vuelve ajeno a la sociedad. Esta claro que criminalizar al extranjero porque es el extraño más débil y más indefenso permite al Estado la garantía de su ejercicio político. Esa situación permite hacer opinión para difundir la idea de la guerra permanente, de la insurrección permanente o de la resistencia violenta. La criminilización de los grupos okupas en ciudades como Barcelona han creado una opinión negativa contra este colectivo y han eliminado toda via alternativa a un sistema capitalilsta globalizador que se nos impone. Siempre será más fácil criminalizar un colectivo que un grupo inmobiliario que especula con el suelo urbanizable !!!  La zona gris que permite avanzar hacia una situación de tierra de nadie. En el fondo de la cuestión existe pués la relación entre lo jurídico y lo político. El uso de cámaras de videovigilancia , el uso de guardias de seguridad, de sistemas de control del pago de la tarjeta de crédito, de scanner en los aeropuertos, .... permite cuestionar el derecho de la libertad como individuos con el poder de decisión y de soberanía personal. ¿Hasta qué punto los derechos individuales pueden quedar sometidos a la voluntad del Estado constitucional ?  

La clasificación de la ciudadanía por grupos sociales , por categorias comarcales, por índice de riqueza, ofrece en este sentido elementos para la "identificación jurídica" de las personas. Las leyes actuales parece que deben garantizar la regulación y ordenación de la sociedad. Sin embargo el modelo dialogal que quiere reconocer el debate democrático como elemento enriquecedor de la ciudadanía parece que choca frontalmente con el uso que se hace desde la propia condición de ciudadano que renuncia a sus deberes y promueve des de el estado de derecho esta regulación social de los espacios que se marcan juridicamente. El propio Agamben dice al respecto lo siguiente : 

...la progresiva erosión de los poderes legislativos del parlamento , que hoy se limita con frecuencia a ratificar disposiciones emanadas del ejecutivo mediante decretos con fuerza de ley , se ha convertido desde hace tiempo en una práctica común "

Avui és el dia després. La muntanya és un bon refugi per meditar. Zaratustra així ho va fer cercant l'assessi de Déu. Segurament però jo no sóc aquest profeta i tampoc vull parlar del que ell va fer. El matí amb el sol obre possibilitats pel meu gosset i jo mateix . El romaní és la planta aromàtica més present a la zona i quan està florit és molt bonic  però també hi ha altres flors

perquè la natura té molts colors variats i diversos com la gent que també som diversos i variats. Posi un grapat de caramels diversos i variats ..... dic moltes vegades a la botiga... Les formes també representen una estètica per la meva existència i d'això la natura està plena...

Per això aquesta diversitat permet tota possible variabilitat i permutació atzarosa .... si més no permet gaudir d'aquest plaer que ens ofereix als sentits.

De la política a l'ètica : un debat optimista.

He nascut a Barcelona dins els anys del franquisme.  La meva educació va estar com la de molts catalans i catalanes dins una escola privada , religiosa i castellanitzada. Els valors que vaig viure eren plenament de portes endins gràcies a les revistes com Serra D.Or  i la nadala que rebia el meu pare d.Omniun. El meu avi parlava molt poc de la guerra i de la II República. Quan  a vegades la meva àvia feia referència als temps anteriors al poble de La Riba o a Valldorgina ens parlava de fam, misèria i patiment. Vaig tenir companys que en els darrers anys del franquisme venien amb camises blaves i boina vermella i aixecaven el braç en alt mentre ens cridaven en el desconcert o on davant del professor la paraula "Rojo".  En plena adolescència recordo especialment una vegada que un antic alumne d.escola amb un amic ens va increpar dient que el seu gos un doberman estava entrenat per matar "rojos y separatistas". Les primeres manifestacions franquistes properes a la mort de Franco a la Plaça dels països Catalans van servir per demostrar que encara hi havia molt camí per fer. Amb la llei Amnistía la transició va fer que es caigués un una amnesia col·lectiva tal com en una conferència vaig poder escoltar per el filòsof Josep Ramoneda en unes xerrades sobre "El valor dels valors". Parlar en català públicament va resultar una forma més de folklore amb el primer llibre que vaig tenir el darrer any "Guaita ". Vaig fer tota la meva carrera de filosofia en castellà sense cap llibre , ni classe que fos impartida en català al llarg dels cinc anys. Més tard em va passar quelcom semblant amb la diplomatura de tècnic en empreses turístiques a San Pol de Mar. Eren els anys 80. La llei de la televisió i el cinema va semblar el moment propici per canviar les coses però la poca producció catalana va fer novament caure en el pessimisme. Vaig fer una tercera carrera de teologia a la Facultat de Sant Pacià a Barcelona i al centre Borja de Sant Cugat amb una presència tímida del català capitanejada gràcies als professors de Montserrat i altres com Oriol Tuñi, Eusebi Colomer, E. Vilanova, Deulofeu, Bosch-veciana, Guiteras, ......  En entrar a treballar en educació vaig voler optar amb convenciment ideològic per el sistema públic. El primer que em vaig trobar va ser una escola pública on encara conservaba una placa amb el dia que el caudillo por la gràcia de Dios , jefe de los ejércitos va inagurar el centre. I vaig tornar a estar amenaçat per comentar que potser al 1990 calia canviar aquell símbol. La meva exparella  amb un grau de discapacitat del 89% una vegada en tornar a casa en taxi , únic transport possible per les seves condicions,va haver de baixar per dirigir-se al conductor en català. Eren any 1998. Vaig continuar guanyant la plaça de funcionari públic de filosofia fent la prova en castellà. El barri que vaig arribar a fer de professor de filosofia Sant Adrià castellanoparlant va propiciar que les classes fossin especialment complicades per llegir textos de Plató en català per edicions 62 i en castellà. Sempre he lluitat per conseguir llibres de filosofia en català davant la gran quantitat que hi ha traduïts en castellà. Quan a la fi hem van donar la plaça a Mataró recordo que el professorat amb una majoria adolescent castellanoparlant feia autèntics esforços per demanar que repetissin la resposta quan ho feien en castellà. Com dius ? No entenc ?   Fa poc vaig fer els cursos de doctorat en Teoria i Història (Pedagogia) en castellà totes les classes i dels 20 alumnes 19 van presentar en DEA en castellà. El curs anterior vaig ser secretari dels tribunals opositors de filosofia on el temari i programari era en castellà, les seves lectures en castellà en un 90% i la defensa de les programacions i el seu lliurament en castellà.  Enguany he estat corrector de les proves de selectivitat hi he trobat que dels 150 examens un 30 % eren en castellà. Però que no hi havia més que per faltes ortogràfiques que descontar un 0.25 final del total amb un número il·limitat de faltes. El meu fill que va a una escola pública de Barcelona té la majoria de les classes en castellà. Al meu institut rebem el diari "El pais " en castellà diariament. ..........

Podria continuar amb moltes altres annècdotes sobre la història de Catalunya que ja no impartim a Batxillerat ........Per això avui més que mai cal anar a defensar el que hi ha algú que ens vol fer creure i és mentida. 

Cuento de verano

Cada mañana las dos hermanas sexagenarias una detras de otra se pasean con esas viejas batas  estampadas alrededor de la manzana de casas. Avanzan con la mirada perdida como si el mundo no fuese con ellas. Una detras de otra en diagonal y dispuestas anarquicamente como si no fueran juntas y no fuesen hermanas. Se parecen pero giran y giran una vuelta,otra paseando por la calle. No se hablan. Sólo caminan como si se tratara de un ritual diario que les abduce a seguir las normas establecidas. Y en esa misma manzana un hombre solitario que duerme en la calle desde hace más de un año rodeado de enseres y acumulando gran cantidad de basura ofrece con gesto amable el periodico que cada día le regalan. No tienen nombre sólo tiene su basura recogida en maletas , en arcones, en sillas ortopèdicas, en carritos de la compra.. Y habla de el carnicero de Mauthausen , el enigma no resuelto que vuelve a ser noticia. El hombre preocupado por sus pertenencias ha ido desocupando la calle a lo largo y lo ancho cuando algun vecino o vecina le ha denunciado. Su especial relación con las palomas y las cotorras nada higienica ha hecho intervenir en más de una ocasión a la guardia urbana. Y luego está el borracho esporàdico que se tumba en el banco para beber su brick de vino hasta que cae extenuado y se mea en los pantalones. Más tarde cuando la tarde refresca la calle se convierte en un ir y venir de bicicletas que circulan y se escuchan los ladridos de los perros que felices alcanzan el parque que les sirve de refugio de evasión de esos pisos calurosos que los cobijan. Y hay quien habla solo y se escucha a si mismo.... para pensar en la nada. Eso si que es pensar. Y así el verano transcurre entre hermanas paseadoras , mendigos diogenes , ciclistas intrépidos, bacos desenfrenados, adolescentes gritones y hombres que miran por la ventana sin ser observados .

!Qué daria yo por un baño refrescante de espuma con música ¡  Uffff menos mal que es un cuento como la vida.

Memòries d'Àfrica

Qui no ha pensat mai en viure la vida com una aventura permanent ? Per això la pel·lícula "Out of Africa" per mi té un espai cinematogràfic en la biografia personal. El diàleg entre ells dos potser explicita aquesta idea entre una vida convencional i una vida solitària i aillada. La vida té molts camins i triar significa optar per un determinat esperit personal o una visió vital . La cultura imposa unes condicions que acaben obligant a cedir part de tu mateix als altres. Quan dic cultura penso en tot el que representa aquesta  com deia Ernest Cassirer. La societat ha creat la cultura i molts cops la vol utilitzar per convertir-la en una eina al servei de les relacions de dominació Això de posicionar-se a favor o en contra no garanteix res . Al final es tracta de no sentir-se en deute amb ningú encara que aquesta ens generi un malestar permanent heredat per la tradició, els costums, les creences. Per això entre aquesta cultura que es pot imposar tenim  la llibertat  que ens permet fugir  al sentir que estem  ofegats   . El futbol, la pintura, l'escultura, el teatre, la poesia no han nascut al servei de l'Estat. L'home no hauria de quedar atrapat per aquesta decisió  entre un món cultural i un món natural. Però quan  es permet que l'altre(s) ens  someti a clixes i  recintes ortopèdics aleshores no hi ha llibertat. En el fons el dilema entre la raó i la racionalitat que sembla garantir no caure en els paranys de la mediocritat humana es debat com sempre amb la passió i la rauxa del món erm i anodí que vegeta entre els mortals com si res. Em sorpren però alumnes que escriuen coses com aquesta.  
Llegint a el filòsof Abelard que va buscar un amor impossible amb Eloïssa de qui era el seu tutor i va ser castigat pel pare d'aquesta amb la castració cal pensar en el món que es presenta davant nostre. Els protagonistes de Memòries d'Àfrica representen aquest joc entre els estils de vida que cerquen oferir sentit i significat al que viuen i creuen.  L'aventurer no vol més que el present que li pertany i la baronesa només intenta engaxar la vida intensa i sabànica que l'altre ofereix promenten el futur.  Llegia que la societat actual cada cop més es refugia en els valors dels joves , idees que defensen el model del present, del moment actual que tenim al davant. Potser aquest és el nostre avatar. Modificar el nostre destí ?  Canviar el curs del riu ?  Un amor nihilista ens obliga a empenyer contra el passat i el futur. Escapar del temps i emportar-se el retrat irreverent del no-res. Tothom en aparença és normal i potser d'això es tracta de semblar demòcrates quan som autoritaris.La nostra intimitat ens delata. El temps és una il·lusió, no un problema filosòfc, només un autèntic frau que ens enganya. El porc satisfet hedonista resulta fàcil de contentar davant l'insatisfet permanent que no està mai tranquil. 
La pel·lícula entra en aquest debat entre la societat de les formes i la naturalesa salvatge de l'home que cerca dins seu la seva única possibilitat de ser lliure.

Teatre : La Gavina d'Anton Txekhov

Fa anys vaig poder gaudir de l'obra de Txekhov "La Gavina" al Teatre LLiure quan era a Gràcia. Aquest autor sempre ha estat per mi un referent teatral per arribar al més íntim de l'esperit humà. L'adaptació que ara David Selvas fa no et pot deixar indiferent. Els personatges s'apropien dels seus clitxes i es descriuen per entre les diverses escenes com si fossin representacions del drama humà de l'escriptor mediocre i fustrat, de l'amor impossible, de l'egocentrisme narcicista , del fracàs vital, de ...   L'escena avança poc a poc entre la cuina i el saló amb la representació de personatges que venen a pasar una vetllada al camp. La confrontació camp i ciutat gira de forma paral·lela entre escriptura autèntica i escriptura ficticia , entre realitat i fantasia. Per què l'escriptor ha d'escriure per un públic fidel i sotmès als costums i a les modes ?  El jove escriptor que lluita per obrir-se pas a la vida resulta incomprés i el seu debat personal amb ell mateix i amb el seu amor es simbolitza per la gavina. La gavina morta que l'amic fa disecar i metafòricament representa el somni d'una llibertat esclavitzada per les relacions humanes. Una mare possessiva, una novieta innocent i insegura, una dona que s'emborratxa tot sommiant el seu amor impossible.... I dins el garbuix de personatges que es dibuixen la figura del mestre d'escola que sembla viure en el seu món aïllat de tot i de tothom. Potser la figura que més fa pensar per la realitat que desprén ; mediocre i  grisa. Un paper secundari que borda perfectament aquesta idea actual del mestre d'aula situat en les antípodes de la societat. La resta començant per la mare , actriu garrepa i endiosada per el seu mirall mentider  o bé el doctor donjuan que observa des de la barrera sempre la hipocresia del món i deixa fer... La durada de l'especacle dues hores en català fa que l'espectacle avanci amb dinamisme cap al final. El teatre potser no gaudeix de les condicions suficients per una bona lectura com espectadors : accessos, temperatura, seients  però el paper dels actors i actrius sembla que pot permetre perfectament arriscar-se a veure aquesta adaptació. I com diu el jove aspirant a escriptor : 

" La vida no s'ha de representar tal com és ni com hauria de ser, sinó tal com se'ns apareix en els somnis" L'obra escrita el 1896  s'obre pas entre emocions, sentiments, reflexions, judicis, fe, creença.... El narcicisme que desprenen molts dels seus personatges sembla ser un retrat de la nostra societat. Qui escolta a qui ? Qui té en compte a qui ?  Esta clar que el teatre podria ser un art escènic que ajudi a aquesta malaltia que té la terra : els humans.

Tiempo muerto .

 Empezar :

Así pues, lo que yo he descubierto a la edad de cincuenta años es que toda esta carrera mortal hacia la soledad es pandèmica, ésta es la noticia que traigo.Y no es que toda la gente que conozco esté jodida, incompleta, frustrada . En general, no estamos del todo mal. Es la vida misma la que no parece estar a la altura de las circunstancias."                                                                           E.L .Doctorow

continuar :

  
                                           

                                                  Tom Waits. If  I have to go....remember me. Muriel.

      " A los cincuenta ya se es un viejo, un anciano sin adjetivos. Una mañana como la de hoy me paré frente al espejo y me di cuenta de que la noche anterior había sido elegida para cobrarme la cuenta. A todos nos llega la hora y la temida imagen del otro, del ser deforme, agazapado , escondido dentro de uno , aparece de golpe , sin preámbulos ni muletillas , sin tartamudeos que nos prevengan de lo dura que será la caída. Porque a los cuarenta y nueve era ya un sexagenario medio indecente y ninguna mujer ponía los ojos en mí a no ser para pedirme el asiento en el autobus."                     Fadanelli 

Y seguir :

 Vivimos casi siempre fuera de nosotros mismos , y la propia vida es una perpetua dispersión. Sin embargo , es hacia nosotros mismos hacia lo que tendemos , como hacía un centro en torno al cual dibujamos , como los planetas , elipses absurdas y distantes."                                     Pessoa.

                                                    miedos personales . Muriel. Crspt.

 Los hombres y las mujeres sabemos vivir de nuestros espacios de simulación con lo que nos inventamos. Sabemos crearnos fantasias , sabemos imaginarnos nuestros mundos , nuestras realidades porque hemos aprendido a tener una capacidad para mentirnos respecto a los que somos. Nos configuramos así entre nuestra creencias , nuestros prejuicios , nuestras visiones y alucinaciones. Eso nos hace crecer nuestra autoestima y nos convierte en amantes del circo , en figurantes, en funambulistas de sueños y de ilusiones. en la caverna que nos cobijamos sentimos como todo aquello que le damos idea y pensamiento existe por eso el perseguidor se convierte en perseguido, la víctima en verdugo, el humillado en ofendido, el amante en esposo, el ladron en banquero, el profesor en gamberro , el adulto en niño. Simulamos absolutamente todo porque de la mentira vivimos , de la mentira y la hipocresia nos alimentamos a lo largo de nuestra existencia con los dobles lenguajes, con las dobles posturas, con la mirada convicente por fuera , con el vestido hipócrita que nos ponemos cada día. No confiamos en nada , en nadie  porque vivimos entre un pasado que nos impone , un presente que nos atrapa y un futuro incierto. Tus palabras estan vacías, tus odios son absurdos, tus insistencias y acusaciones justicieras. Somos capaces de juzgarnos , de moralizar a los otros por lo que hacen , lo que dicen, lo que piensan. Somos capaces de girar la mirada a quienes no se identifican con nosotros mismos hablando del amor, de la paz, de la libertad, de los derechos humanos.

CONTAMINACIÓ I MEDI AMBIENT.

Fa temps  sembla que el medi ambient sigui noticia protagonista en moltes portades de diaris i en nombrosos documentals dels mitjans de comunicació audiovisuals. El cinema també ha cercat el filó de les produccions apocalíptiques que ofereixen reflexions sobre el futur incert que el canvi climàtic ens portarà amb l'augment de les temperatures , l'excassetat de recursos energètics o sostenibles, la desaparició de les espècies ,.....Les polítiques ja fa temps han inclòs en els seus programes de partit elements i propostes per defensar o garantir que el planeta blau no sigui una mena d'abocador de residus amb la gran quantitat de productes que consumim i que rebutjem cada dia, hora, minut. Aquesta sensacio d'efimer on tot és equivalent a un temps curt i fugisser no ens instala en res ni enlloc. Penso que això ens hauria de fer pensar. La natura no és un bé qualsevol que pot ser matèria d'intercanvi com deia fa pocs dies l'exdona de Mitterand que ara fa una tasca a l'amazonia lluitant perquè l'home no acabi amb tots els recursos acuifers de la zona. Fa pocs dies a causa del vent que ens impedia avançar vaig haver de desistir de   pujar la muntanya del Costabona. L'ésser humà lluita contra ell mateix i contra tot allò que sembla que no es trobi al seu abast. En la baixada parlava precisament d'aquesta experiència per mi mística i espiritual que un pot tenir amb la naturalesa quan aquesta es presenta amb aquesta fortalesa, grandesa.. De la mateixa manera la natura ens fa entrar en una relació humana diferent per exemple quan contemplem el mar o quan estirats a terra gaudim de la sensació que el vent i l'herba ofereix als nostres sentits. La natura en aquest sentit no és qualsevol cosa...Hi ha autors , pensadors, escriptors que han reflexionat sobre el tema per transmetre aquesta idea d'una natura que ens hauria de contaminar com diu Pedro Guerra oferint-nos aquest enllaç entre borrisols , sorra , pedres, flors , arbres, animals....  No és per casualitat que la vida d'un està plena de gats (Cleo,Salom,Babsy,Bubilet,Bruixa,Opotom,Neua,Tomàs,Nur,....) gossos (Mitu,Igur,Mel,...) peixos , ocells,  o bé plantes de jardí com gardènies, hortènsies, aloes, xuclamels, heures, bogambilies, geranis, tomaqueres, faves, pitosporo, ficus, ..... o pedres negres, de colors, de cristall, planes, arrodonides, en forma de cor, ....  Peter Singer en el seu llibre "Desacralizar la vida humana" fa una interessant reflexió sobre el test de Draize per justificar la necessitat de canviar la nostra relació amb els animals i la naturalesa. Es cert tal com deia fa pocs dies en Fernando Savater en un article que la política actual accentua  debats que ara per ara semblen allunyats -com el debat dels toros- de la realitat social i econòmica del nostre país. Però això no significa que sigui necessària més que mai una autèntica reflexió sobre aquesta realitat que estem construint entre tots i totes. En aquest sentit la tecnologia que es defensa per sobre de tot sembla que ens hauria d'exigir més capacitat per pensar sobre quin món estem dissenyant. La tecnologia de la informació ens ajuda a millorar la relació amb l'entorn ? Ens condiciona aquesta relació ?  Millora la tecnologia l'eliminació de residus, de recursos mediambienals que s'esgoten,...? Avui precisament en el diari del Pais dominical parlen de la nova cria de salmó transgènic fabricada per crèixer ràpid i engreixar-se fàcilment. És això el que la tecnologia pot produir ?  La relació amb la informació ha de canviar i està canviant el Faceebook, Twister, Messeger, ...ofereixen noves possiblitats de relació amb aquest entorn. Però aquesta realitat que es va configurant virtualment ha d'oferir espais humans càlids i no ferèstecs que ens apropin instalats en la comoditat de les nostres mirades "jutjadores" del món exterior que no toquem, escoltem, sentim,olorem,palpem... L'allau d'informació no està relacionat amb un increment de coneixement....La tecnologia ha d'estar al servei com eina com instrument per ajudar-nos , per conseguir una relació diferent amb la realitat. Dins l'educació aquesta tecnologia informàtica ,audiovisual es va incorporant a les aules i es presenta com un repte. Com distribuir els ordinadors a les aules ?  Com gestionar el temps de recerca de la informació , el temps de producció de la informació, el temps de treball de cooperació amb la informació ,..?  

Si la natura és i hauria de ser un model que sempre ens ha inspirat per parlar-nos a nosaltres mateixos del que fem, del que som, del que vivim, del que sentim, del que ens fa habitar la cultura -i la tecnologia entre altres- no ens hauria de servir per establir murs i  barreres. 

Quina era la relació del grecs per exemple amb la natura ?  I a l'orient quina relació hi ha amb la natura ?