OKURIBITO

El cinema per un occidental molts cops sembla resultar molt més explícit i descriptiu que per un oriental. L'accent i el matís resulta clar en la pel·lícula "DESPEDIDAS (OKURIBITO) ". El tema no és gens fàcil : la relació amb la mort. Segurament la nostra tradició europea ha treballar el tema en algunes pel·lícules : El septimo sello" de Bergman, "Linea mortal" , Ghost" "City of angels"...
Ara sembla que el director de "Elephant" Gus Von SAnt ha fet un film "Last days" sobre els darrers dies del lider de Nirvana. La mort sembla doncs un tema humà que socialment dona possibilitats per reflexionar, pensar, explicar, escriure... La pel·lícula de Yôjirô Takita no pot deixar indiferent a ningú. Orient té una sensibilitat especial on domina l'estètica per sobre dels elements moralitzadors propis de la nostra tradició. No sembla jutjar i quan ho fa s'aparta del discurs occidental que sembla respira virtuositat per tots cantons. Poc a poc l'espectador es va deixant atrapar per una atmosfera amable, ingènua, ....La mort es presenta com un ritual que obre la porta a altres experiències vitals. No es tracta de cap final, de un tabu que socialment ens obliga a reflexionar i plorar en silenci sinó tot el contrari. El tempo fílmic acompanyat per la música del violoncel transporta a aquesta reconciliació final. L'acte estètic es converteix en un acte ètic i no moral o moralitzador. Orient ens narra amb les paraules justes el que Occident sembla arraconar en els seus espais quirúrgics i asèptics. La mort continua sent un problema perquè el vivim com a problema. Despedidas és una pel·lícula trista, melancòlica però que ajuda a realitzar aquella catarsi que a vegades necessitem per pensar-nos i conduir-nos a una estètica de l'existència.

Comunicar i la seva competència en el segle XXI

Què vol dir comunicar ? Informar ? Aprendre? Em pregunto si tota forma de comunicació és una forma d'aprenentatge ? El gest és comunicació ? El so és comunicació? La imatge és comunicació? El silenci és comunicació? Una pantalla en blanc és comunicació? L'autisme és una forma de comunicació? Les competències comunicatives aplicades a les àrees curriculars poden defensar la inclusió de l'espai de comunicació en el món docent. Però si tornem a la pregunta inicial ens podem preguntar si tota comunicació és una forma d'aprenentatge. Lipovesky acaba de publicar el llibre · La pantalla global" juntament amb Serroy. Els dos autors sostenen efectivament que ha canviat el paradigma comunicatiu superant el model clàssic : codi,emisor,receptor.... és clar que el suport mediatitza el contingut i el significat . La pantalla de cinema, de televisió, de mòbil, de videoconsola, de psp, de bluckberry, de GPS,etc ofereix un contingut determinat amb un determinat significat perquè inclou no només el suport com a mitjà de transmissió sinó també canvia la relació entre aquest i qui l'utilitza i com ho utilitza. I això modifica el coneixement i l'aprenentatge . Quan diem que no es llegeix potser hauriem de matisar per dir que no es fa amb els mateixos suports i les mateixes maneres. També és cert que l'excès d'informació genera desinformació , així com la velocitat d'informació ha canviat la mateixa en una mercaderia sotmesa a la llei de mercat. Sembla que la producció literaria , artistica es condueix a una simple producció econòmica sense criteris ètics i acabem fent i llegint ideologia basicament del model social proposat. Què és sinó un llibre de text ? Llegim pantalles i escriviem amb el teclat. De l'ús del bolígraf que enganxa am la ma tot rodejant amb els dits arribem als copets dels ditets en càpsules de plàstic enclastades. Però és cert que les audiències són pluriculturals i les imatges/paraules es confonen ... Es tracta de conèixer el codi comunicatiu per poder interpretar el seu significat....Quan una societat deixa de parlar, llegir, escriure i escoltar per començar a adquirir competències comunicatives aleshores sembla justificar que l'aprenentatge ha passat en segon terme. I això en educació és perillòs perquè les competències poden acabar sent terra de ningú, espai desert , asèptic, buit i formalment pler de bons formadors, propòsits, models , pràctiques, ... on tinguem grans comunicadors , grans comunicacions sense cap voluntat d'ensenyar a aprendre , ensenyar a pensar, ensenyar a estar...

En resum la llengua, és una eina que millora la nostra forma d'aprenentatge com una eina que facilita el coneixement i la comunicació. Però no a l'inrevés doncs ens podem trobar amb un caixò d'eines sense cap finalitat més que tenir-les al magatzem.

ALADIN ,GENI SENSE SABER-HO !!!!

Jutjar no resulta mai fàcil.Si canviem la paraula per valorar segueix servint-nos per parlar d'una acció humana de les més complicades i complexes. El munt de variables que poden intervenir quan jutgem l'altre resulten o poden resultar infinites. Quin és el millor criteri de selecció ?
Un tribunal jutja i sentencia més tard sota els paràmetres que ell considera més adients per valorar, examinar, provar, considerar... Quines ulleres encastades serviran per veure millor la realitat que examinem ?
L'altre resta indefens i pateix en molts casos la mirada severa o no de qui darrera la seva taula sentencia aquella exposició o lectura oral que exemplifica amb tota contingència alguna cosa semblant al que se sap , es creu, es pensa, es parla i s'alliçona. Les mans tremoloses de qui pausadament o no segueix aquest ritual de domesticació social on ell mateix s'empetiteix com una simple cosa ridícula i petita per donar un !ja esta ! a la resta del tribunal.
L'entusiasme jove espontani i irreverent sovint es presenta com a defensa de les noves generacions d'aspirants al saber. Encara aquella experiència novella fa que generi certs recels entre qui mira impassiblement el que sent, escolta, observa i corregeix. El comentari a peu de pàgina és útil o no en funció d'aquesta nova mirada jove i fresca que origina el sentiment de vida rica i plena , de vida per fer i per aprendre. El ritual segueix marcant la veu baixa, la veu alta, la veu ràpida i precisa, la veu que entrelliga les paraules com si no res o com si ho fos tot,
El discurs avança i permet que la lucidesa neixi poc a poc com una sageta que marca en el seu objectiu amb precisió intel·ligent . Aleshores la son consumeix la sala i la calor fa pansir fins i tot els cabells de qui avalua. Res desperta de la hieràtica imatge de qui tot assegut a la cadira es contorsiona amb braços i peus com un autèntic faquir hindú. I un silenci aclaparador omple cada racó d'aquest espai on aspirants lluiten i ploren en silenci el que no han dit, el que no han fet, el que no han aprés...
"la metafísica com a problema " ......... arriba. Seu i demana disculpes. El seu gest de timidesa obliga a tothom a fixar-nos en la seva figura. Heidegger i la pregunta per la cosa ... introducció a la metafísica com a problema i com a relació amb el problema. Rellegeix poc a poc el Plató de Heidegger , i en fa una lectura relligant paraules , conceptes, i desplegant cada element simbòlic del discurs platònic amb la traducció heideggeriana. Recorregut per la metafísica clàssica tot aturant-se en els autors més importants però permetent que la seva juguesca demostri que s'avança amb una contundència metodològica precisa i clara.. tanca el discurs a la fi com al principi. El problema no es tal problema...
El tribunal el mira. Falta didàctica , falta didàctica, falta didàctica ... i el geni espera pacientment que un dia alguna mirada l'avalui simplement com el que és ....aladin

EDUCACIÓ , DIA A DIA .FILOSOFIA I EDUCACIÓ , UN ITINERARI INDISSOCIABLE.

Parlar no resulta fàcil.Potser perquè entre paraula i paraula hi ha connexions contextuals que carregades de referents omplen de matisos i prejudicis els nostres espais existencials.
El llenguatge sotmet a unes regles el joc en els distints usos que en fem del mateix. Però el nostre món és el nostre llenguatge com Wittgenstein semblava afirmar.
Dilluns 22 de juny sis de la tarda ràdio mataró emet el programa número 30 darrer de la temporada. El tema FILOSOFIA I EDUCACIÓ , UN ITINERARI INDISSOCIABLE. Els tres contertulians iniciem el programa amb una encaixada de mans. La presentació serveix per advertir a l'oient fidel que intentarem no fer badallar entre crispeta i crispeta. S'inicia amb un text llarg que parla de la filosofia com disciplina que busca arguments racionals dins el paradigma de l'home subjecte on experiència i acció han d'anar lligades. Però com s'adapten les idees al saber actual ? sembla que l'epicentre de qualsevol concepció neix d¡una elecció filosòfica per afirmar els valors, aprendre a ser integrant una ètica autonòmica, aprendre a aprendre amb certes habilitats metacognitives i un aprendre a educara des del coneixement integrat en el saber complex i divers. La filosofia busca un holisme global per transmetre nous coneixements psicosocials. Per això la filosofia com una acció permet relacionar-se amb l'educació com a formació per un aprenentatge significatiu i per una filosofia crítica.
Aleshores dins l¡estudi reduït de ràdio amb els auriculars a les orelles penso : "què vol dir significació ? " Segueix el discurs domesticat per el llenguatge tot citant a Jose María CAlvo i que la filosofia ha de generar una pràctica com a problema...
"L'esperit crític no ha canviat tant i cal ser crític amb la societat dins uns codis morals per seguir els distints estils dels filòsofs...." senyala un contertulià..
Torna a colpejar-me una nova idea-força dins meu ..... Utilitzem la paraula crítica per omplir tot de res o de no-res... S'estableix un diàleg , dins el debat per delimitar el concepte... Crític en el sentit de ... interpel·ladora directament al nucli de tota vida humana... Educar com una instrucció en els referents i valors que responen als nous models socials de les formes de pensament de la filosofia...
Novament discrepo amb aquest concepte "interpel·lar" ..El pensament crític prové de la tradició anglosaxona "Thinking philosophy" amb un referent clar per la filosofia de la ciència. Curiós ,penso ?
Bla , bla, bla ........................
"Del claro , o del recorrer la serie de claros que se van abriendo en ocasiones y cerràndose en otras, se traen algunas palabras furtivas e indelebles al par, inasibles, que pueden de momento reaparecer como un núcleo que pide desenvolverse, aunque sea levemente; completarse más bien, es lo que parecen pedir y a lo que llevan. Unas palabras, un aletear del sentido, un balbuceo también, o una palabra que queda suspendida como clave a descifrar; una sola que estaba allí guardada y que ha dado al que llega distraído ella sola.Una palabra de verdad que por lo mismo, no puede ser ni enteramente entendida ni olvidada..."
maria Zambrano , Claros del bosque.

El llenguatge l'utilitzem moltes vegades entre la vida y la mort, entre el desig de fugir de nosaltres mateixos i la presó que ens configurem dins la societat on són i habiten els altres. No podem escapar d'aquesta textualitat que volem immortalitzar a través del propi text.. Ens diem, ens expliquem, ens escoltem per no reconèixer el que som, el que pensem i el que ens descriu..Perquè resulta molt diferent explicar el que aprenem de descriure el que creiem... El que ens dibuixa ofereix en nosaltres un espai de llibertat en la mesura que deixem el significat i la significació per el final de la nostra etapa existencial... La tertúlia segueix amb la pregunta òbvia sobre la utilitat de la filosofia avui en dia ? La resposta la trobem en els examens de selectivitat d'enguany : sobre Plató i el fragment de la immortalitat de l'ànima del Fedó i sobre Hume i el fragment sobre el sentiment moral de les seves investigacions sobre la moral i la conducta humana. Quin és el nombre d'alumnat que a Catalunya ha optat per triar filosofia quan podia escollir Història ?
Però si la mitjana de les proves com llegia fa poc no resulta més que per valorar amb un sis el grau del que considerem útil per superar una prova d'accés a la Universitat , aleshores potser si que cal començar a reinventar-nos novament per esperar cada vegada més el silenci de les esperes entre pregunta i pregunta que un locutor de ràdio ens podrà fer qualsevol dia tot debatent sobre la FILOSOFIA i l'EDUCACIÖ ...
( convindria llegir aquest post amb les suites de chello de J.S. Bach per arribar al final )

Examined Life . Philosophy in the streets

Una vida no examinada no val la pena que sigui viscuda. Aquesta és una idea recollida de Plató per tal de seguir un film interessant i engrescador que es presenta dins la Mostra de films de dones que aquests dies ha tingut lloc. El film des de l'inici planteja si el discurs cinematogràfic serveix per explicar i fer filosofia. La directora Astra Taylor analitza utilitzant el caminar com un passeig els temps actuals des de l'òptica de vuit pensadores i pensadors. La coincidència en molts d'ells sembla insistir en aquesta idea inicial: per què donar significat a tot i a tothom quan segurament la vida que vivim es mou més per camins plens d'ansietat i de dubtes. Avital Ronell citant autors com Derrida o Deleuze planteja que els nosres pensaments provenen més del passeig per aquest estat d'ansietat permanent. L'ètica doncs tindria més aquest rerefons que aquella màxima que fa poc veia escrita en una aula del centre d'integració social : "la llibertat és la capacitat d'escollir entre el bé i el mal". Una amiga fa pocs dies em va recomanar aquest documental de la mostra. Aquest aforisme des del principi que el vaig veure enganxat a la paret em va fer dubtar i interrogar-me. Ètica i llibertat són dues paraules que constantment s'associen. Peter Singer, Slavoj Zizek, Mihael Hardt, Martha Nussbaum, Anthony Appiah, Judith Butler, Cornel West, Kwame Anthony Appiah utilitzan 10 minuts parlen del compromís ètic amb la vida actual. Què representa l'ecologia avui sinó una apropiació de l'espai i una dominació d'una idea absurda i irreverent ? I la globalització no és potser una paraula que ens fa caure en un relativisme indiferent que no dona més que resposta al feixisme del capital ?
I la discapacitat no és una forma de dominació social d'aquells que com deia Nietzsche són qui els hem de pensar diferents ?