viernes, 15 de octubre de 2010

Què fer a les classes d'història de la filosofia ? El procès d'aprenentatge.

Fa pocs dies llegia els darrers debats que s'estan produint en la xarxa de professorat de filosofia a Catalunya.  Aquesta sensació de no saber cap on tirar, de no saber si el que fem té quelcom de sentit , de no saber si realment els nois i noies aprenen alguna cosa sembla que s'acaba contagiant dins els discursos creuats i presenta  una reflexió sobre la pràctica docent. Fins i tot hi ha qui comentava que ja hi havia prou de pedagogia. Però cal dir que em sembla que dient que no volem saber res de la pedagogia en el fons acabem parlant de com ensenyar, com ajudar a aprendre , com educar. Una de les intervencions penso que donava la clau del que fa temps penso que ens està passant.La realitat és una i la nostra pràctica és un altre. El meu desencís des de fa temps en els resultats de les proves de les PAU constata precisament aquesta idea. No ensenyo per superar una prova , no estic al nivell d'exigència que es demana des del departament. Aquesta realitat que succeeix fa uns tres o quatre anys evidencia aquesta distància entre la meva docència i la demanda europea del que ha de ser la filosofia. Bé hi havia alguna professora que ho expressava molt més bé. D'altra banda els companys i amics que fa temps penso i crec que tinc com l'Alejandro Sarbach o en Jordi Beltran en els seus blocs sembla que intenten iniciar una línia de reflexió serena i prudent per moderar aquest malestar entre la didàctica i la realitat docent. Com explicar a classe de filosofia més enllà de les lliçons magistrals que fan tenir alumnat passiu i poc receptiu doncs no participen del procès d'aprenetage personal ? L'altre dia veia com una de les alumnes més atentes precisament mentre jo projectava en la pantalla la imatge i un resum del mite de la caverna ella realitzava un exercici de llatí o grec. El cert es que no ens pot deixar indiferents coses com aquestes.Ja fa dos cursos a propòsit del Seminari Virtual de filosofia que algun professorat comparteix vaig iniciar el propi curs de moodle que tinc obert per visitants.El curs intenta penjar materials propis i d'altres companys i companyes que es troben a la xarxa per tenir una mena de col·leccions d'informació i també oferir la possibilitat de realitzar tasques personals on-line útils per reflexionar i treballar els autors. Però aquest sistema tampoc crec que ajudi a crear una dinàmica interessant i oberta dins l'aula. Enguany tinc 40 alumnes a classe i resulta difícil mantenir com deia el professor Ramón Sánchez l'atenció, la motivació i realitzar una bona lectura dels textos sel·leccionats dels autors. D'altra banda llegia aquests dies dos professors que van oferir fa pocs anys el curs de competència digital de filosofia virtual al qual alguns de nosaltres vàrem poder participar insistint en la idea del bon professor. Ensenyem el que curricularment ha d'explicar-se i són els currículums indicadors de les necessitats socials i humanes del món actual ? Els cinc indicadors  que semblen voler les families pels seus fills i filles poc tenen a veure amb les classes repetitives i memorístiques que oferim. Per altre cantó com superar la classe informativa o instructiva ? Llegia a Gilles Deleuze i Fèlix Guattari en el seu llibre ¿Qué es la filosofía?  i reprodueixo el que em feia pensar sobre la nostra pràctica : 

" Los conceptos no nos están esperando hechos y acabados , como cuerpos celestes. No hay un firmamento para los conceptos.Hay que inventarlos, fabricarlos, crearlos. (.....) Los filósofos ya no deben darse por satisfechos con aceptar los conceptos que se les dan para limitarse a limpiarlos y darles lustre, sino que tienen que empezar a fabricarlos, crearlos y convercer a los hombres de que recurran a ellos.(....) pero hay que sustituir la confianza por la desconfianza, y de lo que más tiene que desconfiar el filósofo es de los conceptos mientras no los haya creado él mismo (Platón lo sabía perfectamente , aunque enseñara lo contrario...).....La filosofía no es contemplación , ni reflexión, ni comunicación..... la idea de una conversación democràtica occidental entre amigos jamás ha producido concepto alguno......Conocerse a sí mismo -aprender a pensar- hacer como si nada se diese por descontado -asombrarsede que ...., estas actitudes interesantes no constituyen una ocupación bien definida, una actividad precisa ni siquiera desde una perspectiva pedagógica.(.....) Se habla del fracaso de los sistemas en la actualidad , cuando sólo es el concepto de sistema lo que ha cambiado. (...) Si la filosofia tiene unos origenes griegos , en la medida que se está dispuesto a decirlo así, es porque la ciudad , a diferencia de los imperios o de los Estados, inventa el agon como norma de una sociedad de amigos, la comunidad de hombres libres en tanto que ciudadanos .Tal es la situación constante que describe Platón : si cada ciudadano inventa algo se topará obligatoriamente con otros rivales,..... La rivalidad culmina con la del filósofo y el sofista que se arrancan los despojos del antiguo sabio , ¿pero cómo distinguir el amigo falso del verdadero, y el concepto de simulacro? ...."

Sembla doncs que aquesta pràctica filosófica resulta ser més que una pràctica docent on l'aprenentatge no és un procès en una sola i única direcció. El subjecte i els subjectes participen del mateix aprenentatge i les eines i la metodologia hauria de ser compartides. Les pràctiques cooperatives i els grups de treball per projectes, per nivells d'interés trenquen evidentement l'esquema curricular però com podem explicar Plató sense parlar del present i contextualitzar la realitat del diàleg filosòfic en un debat o en un producte compartit i pensat entre tots. Els meus primers dies de classe l'entusiasme sembla que novament circulava per les meves venes però quan llegeixo debats sobre les condicions formals en què es produeix l'aprenentage com la del professor Rafael Robles que reflexiona sobre l'ús del vosté per  dirigir-nos a l'alumnat tinc la sensació que les coses van per altres camins. El cert es que a primer aquest "corsé" no es produeix tant per això aquest curs estic treballant amb les sèries de televisió com els simpson, house, els soprano. Fins ara això em permet treballar de manera més creativa i oberta i l'alumnat sembla que dona un altre tipus de resposta no uniformitzada, no estandaritzada, no reproduida. Si en canvi tinc bons exemples d'alumnas com la Laia i l'Anna que entren força bé en el joc de la creació personal del fer-se, del construir-se, del descobrir-se,del nèixer amb les seves aportacions al curs de segon batxillerat amb els post o newsletter que publiquen. Intentaré llegir el llibre que algunes companyes de filosofia recomanaven de Don  Finkel per seguir pensant com no desesperar en l'intent de fer ? donar ?  impartir? les classes a l'institut de Mataró.

1 comentario:

Alejandro Sarbach dijo...

Benvolgut Xavier.
Participo al cent per cent de les reflexions que comparteixis en aquesta entrada. El currículum de 2n ens limita força i la lloça de la selectivitat sovint no és més que una font de frustracions.
Malgrat tot estic convençut que el reconeixement (auto)crític de totes aquestes limitacions ens posa en una situació avantatjosa respecta de poder generar experiència enriquidora amb els nostres alumnes, tot i que els resultats quantitatius no siguin aparentment brillants.
Tenim obert un espai de reflexió important, crec jo, ja no sobre la qüestió didàctica, sinó sobre quelcom més ampli: el sentit i el significat de la filosofia dins d'un context educatiu radicalment diferent del que tenim ara.
Crec que hauríem de ser ambiciosos a l'hora de repensar una escola diferent; i dins d'aquesta, una nova manera d’entendre la nostra assignatura. Estic tan convençut d'aquesta necessitat, como del fet de que si ho fem, de moment segurament no podrem resoldre cap dels problemes immediats que patim.
Sé que això no és gens tranquil•litzador, sobretot en moments que necessitem receptes i recursos que ens resolguin els problemes de cada dia. No estic en contra dels esforços per definir orientacions pràctiques que ens faciliten la feina. Però he de dir que sóc escèptic al respecte.
Més aviat sóc de la idea de que les exigències de canvi són de tal envergadura què no ens queda més remei que navegar entre les frustracions quotidianes i la il•lusió i el plaer de pensar en escenaris educatius radicalment diferents.
Com deia Curtis Johnson, uns de los ponents del Global Education Forum que es va fer aquest cap de setmana en Madrid, les innovacions es poden generalitzar quan es produeix una acumulació de experiències disruptives i aïllades. Potser en aquest horitzó un tant utòpic tinguin sentit els nostres esforços.
Ah, i per terminar, no voldria que em pensis com un amic, sinó que pensis que realment ho soc :-)). Gràcies per les teves reflexions tan honestes i enriquidores.
Una abraçada
Alejandro