lunes, 21 de abril de 2008

AFORISME 125 LA GAIA CIENCIA .NIETZSCHE



¿No oísteis hablar de aquel loco que en pleno día corría por la plaza pública con una linterna encendida , gritando sin cesar : ¿Busco a Dios , ¿Busco a Dios ! ? Como estaban presentes muchos que no creían en Dios , sus gritos provocaron a risa. ¿Se te ha extraviado? -decía uno. ¿Se ha escondido? ¿Tiene miedo de nosotros? ¿Se ha embarcado? ¿ha emigrado? Y a estas preguntas acompañaban risas en el coro. EL loco encaró con ellos, y clavándoles la mirada exclamó : ¿ Dónde está Dios ? Os lo voy a decir . Le hemos matado ; vosotros y yo, todos nosotros somos sus asesinos. Pero ¿Cómo hemos podido hacerlo? ¿Como pudimos vaciar el mar? ¿Quién nos dio la esponja para borrar el horizonte? ¿Qué hemos hecho después de desprender a la tierra de la cadena de su sol? ¿Dónde la conducen ahora sus movimientos? ¿ Adónde la llevan los nuestros? ¿Es que caemos sin cesar? ¿VAmos hacia adelante , hacia atrás , hacia algún lado, erramos en todas direcciones? ¿Hay todavía un arriba y un abajo? ¿Flotamos en una nada infinita ? ¿Nos persigue el vacio con su aliento? ¿No sentimos frío? ¿no veís de continuo acercarse la noche , cada vez más cerrada? ¿Necesitamos encender las linternas antes del mediodía ? ¿ No oís el rumor de los sepultureros que entierran a Dios? ¿No percibimos aún nada de la descomposición divina ? ........ Los dioses también se descomponen. ¡ Dios ha muerto! ¡Dios permanece muerto! ¡Y nosotros le dimos muerte! ¡Cómo consolarnos , nosotros, asesinos entre los asesinos! Lo más sagrado, lo más poderoso que había hasta ahora en el mundo ha teñido con su sangre nuestro cuchillo- ¿Quién borrará esa mancha de sangre? ¿Qué agua servirá para purificarnos? ¿Qué expiaciones , qué ceremonias sagradas tendremos que inventar? La grandeza de este acto, ¿no es demasiado grande para nosotros? ¿ tendremos que convertirnos en dioses o al menos que parecer dignos de los dioses? Jamás hubo acción más grandiosa, y los que nazcan después de nosotros pertenecerán , a causa de ella , a una historia más elevada que lo fue nunca historia alguna.." Al llegar a este punto, calló el loco y volvió a mirar a sus oyentes; también ellos callaron, mirándole con asombro. Luego tiró al suelo la linterna , de modo que se apagó y se hizo pedazos. "vine demasiado pronto-dijo él entonces- , mi tiempo no es aún llegado.Ese acontecimiento inmmenso está todavía en camino, viene andando, más aún no ha llegado a los oídos de los hombres. Han menester tiempo el relámpago y el trueno, la luz de los astros ha menester tiempo; lo han menester los actos, hasta después de realizados, para ser vistos y entendidos. Ese acto está todavía más lejos de los hombres que la estrella más lejana.¡Y sin embargo, ellos lo han ejecutado! Se añade que el loco penetró el mismo día en muchas iglesias y entonó su Requiem aeternam Deo. Expulsado y preguntado por qué lo hacía, contestaba siempre lo mismo: ¿ De qué sirven estas iglesias, si no son los sepulcros y los monumentos de Dios?
Què vol dir aquest aforisme ? Nietzsche presenta un acte que ja està realitzat però encara no es reconeix. L'assassinat de Déu i per tant la seva mort en mans dels homes , o sigui, la humanitat.
Un acte que s'ha produït però no hi ha consciència d'haver comès. Déu ha mort i això significa un buit de valors, una manca de referents, una angoixa existencial pemanent.... Els seus signes com les esglèsies ja no representen res però encara continuen sent, al davant.. L'home ara ha de pensar sobre el que ha realitzat : matar a Déu , què representa ? Quin significat té el Bé i el Mal sense Déu ? I el remordiment ? I la culpa ? I el perdó ? I el pecat ? La fidelitat és necessària? L'amor al proïsme ha d'existir ? La voluntat de fer el bé ha de poder garantir-se ? L'enveja, la caritat, l'honor, la bondat , la misericordia , la caritat, tenen algún sentit ara ? Si Déu no existeix tot està permés ?

5 comentarios:

Anónimo dijo...

Per a molts de nosaltres, Déu, actualment no existeix. Però tot i així, podem: deferenciar entre el Bé i el Mal, tenir remordiments, sentir-nos culpables, perdonar, pecar, ser fidels, ...

Bon cap de setmana.
JUDITH MORÉ

xavier dijo...

Aquest és el veritable problema apreciada Judith Moré. Hi ha una religiositat que ens colpeix les entranyes i ens obliga a sentir-nos plens de remordiments, culpa, vergonya, ......
Hi ha un autor que m'agrada molt que diu el següent :
"El que sembla una reculada del cristianisme és una il·lusió. Perversa, ja que l'aparença fa la impressió d'un canvi profund., quan sota la capa finíssima de la visibilitat pública continuen les mateixes lògiques que, de gairebé vint segles ençà , impregnen fonamentalment el funcionament de la societat europea...."

Pau dijo...

És veritat això que dius. Per a moltes persones el cristianisme avui dia és una cosa oblidada i insignificant. Tanmateix, les normes de conducta i les lleis que s'estableixen als països occidentals estan fonamentats en els valors que indica l'Església. Arrosseguem les restes d'uns manaments que fa segles que ens van dir que seguíssim donant com a excusa que Déu ens acolliria un cop morts. Sense saber això, la societat actual segueix respectant els 10 manaments: no mataràs, no robaràs...Crec que aquest codi moral encara segueix vigent (almenys una part) perquè s'ha vist que és eficaç per assegurar la convivència entre les persones i el seu caràcter humà. Torno a exposar la postura que vaig defensar a classe. La història s'estudia, en part, per analitzar els errors que ha comès la humanitat de tal manera que no tornin a succeïr. El nostre sentit del que és bo o dolent serà, per tant, producte d'una sèrie de transformacions sobre la moral que han condicionat el que és ara, per tal que els humans puguem coexistir entre nosaltres de la millor manera possible. D'altra manera, la civilització no seria la que és, o fins i tot ni tan sols hi hauria civilizació.

Sarah dijo...

El que passa és que a mida que ha passat el temps hem deixat de creure en aquella figura anomenada Déu. Hem deixat de creure en això al veure que succeeixen desgràcies al món, desgràcies que als nostres ulls semblen injustes... Aleshores quan veiem aquests fets comencem a creure que no hi ha cap figura misericordiosa que vetlli per nosaltres, i pensem: Perquè si és tan misericordiós i tan bo, no fa res? Perquè deixa que passin aquestes coses? I com pot ser que mai l’hagi vist ningú?... Són aquesta sèrie de preguntes el que han acabat “matant” aquesta figura. Avui dia la gent que segueix creient en Déu no abunda tant, però a pesar d’això, nosaltres seguim creient en les idees de l’Església, com la de no robar, no matar, etc, perquè és el que ens han ensenyat des de petits, és el concepte que tenim del que és bo i dolent, el que ens han dit sobre la moral, la consciència. I un cop tenim aquests ideals, o pensaments, per més que Déu mori, crec que seguiran estant vigents. Perquè per sobre de tot és la visió que tenim del món.

Anónimo dijo...

Jo personalment crec que amb aquesta afirmació, ens volen dir que hem de ser capaços de mirar més enllà de la religio de cada persona. Com per exemple Descartes diu que cal dubtar de tot, ja que dubtant en l'existència de Déu podrem ser capaços d'observar nous horitzons i noves idees. I només així aconseguir tenir noves idees i pensaments mes amplis i lliures del prejudici es a dir el be i el mal.

Hajar Benslaiman