martes, 9 de marzo de 2010

Doctor Jekyll and Mr. Hyde de Robert Louis Stevenson... i David Hume.

"At last , on a cold night, Mr Utterson heard an odd footstep drawing near.From the entry door, the lawyer could soon see what manner of man he had to deal with. He was small and very plainly dressed , and the look of him, even at that distance, went somehow strongly against the watcher0s inclination. But he made straight for the door, and he drew a key from his pocket like one approaching home.Mr Utterson stepped out and touched him on the shoulder."


El problema de la identitat no es nou dins el pensament actual. La novel·la de Robert Louis Stevenson nascut com David Hume a Edimburg l'any 1850 planteja precisament aquest tema clàssic. Qui sóc jo? el joc de miralls que s'entrecreuen en les moltes i diverses mirades fa que mai arribem a copsar del tot la nostra identitat. El nostre jo no deixa de ser fonedis i constantment pot precipitar-se a un abisme o trobar-se en un joc de llums i claror. La identitat ens configura al llarg dels nostres moments vitals com el fet de nèixer amb crits, plors, silenci, rialles, mal humor, dolor de panxa, por, ...  o el fet de tenir una infantesa plena de fantasmes en les ombres dels molts racons que la nit ens allita o de jocs simbòlics malevols i sinistres ... o el fet de tenir una adolescència  plena de radicalismes i angoixa existencial on els dubtes ens apoderen de quasi tota la nostra pell i ens aboquen a la inseguretat davant el mòn, la vida i els altres  , entre experiències amoroses resultat del propi fracàs per saber viure amb un mateix,  o el fet de tenir una maduresa on el treball en precari o l'èxit en el treball ens condiciona insospitadament a un atzucat on fem i desfem sense gaire esma per seguir en aquesta quotidiana vida avorrida i enganxifosa que ens delata cada moment i ens cluca l'ullet quan menys ens ho esperem... o el fet de la vellesa present que marca coses com el darrer cotxe que ens comprarem, la darrera imatge de cinema gratificant, la darrera posta de sol, .....  La novel·la de Mr Jekyll and Mr. Hyde planteja aquest alter ego que tothom tenim a la vida. No és un monstre malevol i pretenciòs , dolent i pervers que busca sempre complir el seu objectiu mesquí de fer mal. En el fons és el cantó fosc de qualsevol persona humana , aquest mentider compulsiu que tots i totes portem dins, aquest hipòcrita fascineròs que busca en el seu interés satisfer els seus instints més baixos...  El problema que ens proposa genera el dilema del mal com una monstruositat física i un defecte que disminueix  o bé una perversitat psiquica com a model psiquiatric de patologies horroroses .... El professor i científic Doctor Jekyll només sent la mediocritat social en la seva pell i el reconeixement que té dins la seva ciutat. La pulsió més primària el porta a buscar dins seu un jo diferent, un jo que l'alliberi de tanta censura i repressió dictada per un jo social i coaccionador. Com separar la nostra part animal i la nostra part humana ? Com embarcar-nos en el vaixell de les passions , emocions, desitjos i abandonar la constant restricció moral que ens autoimposa el nostre entorn ?  El Hyde violent , lasciu, insulta a la societat perquè la menysprea i la considera idiota, tonta i absurda ... Quants Hydes necessita el món avui !!! I quants Jekylls amagats es rosseguen les ungles i resten encarcarats en els seus corsès artificials ...!!!!!!  El sadisme de Hyde a través de la droga li resulta un alliberament perfecta de la seva responsabilitat... ha estat només la droga qui el fa actuar com un poses !!!!  La possible interpretació des de David Hume podria venir per aquesta relació entre una moral represora en uns valors aparents i una ètica personal emotiva i pragmàtica que ens fa actuar seguint un costum d'aproximació i allunyament. La doble vida no és la de qui té dona o companya i una amant o dos , la doble vida és la de qui no sap com trobar-se amb si mateix i sentir-se satisfet del seu jo. Crear tants jos com personatges ficticis vulguem no ajuda més bé ens llença a la recerca de la nostra identitat. Quantes personalitats adoptem al llarg de la nostra vida ?  La de profe, la de pare de familia, la de amic , la de cuiner, la de bona persona, la de boix , la de tímid...? El mite de Stevenson converteix aquest arquetipus antimetafísics d'un jo innexistent que ens fa imaginar un jo fonedís i fugisser. No hi ha cap idea de jo tal com contràriament deia Descartes perquè tenim molta capacitat de fer literatura. Som excel·lents narradors de les nostres fantasies i el jo com a principal protagonista. No mantenim mai una mateixa idea de jo a la vida precisament perquè no hi ha cap jo que ens mantingui i que es mantingui per si mateix. Per això som més aviat quelcom semblant a l'aire homèric o al fum apaxe. La identitat personal és fruit dels records psicològics, de les connexions que suposem, de els fantasmes que ens fan creure que existeix un jo personal. El camí més introspectiu ens porta a un joc d'impressions, emocions sensacions, passions  de plaer, tristessa, por, insegureta, miseria, tendressa, inquietud, tranquilitat, amor, odi, .... No hi ha cap percepció més estable que la del moment del present que no pot enganxar com Peter Pan la seva ombra al seu jo ...Per això Hyde és Hyde i Jekyll és Jekyll i això no és cap únic jo sinó dues personalitats diferents que s'enfronten cada dia. No hi ha cap metafísica que ho expliqui perquè aquesta es fonamenta en el buit. La disfressa que ens amaga a tots obliga a identificar en el jo quelcom de "respectable" i normativitza una idea amb la pretensió de sentir-nos amb una identitat. Però quina ? La hipòcrita constant marca la nostra vida en els actes que fem i les paraules que diem, en les moltes promeses incomplertes , en els molts pactes trencats, en els gestos irresponsables vers els altres quan ens havìem compromés anteriorment...Som addictes a Hyde i no ens agrada demostrar-ho en públic ... per això ens escandalitza el jo social que ens causa vergonya i ens fa reprimir tot el que som, sentim i estimem. Llàstima d'aquesta addicció !!!!  La nostra vida secreta resta sempre al calaix per les nits de sant joan o els darrers dies de la nostra vida quan es desperta qui som davant la infermera , la familia que ens cuida o el darrer sospir final. Un cercle que es tanca , viciosament ens torna a Jekyll , l'home respectuòs i amable, carinyòs i pacient, responsable i condescendent amb si mateix i amb els altres.. Una lluna amb dues cares , un jo amb dues cares, una identitat que que no és res , que potser només obliga a no poder escapar de qui creiem ser, qui pensem que som, o .......

No hay comentarios: