lunes, 26 de noviembre de 2007

QUI ÉS PLATÓ O LA RAÓ DELS DESMEMORIATS.

Era l'any 404 a.c Atenes era una ciutat-estat que buscava una resposta per no semblar únicament una ciutat justa i feliç , també volia realment ser una polis Justa i feliç. Per això els homes més savis de la ciutat anys i anys havien cercat models i formes per organitzar la vida de la ciutat i conseguir així una ciutadania feliç. L'areté era aquesta qualitat que tothom buscava per arribar a diferenciar-se de la gran majoria. Cada home pretenia ser un bon ciutadà. Governar el poble volia dir governar-se un mateix. Aquest aprenentatge però no podia ser transmès de pare a fill o de mestre a deixeble calia quelcom més que això. Sòcrates havia recordat entre carrerons de l'acròpolis d'Atenes que aquesta qualitat (areté) no es podia ensenyar mai. Podem doncs ensenyar a ser bons ciutadans ? La resposta a la pregunta que el seu deixeble Plató vol donar no li resultarà gens fàcil. Per això utilitzarà una metàfora que en forma d'analogia explica un mite. Educar és un procès doloròs i difícil però que no tothom està disposat a realitzar. Hi ha gent ens dirà que riu dels qui volen ensenyar quelcom i es diuen educadors. Plató aleshores ens explica en forma de narració com es pot produir aquesta educació de l'ànima nostre. Cal trencar les cadenes que ens lliguen a la ignorància i aixecar-nos de les nostres còmodes vides i tranquil·les mirades. És doncs un camí, una teràpia que aprenem però convé recordar que no hi ha ningú que l'explica sinó que poc a poc anem descobrim allò que tenim i allò que ens falta. Això resulta molt difícil d'acceptar i entendre. Deixar de mirar el món que fins ara crèiem que era autèntic i començar per sentir-nos sols amb nosaltres mateixos. Crèixer vol dir aprendre d'un mateix i recordar qui som realment. Per això ens cal coratge, ens cal prudència i ens cal saviesa. Arribar per fi per entendre que no hi ha res més important que el govern de tu mateix i el govern dels altres. Equilibri, harmonia, bellesa, bé, justícia. Plató doncs dona una raó per mai oblidar el nostre origen, el de la nostra ànima. La nostra naturalesa no es pot conformar amb un món virtual d'ombres i aparençes. Cal despertar-nos, cal recuperar la memòria. Anamnesi com " aprendre a recordar els nostres oblits" interiors i exteriors.

2 comentarios:

Anónimo dijo...

hola xavi

jo crec que Plato te rao en el tema de despertar-se i alliberar-se pero aquest proces crec jo es doloros pero no pel fet de que no es pot, pero es degut a la societa on vam haver de neixer,tots van neixer en una societat crec jo injusta,i la injusticia,l'egoisme,la idea del mal crec jo es veu mes que del be,i a mes la societat no vol tenir bons governants,no veus com ens esta ensenyen nomes el que volen, ni la realitat ens la fan coneixer, ni sabem el que hi ha darrere de tot el que esta pasant el mon. jo crec que tot cuitada tenin un bon coneixement,coratge i valentia com diu Plato pot ser governants no nomes els filosofs.
i a mes crec que per governar no s'ha de renunciar tot perque si educar es autogovernar, i autoorganitzar, pots governar de manera justa i explicar els altres i tenir la teva vida,i a mes en el mon que vivem veig molt dificil de que una persona pogui renunciar res. no se que pensaras sobre aquest comentari, espero que hagi entes be l'idea de plato.

laty

Anónimo dijo...

La vida es un continuo aprendizaje, desde el momento en que naces, hasta el momento en que mueres.
Puedes aprender de cualquier persona, bien o mal, eso ya lo juzgarás tu, pero aprendes y eres tu el que has de saber utilizarlo a tu convenencia.
Por otro lado, es cierto que la autoeducación en mucho más beneficiosa, que la educación q te puede dar un profesor, porque este no te deja equivocarte, porque te explica las cosas tal y como son, en tu capacidad esta que las sepas relacionar o no, pero cuando te educas o aprendes por ti mismo, tus conociemientos augmentan, dado el hecho de que si te caes, te das cuenta tú, y sabes xq te has caido.

La cuestión es si alguna persona llega en algun momento a ser un buen ciudadano, pero siendo feliz.

N.B. Nuñez de Arenas