jueves, 8 de abril de 2010

Redes 54: La pendiente resbaladiza de la maldad





Un dels temes que en filosofia ha estat més investigat i analitzat és el tema del mal. Fa poc llegint el llibre de María Pia Lara "Narrar el mal" de l'editorial Gedisa s'exemplificava que pot existir un veritable aprenentatge de tot allò que representi el mal com una catàstrofe en forma d'acte terrorista, en forma de guerra , en forma d'assassinat en massa, ............El problema sempre rau en la dinàmica que es crea entre víctimes i botxins, entre culpables i acusadors. Aquesta dialèctica sembla alimentar-se precisament de la seva pròpia dinàmica.Per extensió les situacions apocalíptiques permeten generar entre la nostra espècie una filosofia del mal poderosa i atractiva que ofereix sempre claus d'interpretació permanents i de justificació per continuar aquesta relació. Un record que no oblidaré mai és la justificació sempre diferent entre el pilot d'aviò Paul Warfield Tibbets que fa llençar la bomba nuclear al Japó i l'oficial nazi Adolf Eichmann  :  l'innocència moral davant la banalitat moral .Els principis d'autodestrucció personal i col·lectiva permeten imaginar com aquest procés requereix de mediacions, de cooperacions, de negociacions, de pactes i aliances que permetin superar certs principis d'esperança i plantejar-nos la possibilitat dels drets humans. Encara que la qüestió bàsica rau en la idea que tenim al cap d'eticitat i moralitat humanes. Aquests dies amb els casos que la justícia espanyola es posa al davant el problema derivat de la possibilitat de redempció , de poder trobar en el passat signes o senyals que evidenciïn un certa capacitat per no oblidar i de progressar moralment.
Eduard Punset en aquest programa darrer de Redes recorda l'experiment de la Universitat de Straddford del que es va fer una pel·lícula que ja vàrem analitzar. Com pot la persona arribar als límits de l'agressió i la hiperviolència contra l'altre ?  Aquests dies també a filosofia hem analitzat un altre pel·lícula "La Ola" on un altre experiment sembla plantejar la possibilitat de no aprendre del passat , de no saber reconèixer dels errors ni de la història anterior. El més sorprenent ha estat que la majoria de treballs dels adolescents han evidenciat que tenen el convenciment que mai podria tornar a passar una cosa com HOlocaust , o un genocidi, o una masacre a Ruanda... Sota aquesta idea compartida de forma majoritària per tot l'alumnat , què s'amaga realment ? 
Un altre de les lectures que recomanaria sobre el tema és de del professor Alvaro Lozano , El holocausto y la cultura de masas , de l'editorial Melusina on l'autor afirma que l'holocaust no va ser un aconteixement històric excepcional sinó un aconteixement normal , organitzat amb tot un contingent burocràtic dins una societat industrialitzada moderna que van proporcionar els mitjans i instruments necessaris i la justificació per cometre el genocidi. Però també van canviar la responsabilitat ètica per una moral que accentuaba el valor de les normes i l'obediència per sobre de tot.  I avui mateix veient en els diaris el comiat al lider sudafricà de l'extrema dreta amb els seguidors braç alçat sembla confirmar-se novament en el gest la història del passat. En aquest sentit el psicòleg Israel Charny deia que "tots hauriem de saber el mal que estan disposats a fer els homes per poder lluitar contra aquesta bogeria que es troba al nostre voltant... i en nosaltres mateixos .." Perquè en el fons la violència genera un poder que fascina i atrau. La massa de manera irresponsable cau fàcilment en el joc i queda atrapada . Recordo que fa poc en una baralla entre adolescents en la que em vaig trobar al bell mig el que més va preocupar-me era els rostres de por i fascinació que es produein de forma conjunta. Les paraules que servien per descriure els cops de puny, el cutter que havia tallat la roba, les puntades de peu alimentaven en tots ells i elles una mena de plaer visceral que va acabar durant alguns dies. Era en aquest sentit una gesta heroica que havia conseguit entrar en el món del mal. Perquè precisament el mal i la violència sensibilitza però també insensibilitza davant nosaltres mateixos. Hi ha final per la història de la violència, del mal , de la barbàrie ? Quan ens atrevim a dir , a explicar, a narrar, a senyalar amb el nostre dit a la història com culpable del que som, del que fem potser estem aprenem de nosaltres mateixos. I en aquest sentit la justícia sembla que moltes vegades no recorda a la història per posar al davant aquest aprenentatge moral i ètic. No hi ha doncs arbitrarietat en els fets que narrem, que ens expliquem sinó coneixement ètic i moral i això ens separa del discurs reglat, científic, d'assaig ,polític i social. Com poder trobar un espai ètic o moral nou amb arguments sòlids i humans ?  
L'experiment a California va haver de ser aturat i es va aprendre d'aquest poder de jutjar de fer judicis sense capacitat de reflexionar, de pensar. Hannah Arendt vinculava el pensar i l'acció (actuar) com una necessitat per avançar i comprendre amb companyia de qui vivim i de qui estem ara per ara.  
En aquest sentit el llibre de Giovanna Borradori , "La filosofia en un època de terror" de l'editorial Taurus , on es plantejava en forma de conversa fictícia un debat entre Jürgen Habermas i Jacques Derrida presentava aquesta idea de temps o moment inacabat. Derrida afirmava que aquest terror, mal  en un futur es podia convertir en una arma invisible, silenciosa i requeria d'un Dret Internacional cosmopolita sense actors principals.

No hay comentarios: