Buscar este blog

miércoles, 2 de septiembre de 2009

Anticristo de Las Von Trien



Som 15 dins la sala petita. Les llums s'apaguen. Espectació. Sorolls de crispetes i de beure amb una canyeta.Uggggggggggggg.  Pròleg. Las Von Trien escull una música preciosa de Haendel per iniciar el seu experiment psicològic. Rossellini a la pel·lícula Europa 1951 ja havia utilitzat un argument similar. La mort del fill no pot guarir-se de cap manera. En aquella ocasió la possible redempció la trobarà una excel·lent actriu com Ingrid Bergman dins el manicomi. Els nombrosos paralelismes entre les dues pelis permeten trobar connexions: expurgar els pecats i el sentiment de culpa per no haver estat prou atempta a les necessitats del fill, la necessitat de buscar un consol innexistent, ... Las Von Trien amb el pròleg planteja el dilema entre escollir el sexe o el fill. La dona observa com el seu fill cau per la finestra però inconscientment tria seguir amb el seu company practicant sexe. Aquest joc inconscient continuarà tota la pel·lícula oferint a l'espectador un joc entre culpable,víctima, botxi. Sota la trìada dels tres "indigents o captaires " representades pel la tristesa, el dolor i la desesperança avança l'argument. L'acte mateix es converteix en abominable en la mesura que es triat i escollit en compte de salvar la vida del fill. La dona però manté des de l'inici la distància que hi ha entre ella i el seu fill respecte a la figura paterna. Aquest sentiment de possessió mare/fill coloca el film en tota una tensió que fins al final no es resolt. Ha perdut el més gran i la teràpia convencional amb psicofàrmacs no pot guarir el dolor i la tristessa insoportable de la dona, La racionalitat del marit o company xoquen des del primer moment amb aquest sentiment de culpabilitat que té la dona per la mort del seu fill. Està clar que ella ha observat com queia obertament i ha decidit triar. Però la teràpia tradicional no ajuda a sortir del dolor mateix i més aviat emborrona i emmascara la consciència de si mateix. Amb el somni s'apodera els elements màgics i parapsicològics de la protagonista. L'academicisme de la professió com a psiquiatres no sap arribar a l'esséncia mateixa del dolor existencial i del sentiment de pèrdua i desconsol. L'home heterodox en els seus coneixements psicològics i psiquiatrics rescatà de la clínica hospitalària la dona. La renúncia als psicofarmacs és la renúncia a seguir emmascarant. La pregunta pel Bé i el Mal no té sentit en aquest dilema. La teràpia no pot servir per respondre això. Per això el propi dolor i la culpa s'apoderen i originen una metamorfosi en la dona. Les nombroses màcules, senyals físiques visibles, transtorns sensorials conflueiexen en el personatge de la dona. De què tens por ?  La por es presenta com una variable de l'existència humana. Tots tenim por però com verbalitzar i fer conscient el que a vegades no podem ?  El bosc apareix aleshores com la metàfora de la por a una natura salvatge, descontrolada, que creix i desapareix, que fa estima però també fa odiar. El viatge al bosc és un viatge iniciatic a la consciència. Com enfrontar-nos amb la por ?  La tristessa dels primers moments per la pèrdua del fill es converteix aleshores en un dolor angoixant que talla la respiració i ocasiona una desesperació contra un mateix. La cara d'eros i tanathos són les mateixes. El plaer i el desig i d'altre banda l'autodestrucció i el dolor. No hi ha redempció possible. El procés d'autodestrucció no té punt d'aturada. Les nombroses teràpies que pacientment es porten a terme condueixen a un final d'extasi. La natura creadora es converteix en natura morta, en natura desgarradora. La fertilitat femenina representada per tres simbols exemplificats en l'aguineu, el cèrvol, el corb són estèrils. L'aguineu que es menja la seva pròpia matriu, el cèrvol que pareix un animaló mort, el corb que viu en el fang sense poder aixecar el vol. Les tres metàfores es relacionen amb els tres captaires : tristessa, dolor i desesperança. L'experiència humana no pot solventar la mort del propi fill. Per això teràpeuta i amant i marit es converteixen en un còmplice de secrets, El secret que amaga una veritat: En el cadaver no s'observen anomalies només una petita malformació òsea als peus. Les fotografies del fill petit descobreixen l'enigma . Per això la dona que ha abandonat la seva tesi doctoral tal com ella deja clar al principi descobreix que el seu estudi  en el fons és la seva pròpia experiència. 
La fi obliga a un final apocalíptic que porta al sacrifici. El bosc retorna únicament un home cansat i ferit incapaç de lluitar contra si mateix .No hi ha superhome. 
7 persones han marxat durant la sessió. En el moment potser més irreal on hi ha una dramatització teatralitzada una veu del fons de la sala crida : ¿què ha dicho ?  Reina el caos , respón una segona veu. 
Riure. L'epíleg torna a incloure música. El sexe explícit no incomoda per res, més aviat es presenta com una mena de fugir de la realitat sense més. La morbositat de les escenes tampoc permeten dir que el director s'hi recrei. L'exercici amb l'espectador presenta un conflicte ètic, psicològic, sociològic, polític, humà. Segurament la pel·lícula permet una léctura : no hi ha ètica dins la nostra espècie humana. No pot existir en aquestes situacions. La recomano per qui vulgui pensar una estona , potser no per qui tinguin més perjudicis estètics que humans.

No hay comentarios:

PUBLICIDAD GRATUITA