domingo, 17 de enero de 2010

La dificultat per dir res

Aquests moments inapropiats -si es que existeixen- ens ajuden a vestir-nos d'assenyats i a gaudir de nosaltres mateixos. La noticia que ens incomoda resulta motiu de debat: Hi ha necessitat de les imatges amb les víctimes de les catàstrofes ?  De quin són les imatges ?  La comunicació ajuda o desajuda a que les noticies arribin amb esperança o menyspreu. 
El debat doncs sembla que està servit per un "salvame" quotidià. Diguem si tu em vols dir , parlam si tu em vols parlar.... Encara el poder de la paraula continua existint i fent que el diàleg configuri un espai de reflexió i de tendresa. La resta és immediatesa. Ho dic a propòsit dels emails que acostumem a rebre demanant suport a causes desconegudes o a motius .... Crec que hi ha gent que pensa en segons quines situacions " jo voldria baixar a la següent parada i marxar d'aquest viatge que no m'agrada "... I així callar, deixar de pensar, oblidar i seguir dins la closca personal i íntima de la teva existència. En el fons aquesta és absurda, inapropiada, incoherent i plena de moments bonics i moments indecorosos que voldriem amagar per sempre més... Quants sunamis o terratremols personals hem de passar a la vida per poder començar a actuar a fer a caminar i deixar que les paraules ens acabin traint com sempre ?  Hi ha docns dificultat per dir res , per pensar res, per respirar sobre res... Per això sempre he pensat que visc en una incomoditat permanent entre el meu propi error i la miserable existència que conviu amb aquest. 

2 comentarios:

Anónimo dijo...

ESE GRAN SIMULACRO

Cada vez que nos dan clases de
amnesia
como si nunca hubieran existido
los combustibles ojos del alma
o los labios de la pena huérfana
cada vez que nos dan clases de
amnesia
y nos conminan a borrar
la ebriedad del sufrimiento
me convenzo de que mi región
no es la farándula de otros

en mi región hay calvarios de
ausencia
muñones de porvenir / arrabales
de duelo
pero también candores de
mosqueta
pianos que arrancan lágrimas
cadáveres que miran aún desde
sus huertos
nostalgias inmóviles en un pozo
de otoño
sentimientos insoportablemente
actuales
que se niegan a morir allá en lo
oscuro

el olvido está lleno de memoria
que a veces no caben las
remembranzas
y hay que tirar rencores por la
borda
en el fondo el olvido es un gran
simulacro
nadie sabe ni puede / aunque
quiera / olvidar
un gran simulacro repleto de
fantasmas
esos romeros que peregrinan por
el olvido
como si fuese el camino de
santiago

el día o la noche en que el olvido
estalle
salte en pedazos o crepite /
los recuerdos atroces y de
maravilla
quebrarán los barrotes de fuego
arrastrarán por fin la verdad por
el mundo
y esa verdad será que no hay
olvido

Anónimo dijo...

Preciós això qur t'han escrit.
Crspt.