miércoles, 21 de octubre de 2009

Exiliar-se : fugir per la força del lloc on som , on vivim, on habitem.....



Una ruta és un camí amb una direcció. Qui s'enruta camina i segueix les traçes del senyalat. El caminant surt d'un punt inicial , d'un lloc d'origen d'un punt de partida. Hi ha doncs en una ruta un tram inicial menys costerut menys difícil, més lleuger però també hi ha un punt final. El final de la ruta és l'acabament del camí i del caminar. Qui camina arriba a una fita , un objectiu. El caminant i el camí conviuen junts durant llarg periode de temps, llargues estones on només es tenen a sí mateixos, només es troben a sí mateixos, només s'escolten entre ells. El caminant perquè apren del camí tot allò que li ofereix : l'entorn inmillorable de l'herba , de les flors, els arbres com les alzines, les acàcies, els pins, els pollancres, ..... o les simples pedres de colors diferents que ofereixen motiu perfecte per imaginar móns i espais. Però el camí perquè s'obliga a restar quiet i aturat per oferir el traçat perfecte perquè ningú es perdi, ningú surti del mateix camí, oferint tot allò que gratuïtament pot representar l'excusa per oferir un endavant sempre endavant.
Però si la ruta , el camí i el caminant afegeixen l'exili alehores tot canvia. La ruta de l'exili no és qualsevol. No marxem per tornar ni marxem perquè volem, sinó més aviat es marxa obligat per la força, per la necessitat de salvar la vida mateixa, deixant enrera tot , absolutament tot. L'exiliat doncs no és un simple caminant dins el camí sinó és un home o una dona que fuig , que s'escapa amb la por de ser detingut, de ser agafat.La ruta de l'exili com la que molts pobles han tingut o tenen representa en l'ideal de la nostra espècie la pèrdua de una Itaca que no oblidem però que resta esperant el nostre retorn. L'exiliat doncs és un home o dona que abandona tot deixant enrera un camí pler d'objectes que no pot endur-se, que no pot agafar. Deixar enrera amics , amigues, familiars, companys i companyes. Aquest exili és sempre forçat per les circumstàncies sigui una guerra, un conficte polític , un catàstrofe, ... Fugir pel camí dins l'exili es fa de qualsevol manera sigui de nit , de dia, amb fred o calor, amb roba o sense ella, amb res o amb tot, ..Per això el lloc que es deixa com a punt inicial del camí resta en silenci perquè és un comiat final del que no podem portar amb nosaltres , és un abandonament dels nostres origens, de la terra, del lloc on som, on vivim...  I el lloc on arribem ja no és el nostre sinó ens resulta hostil, inhòspit, forani, ... Quant el Regne de Juda a Israel va patir l'exili per vàries raons només la força dels anomenats profetes com Ezequiel, Jeremies o Isaies va poder fer aixecar el poble en crisi ,pler de desesperança. I així l'Ulisses que marxa de la Itaca en el seu viatge sap que un dia potser la memòria recordarà el camí de tornada, i així podrà arribar profeticament al seu lloc on és , viu i habita.

1 comentario:

Anónimo dijo...

Gaudeixo del paisatge i m'aturo on crec que paga la pena fer-ho. Reconec que els colors poden ser més bonics en companyia. Adolescent perpètua, amb els pros i contres que això implica, sempre es pot còrrer el perill de deixar-se un tros de cor. Amb delit de compartir moments. Defugint de compromisos, sense oblidar el respecte en vers els altres i jo mateixa. Pedalejar fins on les forces em deixin, independentment d'on em porti el camí.
On vas, Xavi?
M'espanta llegir-te, a vegades em perdo.
Crspt.