sábado, 27 de febrero de 2010

Qui s'imagina a René amb un Blaise xerran sobre filosofia ?

 

Teatre lliure. Un escenari construït per fer del teatre una obra d'art. De fet sempre el lliure m'agrada més que el Nacional. Són les vuit i mitja i amb el teatre de gom a gom comença. La llum tènue recorda d'entrada el joc de les meditacions on Descartes irromp de manera hàbil amb el jove Pascal. I comença la hora i 12 minuts que dura l'espectacle en castellà. A poc a poc l'espectador s'introdueix en la dialèctica que gira entorn de la relilgió, de Déu, de Jesucrist, del Jansenisme, de Port Royal, de la reina Cristina de Suecia, dels dolors del jove Pascal , de la prudència del vell Descartes. Mirant i observant amb l'espelma que ilumina les dues úniques taules i les dues cadires l'espectador es pregunta per els personatges que hi son representats . Era Descartes tal com l'actor el presenta ?  Era Pascal tal com l'actor el presenta ?  Personalment penso que sorprén més el vell Descartes que força poruc demostra la poca valentia que té per deixar-se dur per la impetuositat del jove Pascal. Sembla com si la raó cartesiana guanyi el debat vers una fe cega pascaliana. El diàleg avança i consegueix que la racionalitat demostri que la teoria que el dolor ens porta a Déu resulti força qüestionable. Pot la fe convencer a la raó que el món és el millor dels mons possibles tal com Leibniz ens afirmava ?  L'home és una canya pensant tal com sosté Blaise però aquesta feblesa, aquesta imperfecció , aquesta debilitat que cada moment ens fa sotmetre i ens fa adonar que seguim vius dins una fragilitat tan sols aconsegueix recordar el temps efímer de la nostra existència. Per això Descartes s'acomiada dient que ja es tornaran a veure en un altre vida segurament .... La raó sembla que s'hagi imposat a un fe irracional que fanàticament sembla no donar respostes més que dogmàtiques. Qui s'aparta de la fe mereix ser condemnat i per això no hi ha espai per un Descartes que busca sempre no entrar en polèmica ni defensar aferrisadament les seves veritats.. Per Descartes les matemàtiques demostren la veracitat de la raó a diferència del Pascal que ja desencantat de la ciència sembla buscar en la religió i la fe la única font d'esperança de la seva salvació. El duel no és tal , no existeix , no es produeix ... Descartes no entra en els meus dibuixos mentals del personatge que tantes vegades he explicat a classe ...Pascal en canvi no el coneg. Per això l'obra finalitza amb un Descartes que ens apaga l'espelma i ens deixa a les fosques... 

No hay comentarios: