domingo, 7 de marzo de 2010
Shutter Island o perquè Martín Scorsese no m'acaba d'agradar mai ...
Ahir vaig descobrir que hi ha directors de cinema que no acaben mai d'agradar del tot. No és la primera pel·lícula del director americà. Gangs of New York , Casino, La última tentación de Cristo, Taxi Driver, ....Segurament de totes aquestes pel·lícules la que va impactar més va ser Taxi Driver doncs representava un tipus de tractament de la violència en els carrers de NeW York inusual i efectivament va causar en el públic una reflexió interessant sobre la solitud de les grans urbs , la relació llei - delictes , la insuficiència de les institucions policials per respondre a la conflictivitat de les ciutats, la crisi laboral ,....
En la nova proposta de Scorsese on novament Di Caprio és el protagonista sembla que es puguin donar tots els elements per una bona estona : misteri, acció, por, ...fins i tot els escenaris que recreen una illa apartada del món amb tot tipus d'ingredients com rates, roques escarpades, tempestes, pluja, ....La història segueix la novel.la de Denis Lehane dins una planificació molt clàssica : resoldre el que sembla un misteri , joc entre la veritat i la mentida, amor perdut per la mort que acompanya eternament, ... Sembla del tot previsible en tot moment el que es va produïnt entre els dos polícies que investiguen el cas de la dona desapareguda. Dins però de la pel·lícula es presenten els mètodes psiquiatrics tradicionals com la lobotomia o la cirurgia agressiva i els avenços dels psicofarmacs per tractar les patologies. Els pacients reclosos en un recinte fortament vigilat amb armes i policies no responen a res i la societat els hi dona un lloc per estar. La majoria d'ells i elles criminals i assessins semblen habitar en un món de fantasmes i de terror. Però amb tot el director només ofereix un simple thriller psicològic molt previsible on no s'explica res més que el que es veu. Els tocs fantàstics tampoc ofereixen res d'extraordinari .... Per això les dues hores i pico serveixen per dir el que deia al principi : Per què hi ha directors que no acaben mai de convencer del tot ?
Una vida para ser verdadera hay que saber entender que los instantes pasan , los amigos se van, los lugares
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
PUBLICIDAD GRATUITA
-
La película "El día que Nietzsche lloró" escrito 1992 por el judío americano psiquiatra Irvin D. Yalom como ficción narra l...
-
Dudar de todo puede acabar siendo un problema. No lleva a ninguna parte y más bien nos desconcertamos. Mantener la duda en todo no permite a...
No hay comentarios:
Publicar un comentario