Què vol dir educar avui ?

Parlar d'educació no és original avui en dia. Tothom sap i tothom diu moltes coses referides a educar. Però tal com diu Walter Benjamin en el seu llibre "Experiencia y pobreza" " ¿Para qué valen los bienes de la educación si no nos une a ellos la experiencia?". Precisament voldria explicar la meva experiència en els darrers temps sobre aquesta qüestió. Comencem per els claustres o assemblees de professorat que he assistit en els darrers 10 anys que representen la total submissió i indiferència pels afers de l'escola i l'institut. Fruit d'aquesta observació realitzo des de fa temps un diari on registro indicadors com : * hora d'arribada del professorat, * entrades i sortides durant el temps de reunió-claustre , *participacions actives i positives i negatives i passives, * actituds de la gent durant el claustre com llegir el diari, corregir exercicis, mirar per la finestra, intercanviar receptes de cuina, parlar de futbol i la lliga, dormir plàcidament, ....
De les moltes observacions es podria dir que hi ha molt poca participació, molt poc interés per tractar temes generals com aprovació del reglament de règim intern, aprovació de plans estratègics, i per regla general el professorat mira d'estalviar-se els debats i diàlegs amb una aixecada de mans sense cap oportunitat d'expressar-comunicar els motius pel seu vot a la comunitat.
En segon lloc experimento darrerament la voluntat d'accentuar la gestió del professorat per part dels equips directius valorant el fracàs dels resultats i valorant la responsabilitat dins l'aula. El deteriorament dels materials i de les instalacions acaba sent transmès com un problema del professorat dins el centre. Els resultats són vistos i contemplats com un fracàs per partida doble : alumnat i professorat. La valoració de l'equip docent per solucions finals ocasiona moltes baralles i dubtes professionals creant conflictes entre els docents i en alguns casos amb les families. La pròpia normativa canvia en el cas de batxillerat per buscar cada vegada més un consens que acaba sent el resultat d'un final de curs esgotador i amb poques ganes de fer volar coloms.
En tercer lloc la participació en els procesos sel·lectius ocasiona una competitivitat desleial entre un saber molt tecnològic i instrumentalitzat i una experiència docent que en molts casos se la qualifica d'inadaptada. Hi ha evidents prejudicis cap a l'interinatge per la "sensació de ser poc preparat i mal feiner dins els instituts " per part de l'administració i especialment de l'inspecció. En detriment els joves recients sortits de l'acadèmia amb major vitalitat i dinamisme ofereixen valors més competitius molts cops allunyats de la realitat de l'aula. Els propis temaris i els criteris mateixos en els procesos no poden ser garantits per falta de professionals que puguin valorar amb total coneixement de causa les noves tecnologies, les competències bàsiques, la didàctica de la matèria amb tota la diversitat actual,.... Tot això fa impossible que existeixi una transparència leal i pedagògica que pugui garantir els motius de l'aprovat i el suspès dins el procés sel·lectiu. D'altra banda la pròpia administració mira les formes per sobre dels continguts i està més pendent de les finances dels tribunals que de la valoració final del procés en si. Una prova d'això és el llistat de temes que encara es troba escrit en castellà i gens adaptat a la nova realitat de les matèries.
En quart lloc la societat com a conseqüencia dels debats que han protagonitzat els mitjans de comunicació en els darrers temps han volgut oferir una imatge de l'educació plena de noticies desesperançadores. L'augment de la conflictivitat dins l'escola pública per sobre de l'escola privada o concertada ha estat silenciada en escreix. El professorat ha optat pel que es salvi qui pugui i ni les manifestacions públiques han servit per donar confiança a famiiles ni al professorat. Les mesures proposades han estat en molts cops motius d'acusar al docent de gandul, i poc feiner, amb les moltes vacances que el personal doncent pot disposar. Socialment el debat culpabilitza el funcionariat de no fer la feina i de ser excessivament subjectiu i poc rigoròs en el seu coneixement i matèries.
La pedagogia ha intentat donar receptes màgiques d'altra banda amb el desig de canviar hàbits, actituds, valors però sense separar educació de mercantilisme. Actualment es parla de gestió , de noves tecnologies però encara en molts centres continuen existint 1 o 2 aules d'informàtica, 1 o 2 televisións i dvd, .etc Els díficils equilibris entre igualtat social i igualtat educativa porta als molts enrenous pedagògics per fer compatibles educació i economia.
Tot això ve per la lectura del llibre de la professora de filosofia Concha Fernández Martorell "El aula desierta" on parla de la seva experiència educativa com a directora de l'IES Mediterrània de Masnou. El llibre deixa clar moltes idees que de manera clara es venen repetint per aquells que discrepen i resulten veus dissonats al poder docent ortodox. Si educar no ha de ser domesticar ni ensinistrar cal lluitar per un model alliberador, emancipador, no subjecte a una il·lustració tecnològica i instrumental que dibuixa un mercantilisme social i econòmic al marge del veritable progrés ètic i humà.

Enemigo público número uno : John Dillinger

El tributo que se hace a Dillinger en esta película llena la pantalla de los cliches del cine más comercial de Hollywood. Sonido estridente de las ráfagas de las ametralladoras, disparos a bocajarro, besos pasionales pero insulsos y lihgts , chico guapo a por chica guapa, el tópico étnico con el amor indígena, amigos traidores, etc etc. Incluso la escena final toda ella se encuentra llena de momentos que dejan un cierto desazón a quienes creemos que el mito Dillinger no es sólo una vida en la pantalla. Avanzando más nos encontramos también con los tópicos de la prostituta rumana immigrante a punto de ser repratriada a su país , el refugio en la prostitución como lugar del sinsabor de los delincuentes, y una escena muy rompedora despúes del glamour de todo el resto con una violencia desmesurada hacía la protagonista que obliga a apartar la vista. En general poca filosofia en el personaje . Carpe diem parece decir a lo largo de todo el film pero sin apostar claramente a desarrollar esta filosofia postsocrática. Vivir el momento obliga a no tener miedo de nada ni de nadie pero sin embargo esto conviene saberse contar.
Dillinger representado por el actor Jonny Deep se situa más allá del bien y del mal. Vivir el presente y garantizar que siempre los malos son los bancos, los poderosos , las autoridades que legalilzan la corrupción y permiten el crimen y la estafa organizada. Al otro lado una historia de un hombre contra el Estado , contra las instituciones en tiempos de crisis, en tiempos de recesión , en los años duros de la caida de los valores y la bolsa. Siempre quien paga el pato : la clase obrera y trabajadora , poco presente en la película . Dillinger representa en este sentido el mito o legenda que permite hacer pensar al espectador sobre los tiempos que vivimos. Por lo demás un producto del cine comercial sin pretensiones para una tarde o noche entretenida.

L' interpret

A l'estiu sempre podem recuperar els clàssics i en aquesta línia aquesta pel.lícula `[La interprete]
protagonitzada per Sean Penn i Nicole Kidman permet retrobar un tema actual com són les relacions internacionals. El poder i les seves relacions internacionals no són mai prou transparents i permeten tot tipus d'especulacions. La protagonista una traductora de l'ONU escolta una conversa sospitosa. La pel·lícula avança amb la polèmica sobre si els dictadors d'un país poden seure i donar discursos dins l'ONU amb total impunitat. L'oposició sembla que prepara un atemptat contra la seva persona. El servei secret d'estats units veu complots per tot arreu. A la fi es llegeix " un senzill xiuxiueig pot aturar un exèrcit si utilitza la veu de la veritat". I efectivament totes les causes del món actual i els conflictes que tenim presents semblen plens de secrets, interessos, mesquineses, mentides i cap d'ells ofereix la veritat com eina de pau. En aquest sentit el film posa precisament les institucions polítiques i organitzacions internacionals en el punt de mira i anàlisi. Representen la voluntat de la ciutadania ? Representen els interessos de les nacions i els estats dins la voluntat coincident de l'espècie humana ? Ara per ara molts d'aquests organismes com la FAO, OMS, ONU, UNICEF no garanteixen la transparència de la informació , ni la comunicació directa amb la ciutadania i les classes socials. Per això recomano la pel·lícula per saber analitzar aquests mecanismes que amb voluntat cosmopolita lluiten per fer arribar la lluita d'interessos, la falta de pactes o consens com Palestina i Israel, Poble Saharaui i Marroc, Espanya i Anglaterra amb el Peñon, Rússia i Txexenia , .......

DE QUINA DIGNITAT PARLEM ?

Experimentar la malaltia permet visitar aquests espais com hospitals, consultoris, clíniques, on conflueixen moltes persones que conviuen amb la mateixa experiència. Aleshores veus com aquella persona gran que camina lentament fent passos menuts i s'entrebanca amb les ratlles que es marquen a les rajoles del terra ja controla molt poc de si mateix. O bé observes com la dona gran que es conduïda en cadira de rodes porta a les mans un pot amb orina i amb prou feines sap el que li passa en aquells moments.. I més enllà veus una noia sola i solitària que entra a fer-se una radiografia de mama i inicia un plorar histèric i descontrolat dins el silenci de la sala sense que ningú l'abraci per un sol moment. O la filla que porta al seu pare amb qui busca la complicitat que ja no existeix i rep només uns sons incomprensibles. I la noia de vint anys espantada amb un mocador al cap i un rostre on tots són ulls grans i verds que porta l'angoixa per dins i la mostra per fora sense més...
Aquest món fa pensar molt i fa viure molt. Els éssers humans no hauríem de poder viure sempre amb dignitat ? La vellesa s'ha de viure com una condemna irremeiable ? La sanitat té cura suficient de les persones més enllà de l'anonimat i la xifra de carnet de la seguretat social ?
Tot això fa que quan els mitjans de comunicació treuen els temes bioètics i de salut relacionats amb l'eutanàsia apel·lant al valor sagrat de la vida i a la mort natural i digne es puguin plantejar molts dubtes dins meu . Una persona sotmesa tota la seva existència a una diàlisi permanent tres dies a la setmana dues hores, amb una dependència de la insulina per una atròfia del pàncrees i amb ceguesa des dels vint anys té una vida prou digne ? I una noia amb atròfia musuclar que depen de les cadires de rodes per moures per tot arreu pot viure dins aquest món dignement ?
Això hem porta doncs a intentar buscar una qüestió essencial per mi com el problema humà com a problema ètic . La tecnologia es evident que ha fet avançar la ciència i permet trobar i realitzar diagnosis clínics més acurats i salvar més vides humanes però ho fa per dignificar la vida mateixa , l'ésser humà o tot el contrari. Preocupar-se per defensar la vida a qualsevol preu no obliga doncs a poder viure amb unes mínimes condicions de dignitat ? La gent gran que ha treballat al llarg de tota la seva vida no té uns mínims drets per poder viure dignament la resta de la seva vida. El limit d'aquesta dignitat no hauria de ser altre que el mínim universal per qualsevol ésser humà que es consideri lliure, feliç,.....
L'experiència hospitalaria ens porta molts dubtes com a éssers humans : el dret a la informació, la manipulació del pacient i la seva malaltia, la diagnosi clínica com a estadística deshumanitzadora, les condicions darrreres de la pròpia existència, .... Les polítiques haurien de plantejar al segle XXI aquests debats sobre la condició humana i la seva existència dins el món.
Altres debats penso que amaguen moltes altres coses.

KLIMT 1862-1918

Klimt representa l'art de finals del segle XIX i les seves obsessions,deliris i interrogants. L'erotisme que domina dins la seva obra es presenta de forma delicada,fràgil i complexa. La dona ocupa un espai central.

El simbolisme representa dins l'avantguarda artística un moviment d'unitat amb Novalis, Victor Hugo, Gerard de Nerval, Edgard Allan Poe, Gustave Flaubert o Caspar David Friedrich, Phillipp Otto Runge... L'experiència entre espectador de l'obra o lector i artísta crea produeix bellesa. La bellesa representa l'objecte però de manera profunda perquè participen de dues realitats a la vegada : l'aparent i la real, la virtual i la real; la ficticia i la real, .. Els quadres simbolistes permeten a través del sentiment arribar a la revelació plena : és la iniciació a un viatge interior. La psicoanàlisi en aquest sentit acompanya en aquest camí on el sentiment s'autobserva i ofereix al subjecte la possibilita de remissió dels seus pecats o culpes. Ara de nou l'espectador entra en un climax per reconciliar-se a través de l'obra d'art i realitzar la catarsi necessària per sublimar allò que sent i allò que projecta dins el quadre. L'erotisme amb la psicoanàlisi presenta les pulsions entre eros i thanatos . Vida i mort , desig i autodestrucció, amor i odi , ... originen en el subjecte la voluntat de poder arribar a si mateix , al que viu i experimenta. El desig es converteix en eròtica del poder i del sentiment. La Viena de Klimt és la de Sigmund Freud i les seves idees del sexe son el motor primari de tots els actes humans. Sexe i sensualitat imposen les formes i les realitats i perfumen una època de contradiccions de la Belle Ëpoque. La repressió en les relacions humanes i en l'articulació dins la parella ofereixen al simbolisme motius per expressar quins són els límits del plaer. Un amor pre i extra conjugal i una prostitució i pornografia que ofereix la cura a la eterna solitud davant una moral fonamentada en el matrimoni com únic vincle possible. La sensualitat sense cap fi procreador sembla ser considerada malsana i inacceptable.
Però aquest erotisme ofereix una elegància i sinuositat sensual per gaudir de tots aquells elements que permetran el desenvolupament de l'art simbolista.