sábado, 25 de septiembre de 2010

NOVAMENT WOODY ... DESIG I REALITAT.



De nou Woody Allen amb un títol traduit penso que desencertat "Conocerás al hombre de tus sueños" (You will meet a Tall Dark Stranger) presenta una comèdia amb les seves obsesions preferides: la relació entre les persones. Les parelles que es presenta tenen totes elles una  insatisfacció entre la vida que desitgen i la vida que porten. Aquest fet humà que l'existencialisme francès va especificar tan bé ens obliga a quedar-nos amb el millor món possible que no és el món platònic sinó el món de Leibniz. Estimar no resulta una qüestió de temps i anys : 40 anys de matrimoni o la promesa de matrimoni immediat; més aviat és una qüestió d'harmonia entre el que volem i el que tenim. El món platònic sembla caure entre els ideals del metge que vol escriure novel·les d'èxit mentre sonmia amb la joveneta que s'enmiralla pel seu talent; o bé la secretària d'una galeria d'art que busca en la seva relació insatisfeta el joc evasiu que la permeti trencar infidelitats amb el seu galerista.  I segurament el més irracional i menys creible agafa força en aquests casos : la dona gran que busca en els poders de la màgia la resposta a la seva solitud. Precisament aquest personatge representarà la clau entre aquest món platònic on els ideals mai s'asoleixen i es crea una fustració eterna dins nostre. I  aquesta mena de traumaturgia que ofereix amb l'estil d'una pitonisa dèlfica el camí adequat per refer les relacions amb les sentències que l'oracle proposa. Perquè com creu Allen aquest poder en qualsevol moment pot canviar el nostre futur i fer que creiem el que volem creure.  Qui guanya doncs és el racionalisme de Leibniz i el seu lema " vivim en el millor dels mons possibles".
I el que per mi sembla presentar al final és aquesta mena d'impossibilitat de triar entre quedar-me sol davant la mort o bé acabar la resta de la meva vida amb la companyia imperfecta de qui conviu amb mi. "Et trobaràs amb el mateix desconegut que tots acabem coneixent" :la mort. Tot s'hi val fins i tot el joc immoral de robar els escrits de l'amic, de mentir a la dona, de ser infidel al company , o de tenir el fill que el marit busca per deixar descendència.. Novament la moral o la ètica sembla que no compta per res.  .... perquè en el fons tots i totes acabem traint els nostres principis alguna vegada a la vida per no quedar-nos sols o soles.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Com un mossèn ben sord,
tot confessant un cor de muts,
la solitud em rep amb un ram de flors.
Hola, bon dia. Benvingut, què tal, com et va?,
seriosa digna d’un galant.

Enganxosa amiga, fleuma i figa flor,
sense previ avís et vindrà a visitar.
Innocent, quan menys fa falta et ve a trobar
de bon cor, de bon gust.
Hi ha algú que a la fi no et vol,
hi ha algú sense rancor.

Com un senyor l’he convidat a un te melós,
hem xerrat junts amb pau pels descosits.
Tots dos, fins tard, perduts, hem passejat pel port,
hem barrejat un cigarret, ben tous fent tombs.
Tots junts hem renegat del temps,
com bons cosins hem anat al llit.

Idiota i crua, llefiscosa amb gust,
xiripitiflàutica ambulant,
quan menys fa falta et ve a trobar, innocent.
Hi ha algú que a la fi no et vol,
hi ha algú sense rancor.

Signes del temps, on ets?
Sota el cobrellit,
a cada voraviu, rera cada cul,
tot fent un pipí, cosint calçotets,
ebri recordant el pa amb vi, oli i sal.
Li he picat l’ullet amb riure de peix,
delicadament li he volgut dir adéu,
s’ha enrampat la mà, de genolls plorant
m’ha agafat el pit ben fort, m’ha dit:
no, no em deixis mai, mai sola...

http://www.goear.com/listen/ae99d3b/solitud-adrià-puntí

És de l'Adrià (ara Josep) Puntí

Crspt