Buscar este blog

viernes, 29 de febrero de 2008

DOCTOR JEKYLL I MR. HYDE : A PROPÒSIT DE DAVID HUME





Dins el llibre que recomano sobre cinema i filosofia de Xavier Garcia, Bernardo Lerma, Fransesc Hernandez com a grup embolic es fa referència a la pel·lícula de Rouben Mamoulian ,projectada el 1932 sobre el doctor Jekyll i Mr Hyde. Robert Louis Stevenson escriptor britànic era un contador de contes segons els nadius de l'illa de Samoa on va viure un cert temps. El misteriós relat que presenta aquest novel·lista explica un personatge que té una doble personalitat. Una personalitat desagradable, mesquina, perversa, sàdica, que busca en tot moment el mal en estat pur i una personalitat feble, insegura, inquieta, reprimida, censurant-se sempre el que fa, però sotmés a una doble voluntat de trencar límits i escapar-se tot alliberant-se de la seva asfixiant mediocritat. El doctor Jeckyll tormentat per la societat de l'època i la presencia d'un amor platònic , una bellísima corista anomenada Ivy fa que busqui en la ciència separar la part animal de la part espiritual. Però la clau la trobarem en que a la fi de la història no sabem qui controla qui : Si el científic controla l'home de baix instint i de passions disolutes i esgarrifoses o bé és aquesta bèstia sense escrupols que controla un pobre galifardeu que s'amaga en una repressió que no el deixa ser el que és. Hyde acabarà matant a la pròpia Ivy de manera sàdica per això a la fi el secret es desvetlla... Es aquest sentit on la violència i l'erotisme es presenten en la pel·lícula però que dins la novel·la no es dibuixen del tot. La droga causant de la transformació fa que el mal s'apoderi del jove cientìfic
Però què ens vol dir aquest conte o aquesta faula de Stevenson ? L'ésser humà viu dins una hipocresia social i forta repressió. Què pensem i què fem ? Què creiem i què ens fa actuar ? El doble discurs, el doble llenguatge, la doble realitat vital. Som una mica esquizofrenics perquè volem ser Hyde però estem insegurs i tenim por com Jeckyll. La societat ens imposa una determinada identitat moral. Jo diria que ens imposa uns valors convencionals. Som el seu producte. Per exemple una desconeixement d'una realitat que vol desinhibir-se però no la deixen, fins i tot la censuren. El desdoblament o el transtorn bipolar de personalitat presenta aquesta dicotomia entre el que volem ser realment i el que ens imposen que siguem. Hyde ens atrau moltíssim perquè aquesta animalitat ens aboca , ens deslliga de tot el que ens coacciona , ens restreny, ens constreny ..... Jeckyll ens obliga a mirar-nos dins la societat i ens compromet, ens censura, ens empeny en un desig de satisfer però sense que es noti gaire.... Per això la droga, o l'alcohol és una bona excussa que el novel·lista utilitza , aìxò es permet socialment. Molt diferent es acceptar l'esquizofrenia ciutadana. Qui no vol ser aguineu de nit ( zorro) i de dia un honrat professor d'acadèmia ? David Hume és un filòsof que ens parla d'aquesta identitat que com a éssers humans tenim i ens construïm. El model que presenta Hume va contra una idea metafísica d'identitat i configuració del jo com a col·lecció de característiques que ens defineixen. Què és el jo? Per Descartes el jo era la substància , fixa, permanent, com a identitat invariable. Però és realment això? L'experiència ens demostra sovint tot el contrari. No hi ha cap impressió permanent i invariable de jo dins la nostra vida. Què sóc jo? En una fotografia de la mostra filosòfica una alumna es feia aquesta pregunta i es mostrava ella mateixa. Però la fotografia era el seu jo, era ella mateixa o més bé era una imatge del que una impressió captava a traves de la càmara de fotografia ? Les percepcions no poden ser estables sempre varien i canvien. Aleshores el jo es producte d'impressions que recordem successives d'idees que anem tenim del que fem, som, estimem, pensem, vivim, ... Però quin és el problema d'un noi o noia bulímica o anorèxica ? la seva identitat com imatge de si mateix o mateixa. La identitat depèn de la nostra memòria no ? I un malalt d'Alzheimer que no es reconeix en la foto ? Som el que volem ser i el que ens altres ens fan ser no ?

"Quan les meves percepcions són suprimides durant algun temps, en un somni profund per exemple, durant tot aquell temps no m'adono de mi mateix. I si totes les percepcions fossin suprimides per la ment i ja no pogués pensar, sentir, veure, estimar o odiar després de la descomposició del meu cos, el meu jo resultaria totalment anihilat, de manera que no puc concebre què més calgui per a convertir-me en un perfecte no-res" Tractat de la naturalesa humana.

Qui sóc jo? Imatge del que crec ser ? Una projecció del que m'agradaria ser? Un holograma virtual ? Un rol social com a professor ? Un amant secret de qui saps ? Un espòs fidel de qui saps ? Un home ? Un elf?

5 comentarios:

Muriel dijo...

M'agrada que t'agradi en jack, a mi tb. Jekyll i Hyde eren l'altre opció, volia escriure del tema, sempre m'han despertat curiositat. Qui som en realitat, som una sola cosa, el compendi de moltes?
Petó dubtos.

XAVIER ALSINA dijo...

gràcies muriel sempre està bé sentir com algú et llegeix i el llegeixes i et pensa i el penses.
un petó sense dubtes.

Anónimo dijo...

buff...yo no t voy a contestas a la pregunta de kien somos, bueno creo que nadie te la puede contesta... yo ahora mismo estoy muy perdida en el tema que somos o que dejamos de ser por que lo dudo todo, lo cuestiono todo...pero no saco nada limpio... ahora mismo me siento como si estubiera saliendo de la caverna, quise salir rápido pero me hizo mucho daño y ahora empiezo asomar el pie y parece que es menos doloroso...sigo haciendome muchas preguntas pero supongo que es mejor que ignorar no? aunque dentro de la caverna se estaba muy bien!.
Supongo que eres lo que haces...

CARMEN

XAVIER ALSINA dijo...

Jo penso que hi ha persones reflexives, crítiques amb el que fan, el que diuen i que tenen una sensació d'insatisfacció permanent amb la vida mateixa que viuen i com la viuen però les fa precisament això ser persones que sempren estan buscant com tu dius CArmen , altre tipus de persones penso que no busquen res, només van per la vida trobant-se al davant de les situacions i res més. Per això si que podem viure dins la caverna com tu dius còmodes i instalats en la placidesa de les coses veient-les passar però potser viurem la vida sense cap tipus de risc, cap estímul, cap perill, cap il·lusió simplement la viurem . Això és el que nosaltres volem ?

Muriel dijo...

Sempre he pensat que és millor posar-li jo la traveta a la vida, passar-li jo a ella i no ella a mi.

PUBLICIDAD GRATUITA