miércoles, 21 de julio de 2010

De la neurosi obsesiva a la paranoia esquizoide ....



L'amor senyor poderos permet entrar en estats de consciència alterada. Aquest poder ofereix introduir-se en marcs existencials patològics fàcilment. Qui no ha sentit parlar de la gelosia ? Qui no ha viscut un moment de bogeria per amor ? Qui no ha enfollit una nit a mans del desig ?  Les moltes cares i rostres que ens presenta l'amor obeeixen a aquesta paraula anglesa "LOVE" . Frase que en el cinema es repeteix en moltes pel·lícules per expresar els sentiments entre les persones..... Però aquest senyor que és l'amor al llarg de la vida pot configurar com deiem abans unes dreceres personals psicològiques emergents. Una de les sèries catalanes actuals com La Riera  ens presenta molt bé aquesta dicotomia entre estimar, odiar , desitjar... Aquesta maltia que és l'amor com a follia , com estat on la persona perd l'oremus i entra en una mena de percepció distorsionada de lo real por arribar a convertir-se en obsessió  per la persona desitjada . Hi ha referents en el cinema clàssic que retraten molt bé aquestes voluntats obsessives per aconseguir de l'altre el que un sembla que no té o no pot tenir. Així es dibuixa una personalitat neuròtica on l'objecte -que no resulta altre que el propi subjecte a qui es creu s'estima- ocupa l'eix central de tota el camí diari i quotidià. Obsesionar-se per alguna cosa  molts cops ho fem tots i totes . En el fons les obsessions formen part de les ambicions que tenim per arribar a obtenir un objectiu a la vida. Obsesionar-se indica un grau de fixació personal -mental -físic per arribar a  l'altre. Així en l'amor els neuròtics obsessius arriben a ofegar, a ser molestos, a ser empalagosos, a ser considerats pesats precisament perquè s'enganxen a la idea de poder estimar a l'altre persona passi el que passi. En l'amor correspost no hi ha problema perquè l'obsessió es converteix en realitat i es sublima allò que es buscava. Però en l'amor no correspost comença el problema. Quan s'estima i no s'obté de l'altre l'element desitjat, buscat, pensat i viscut aleshores això provoca la desesperació i  l'angoixa per la por de perdre l'altre. El neuròtic obsessiu viu aquesta relació de forma malaltissa i acaba visquent en una realitat que el fa obtenir un tipus de pensament en "bucle" amb una constant referència a aquest LOVE  que no es té. En aquest sentit el neuròtic obsessiu pot acabar torturat per el seu propi pensament , pel seu propi desig , per les seves pors i fustracions en no trobar el que busca. L'insistència de rebre el missatge adequat de l'altre fa que busqui tot tipus de canals la resposta del seu amor ceg i obsessiu.  D'altra banda hi ha qui viu l'amor com si el perseguis sempre. La paranoia resulta també un alucinació mental en creure que l'altre fa coses que et perjudiquen. Aquest amor paranoic permet convertir la teva realitat en una permanent recerca de l'altre , de tenir enganxat l'altre i sospitar de tot el que fa..Així es pot sospitar de les seves trucades, de les seves visites, de les seves intencions, de les seves propostes, fins arribar a qüestionar-se absolutament tot de l'altre. El neuròtic acaba convertint la seva vida en una relació de domini tot buscant sempre motius suficients per creure que l'altre t'enganya, et fa el salt, et menteix, et fa el doble joc, ..... Per això el neuròtic pot acabar visquent la realitat de forma esquizofrènica doncs porta a terme la teoria del perseguidor i del perseguit... Aquesta irrealitat del paranoic de creure que l'altre s'amaga al seu darrera entre els portals, entre els carrerons amb la pretensió de fugir d'ell  el porta a una situació de paranoia absoluta. 
D'aquesta manera l'amor com estem dient té molts rostres amables i sincers però també en té de foscos i odiosos.. Però sembla que com a la sèrie La Riera es presenta tothom viu entre el llindar del bé i del mal, de la coherència i del caos, de la neurosi i de la paranoia, de la follia i del control.... Tothom hauria de creure com sembla que vol presentar-se en la sèrie que les patologies com la paidofilia , la zoofilia, la coprofàgia, .... existeixen socialment. En el fons de l'amor hi ha doncs aquesta pulsió eròtica que lluita contra la pulsió tanàtica , o sigui, entre el desig de sublimar les meves intencions i els meus instints passionals i el meu sentiment oceànic que m'aboca a l'abisme i a l'autodestrucció quan sorgeix dins meu el fracàs, la por, la inseguretat, la còlera, l'odi, la rancùnia, la gelosia, ...... Obeir a l'amor ens pot portar a aquesta alteració de la nostra consciència però segons com ens hi apropem sabrem viure com a neuròtics obsessius plàcids o paranoics esquizoides amables i tranquils..

1 comentario:

Anónimo dijo...

Parlar d'amor en vers els altres no es altre cosa que parlar de l'amor en vers un mateix. Sense arribar a cap extrem, sense que ni tant sols sigui real. Existeix pq nosaltres el pensem, i ja és prou.

La follia amorosa es, la majoria de les vegades, una pujada hormonal que desperta els sentits i que troba el seu final a una relació sexual en qualsevol de les opcions que existeixen, incloent l'onanisme. Pur instint. Tot i que ho volguem/poguem disfressar de romanticisme o psicologia.

Crspt