lunes, 22 de octubre de 2007

Què és això que anomenem realitat ?


Els grecs tenien una gran preocupació per entendre el món i la realitat que els envoltava. Era molt important que el temps que tenien per contemplar la natura, per mirar la bellesa, per veure les coses que transcorrien al seu voltant fos comprès i fos conegut. Per això en aquest intent van iniciar un conjunt de camins per donar respostes a les seves preocupacions. Què era el món? Com s'havia d'entendre? Com podien conèixer aquesta realitat que semblava a vegades canviant i altres permanent? Per ells el problema era trobar de quina manera podíem aprendre a conèixer i entendre millor les coses del nostres voltant. En els inicis de l'època més obscura amb les invasions dòries els grecs es donaven únicament resposta a través dels mites i les llegendes. La mitologia fabulava trobant resposta a aquelles preguntes bàsiques que es feien. Qui sóc jo? Quin és el nostre origen? Com haig d'entendre la mort ? Què és el dolor de altri? Les diferents respostes que es donaven evidenciaven que l'home estava sotmès a la voluntat dels deus i del destí, de les forces de la naturalesa. Per això Homer i Hesiode en les seves obres pregonaven i cantaven aquestes relacions amb el món i la vida. Sota el caos només els mites i les llegendes podien explicar un cert cosmos , un ordre que de manera " força irracional" donava una explicació. La mitologia jugava un paper per narrar i explicar els fets que els homes i dones no entenien. La veritat era la voluntat del rei que interpretava la veu dels deus. Una tradició oral com la d'aquells temps permetia aquest tipus de resposta i ningú qüestionava. Més tard el món va començar a ser vist d'una manera diferent. La mirada s'havia convertit en observació atenta i profunda. Segurament els sentits com a font d'informació evidenciaven canvis i transformacions però oblidaven que la raó buscava altre tipus d'explicacions més convincents. Què penso de l'origen? Qui sóc jo? Què és la llibertat? Amb l'inici de l'escriptura poc a poc els grecs i els seus veïns comencen a buscar respostes diferents més racionals, més creïbles i més estables, menys interpretables per voluntats divines i més situades en el món. Els savis mal anomenats "presocràtics" inicien un tipus de discurs diferent i es situen amb una mirada distinta que permet pensar la resposta amb un ulls crítics i més reflexius. El principi que dona explicació a tota la realitat - l'arjé- ha d'estar en la matèria com : l'aigua, el foc, l'aire, l'eter, ..... Entre tots aquests autors de ciutats llunyanes destaquen potser dos : Parménides d'Elea i Heràclit d'Efes. El primer proposa donar una resposta a la realitat de tipus abstracte , formal, metafísica. El segon proposa donar una resposta a la realitat de tipus físic, concreta. El problema doncs continua sent : Què és això que anomeno realitat ? Parmènides dona una resposta fonamentada en una necessitat d'unitat, de trobar en el pensament la pròpia essencialitat del món real, és el món entès com intel·ligible, permanent, únic, etern, durader. Això és el que la raó ens demostra cada día : encara que sembla que tot canvia pels sentits la realitat es manté de manera permanent per una única estructura o llei única que és comuna a la realitat. El món és món perquè hi ha lleis que l'expliquen i que no varien mai dins aquesta essencialitat que fa que tot sigui sempre el que és. Heràclit l'obscur dóna una resposta molt diferent. El món és canviant, és producte dels sentits que veuen, senten, observen com les coses s'alteren, varien, es transformen, es modifiquen diàriament. Tot canvia , res permaneix. Per això el canvi ens ensenya que els instants són sempre únics però sempre diferents. Hi ha un atzar constant que evoluciona vers un món plural, divers, canviant, variable, diferent, caduc. El dilema doncs serà en veure si la raó explica aquesta unitat que estructuraria el món amb una resposta construïda per lleis, essències, definicions, conceptes i idees; o bé, si els sentits percebrien o sentirien el món i la realitat com una constant variació de tot, una transformació permanent de tot el que s'esdevé en un món divers, distint, canviant, dialècticament oposat en un moviment constant.
Plató en un intent de síntesi buscarà aquesta complementarietat de tots dos autors, però ho fa com a filosof. Ja no és un savi sinó un amant de la saviesa. Ja no parla i pensa sinó dóna consells i alliçona. Ha deixat de ser un savi com Parménides i Heràclit. Plató busca aquest intent de donar resposta al món sensible dels sentits i al món intel·ligible de la raó. El seu resultat serà el món de les idees. Un món que ens explica en el seu mite de la caverna. Una al·legoria del coneixement sobre el món i la realitat. El que s'anomena Ontologia i epistemologia. Aquí comença la segona navegació de la filosofia grega. Què és la realitat ? Idealitat ? Sensibilitat? Materialitat? Dualitat? Unitat? ....

No hay comentarios: