martes, 23 de mayo de 2017

http://web.archive.org/web/20070928215350/http://www.andreadatri.com.ar/articulo37.htm TODAS SOMOS LISÍSTRATA (*) LISISTRATA: Nosotras en la guerra anterior nos callamos. Por nuestra buena educación, todo lo que hacían lo aguantábamos, no nos dejaban ni gruñir, pero no nos gustaba. Intensificaban la guerra y les preguntábamos con buena educación: ¿Qué es lo último sobre la guerra? ¿Qué cosas decretaron en la Asamblea de hoy? ¿Qué hay de la tregua? ¿Y a ti qué?, decía el marido. ¿No vas a callarte? Y yo me callaba. CLEÓNICA: Pues yo nunca me callaba COMISARIO: Y te pegaba. LISISTRATA: Por eso yo me callaba. Pero nos enterábamos de decisiones cada vez peores. Y entonces preguntábamos: ¿Cómo hacen estas cosas, marido mío, de forma tan estúpida? Y él enseguida, con mirada rencorosa, decía, "Vaya a remendar el pantalón. La guerra es cosa de los hombres." COMISARIO: Con razón lo decía, por Zeus. LISÍSTRATA: ¿Cómo que con razón, desgraciado? Tratábamos de avisarles pero se negaron escuchar los consejos. Entonces desastre. Por toda la ciudad lloraban "No quedan jóvenes en el país." Entonces decidimos las esposas que nos tocaba a nosotras salvar a Grecia. ¿Por qué esperar? Así, cállense la boca como hacíamos nosotras y nosotras les salvamos de sí mismos.

sábado, 20 de mayo de 2017

NIETZSCHE , EXCESIVAMENTE HUMANO


En este documento escenificado se habla de las ideas de Friedrich Nietzsche y su "volatinero" , o sea, un funambulista . La figura del equilibrista atraviesa la vida y se sitúa en la voluntad de realizarse como superhombre (Übermensch) pasando por las tres transformaciones del hombre : el camello (hombre domesticado , sometido, verdadero zombie ) , el león (hombre rebelde) de rebelarse , de cambiar, de transformarse , de sentirse insatisfecho con lo que uno es , y por último la transformación en el niño (hombre nuevo radical ) como ser lúdico, emancipado con las cosas, una nueva identidad como ser humano. 

Como antiplatónico , como la verdad situada en el mundo de las ideas, este autor lucha contra el dualismo de todas las clasificaciones. No hay esa identificación con lo ambiguo . 


jueves, 11 de mayo de 2017

INVENIAM VIAM AUT FACIAM .SÉNECA.




Encontraré el camino o lo haré .   Seguro que todos nuestros prejuicios proceden de nuestros intestinos.La carne y el cuerpo de forma sedentaria y fofa podríamos decir que acaba siendo el autentico pecado contra la mente. 

La mente lucha entonces contra la carne ... Como en una ruptura resulta difícil entomar la razón porque el único vínculo que se rompe hace sufrir . En ese sentido nos aisla ..pero en su lugar con ese dolor nos nace un "ala". 

En ese estado de empeoramiento , de constricción, de cerramiento, de ostracismo la soledad nos trae consigo la libertad; puesto que no hay nada que decir , no existe obstáculo alguno para uno mismo. 

Nuestra nueva ala nacida ahora nos permite encontrar el camino o construirlo , hacerlo ,tal como Séneca nos señala. Rousseau decía que había que reaprender a amarse ,  que los seres humanos hemos de amar desde el instinto como hecho natural  pero nunca nos hemos de preferir. Eso es precisamente lo que nos permitirá abandonar nuestras máscaras  y expulsar de nuestros corazones nuestras pasiones inútiles. 

Esa lucha entre lo verdadero y lo aparente nos permite decir que hay que trabajar lo justo, caminar largos ratos todos los días y no dejarnos atrapar por el juego social .Ideas que sostenía Thoreau para vivir .

Vivir es mirarse en el estanque y poder observar el otro lado sin que el agua esté agitada , frente al espejo límpio del lago. Hacernos es respirar del ego ilusorio (exterior) ..por eso el conocimiento nos ayuda a limpiar ese espejo , calmando la mente. 

miércoles, 10 de mayo de 2017

Sobre l'amor i els text en companyia .....

Jo tinc un amor petit
i llaminer
com un infant.

Un amor escadusser
que mossega l'esquer
i no s'empassa l'ham.

Jo tinc un amor rumbós,
vermell i sucós
com una magrana.

Jo tinc un amor amic
que mata de gust
i que es mor de ganes.

Ni cec
ni tràgic
ni pactat.

Ni etern
ni màgic
ni llogat.

Rajant-me pels descosits,
tinc un amor petit,
tinc un amor petit.

Jo tinc un amor petit
nou, com el temps
de la saó,

que es crema com l'encenall,
arriba a cavall,
i s'enfila als balcons.

Jo tinc un amor company
que no duu records
ni deixa penyores.

Jo tinc un amor per tu
que es posa a ballar
quan li donen corda.



Darrerament penso que comentar o entendre un text de filosofia o psicologia o sociologia o política o ... és com fer l'amor. L'amor és difícil d'entendre , de captar tot el seu sentit, de poder conèixer del tot el que et diu i el que entén . Per això comentar un text és fer l'amor de tal manera que costa, és complicat arribar a l'altre (el text) de forma plena , conscient del tot que vols donar el mateix de tu mateix però alhora l'altre no t'acaba d'arribar del tot . Resulta finalment una llluita per aconseguir que tu i el text entrin en comunió, en una mena de fusió cos a cos, ànima a ànima, ment a ment, epitelis a epitelis, carícies a carícies, abraçades a abraçades. Per això requereix temps, paciència, distància , comprensió, aproximació , observació, plaer, felicitat, pau, tranquil·litat, serenor, coratge .. 

Tot compte al teu favor i a la vegada mai arribes del tot a copsar el veritable sentit de l'autor, perquè precisament l'altre -el text i el seu autor- no es deixen estimar doncs són massa propis , massa poc interpretables , massa poc oberts sinó a ells mateixos . 

L'amor doncs és aquest desconegut a qui un s'atansa un dia i demana per seure al seu costa una estona i en la conversa va trobant que parla un altre llengua, en el contacte de la pell el troba fred i distant, en les paraules que l'hi arriben els sons sonen estranys, el gust fins i tot el troba amarg a vegades ... per això estimar és un art, una tècnica , més enllà d'una feina , més enllà d'un espai i temps ... el text hi és però tu no hi arribes del tot ...aquesta és la màgia i a la vegada la tragedia....

domingo, 7 de mayo de 2017

Lady Macbeth

a


Hi ha una societat que obliga a la submissió indiscutiblement i genera un poder dominador patriarcal que anorrea les dones. La pel·lícula Lady Macbeth precisament sembla defensar aquesta idea . Les imatges d'una Irlanda obscura i purista , d'arrels clarament religioses sembla menystenir el paper de les dones.

La protagonista es obligada a ser un simple objecte de decoració. L'element misogin  dels homes de la casa - marit i sogre- condueix a aquesta necessitat de  decoració de les habitacions interiors de la llar amb la preséncia de la lady. No cal que surti fora del jardí , lady Macbeth es troba en una presó inerior i exterior com una esclava . Aquí poc a poc la mirada vers ella resulta tendre , amable, com a víctima de la seva situació. 


La història avança com si es tractés d'un disseny traçat per despertar de l'avorriment d'ella instal·lada al sofà deixant passar el temps i les hores . El temps no compta , ni tampoc compta la pròpia vida perquè no hi és per ella. 

Aquesta vida anodina i reiterativa sembla que té una oportunitat de despertar quan ella compadida per el maltractament de la seva minyona , per una colla d'homes massovers de la finca , desideix actuar. "Deixeu en pau a la noia , i gireu-vos..". 

Aquí comença el conflicte entre la passió i la raó, entre el deure com a muller i el desig com a dona. Lady Macbeth queda atrapada per el massover primari i jove a qui ella acaba sotmetent a les seves ordres i capricis . 





La història condueix a no deixar novament que l'atrapin les obediències i normes cegues i estrictes d'una familia que no la deixa viure. Sembla que la vida que ella vol i desitja estigui renyida amb la que com a dona casada ha de portar. El jove amant que escalfa el llit cada dia ofereix el deliri i la passió goluda d'un cos bell com a dona que sembla mereixel . 
Per això el personatge avança construint-se en un perfecte botxi dels seus maltractadors. En això recorda altres referents com la pel·lícula Dogville de Lars Von Trier amb una Nicole Kidmann també utilitzada i maltractada per tot el poble i vexada fins al límit. 

La protagonista també es converteix en una dona amoral , que patológicament planeja com conservar la seva felicitat per sobre de tot. Fins i tot la seva crueltat transpassa els límits de la innocència dels més febles. Aquí el personatge clarament acaba convertint-se en el de la pel·lícula que abans esmentavem , un superhome nietzscheà que actua més en:llà del bé i del mal i sotmet a la seva única justicia la consideració de l'acte originat.



Finalment la història deixa que la justicia convertida en botxí penetri en una escenografia inspirada en les pintures de Hammersöi  gèlida i asèptica per una mirada llunyana amb la que surt l'espectadora de la sala. 

jueves, 4 de mayo de 2017

Aprendre a comentar filosofia un conflicte entre la comprensió i l'expressió .


Comentar un text no és fàcil avui però tampoc vol dir que sigui impossible. Si que potser convenen una sèrie de consells previs per adquirir una bona comprensió i per expressar bé les idees. 

La lectura del text convé que sigui atenta i tants cops com sigui necessari. Cal saber rellegir un cop i altre el text tot cercant les paraules o conceptes que desconeixem. Sovint ens trobem en un glossari pobre que impedeix comprendre en la seva totalitat el text . 

En filosofia els conceptes que de forma principal senyalen el text indiquen ja l'estructura o l'esquelet de les idees. Cal saber arribar a la tesi principal que es defensa o s'argumenta en el text. Per això resulta recomanable subratllar els conceptes i una vegada entès poder de forma oral indicar o senyalar el què ens diu l'autor. 

Les tècniques per arribar a un bon resum doncs en un primer moment poden ser : el subratllat , l'esquema de les idees. Per això fixar-nos en la construcció de l'estructura , amb els enllaços , pot dibuixar el tipus de text que tenim al davant : expositiu, argumentatiu , descriptiu ... 


Un cop això caldrà elaborar el resum , que ha de ser breu, amb les paraules pròpies i sense repetir el text ni afegir-hi res . Per això cal indicar qui és l'autor del text i a continuació relacionar les idees que hem trobat del text. 

En aquest moment demanem que de la paraula concreta , del text literal siguem capaços de situar-nos en el text conceptual , en les idees generals que el text vol defensar. Això pròpiament és comprendre i expressar les idees del text i resoldre el comentari. 

Seguidament aleshores situar-nos en el context de l`'autor i la seva època ens pot facilitar una aproximació i interpretació del text millor . En aquest sentit cal doncs ajudar-nos del propi text i les seves idees per relacionar el que hem llegit amb el que coneixem de l'autor . Per això cal estar atents i atentes per saber establir aquesta relació final entre idees i pensament de l'autor , tot indicant com l'autor interpretaria el text des del seu pensament. En aquest comentari si que cal explicar-se bé sobre què ens vol explicar l'autor del text. 


Finalment per saber comentar un text es requereix pràctica, temps, exercitar un cop i altre el pensament , el raonament. 

De totes maneres hi ha models que poden servir per acabar d'entendre i també cal deixar-se ajudar. 

He vist que la professora L.Pineda ofereix classes particulars on line , i podria ser un bon sistema des de casa per preparar-se millor. 

lunes, 1 de mayo de 2017

SILENCIO DE MARTIN SCORSESE

No és la primera pel·lícula que es fa sobre jesuites i la seva evangelització del cristianisme. "La misión" també plantejava aquesta idea. En aquella situació l'evangeli era portat a América Llatina entre els pobles autòctons . Però en aquella situació els pares jesuites lluitaven fins i tot amb l'espasa per promoure la fe en alguna situació. La colonització era entesa como una adoctrinament del cristianisme als pobles fins i tot  qüestionant la possibilitat de tenir o no ànima . 

A "Silencio" Scorsese ens situa el tema al segle XVII quan l'ordre jesuita defensa amb la contrareforma els valors religiosos d'un catolicisme salvador i universal. La illa del Japó veu com arriba aquesta nova religió per imposar-se al seu tradicional budisme. El distints pobles pescadors sotmesos a un feudalisme ferotge pensen que la promesa del paradís és la forma de fugir i salvar-se de la situació de penuria que pateixen. Sota la idea del cristianisme dels primers temps recuperen a las catacumbes dins una situació proscrita una fe sorprenent fins i tot identificable amb el martiri dels primers cristians en temps de Neró a Roma. 

La figura del pare enviat des d'Europa un fidel seguidor de la fe de Jesús , un home de principis ferms sembla que és precisament posada en interrogant. L'apostasia ha impregnat els pares valents que han vist com la vida té un preu. Els nombrosos càstigs i tortures que els hi són infringits fan cedir a tot fins i tot a la fe. 

Un cop la noticia arriba al superior de l'ordre dos joves deixebles , acòlits del pare Ferreira , aquests decideixen anar a trobar la resposta. ¿què mou la fe en Déu? 

L'experiència del llibre de Job a l'Antic Testament sembla apareixer en la pel·lícula . L'existència de Déu i la malaltia, el dolor, la mort cerquen resposta en la fe en aquest cristianisme defensor dels valors de la creu. Jesús , en el Nou Testament es representa en els testimonis com una veu en off que interroga a l'espectador : Déu ajuda , ajuda , ajuda.. Però la resposta és el silenci. Un silenci on Job no troba més que la pròpia fe per respondre. 

El film avança i el dilema entre el xoc entre religions es produeix com el xoc entre civilitzacions i cultures. "Si el sol ja és el que ens il·lumina perquè necessitem d'una fe diferent a aquesta ? ". 


El tema avui és el debat més que mai , la religió i la seva tolerància obliga a repensar aquest silenci i aquesta resposta. La necessitat de trobar un camí davant el món actualiza aquesta idea present en tota la pel·lícula. El Jesús de la creu pateix però rep el silenci del seu pare a les paraules del seu fill " Pare per què m'has abandonat " .... Al Gólgota la muntanya del silenci , a Getsemaní només hi ha una experiència irrepetible , del Déu que precisament calla davant un home que demana resposta i que vol instrumentalitzar la fe en ell per salvar-se. Déu no és un instrument al servei de la religió. El budisme precisament planteja una no religió , una mirada diferent de compartir el món des de el dolor i el patiment. 

Scorsese , ofereix una resposta als dos missioners jesuites ... lliurar la vida pels altres com fa un d'ells i apostatar per salvar-se de la mort ..covençut que no hi ha més que el silenci de Déu que ens obliga a decidir per nosaltres mateixos , únicament. 

sábado, 15 de abril de 2017

EL DESIERTO DE LOS VALORES .I PARTE



El mundo es una porquería y yo lo sé en el ....  la letra del tango inicia hoy uno de los problemas que deberían priorizarse para no ir cada vez más a la deriva. 

Hace años el debate entre un laicismo y las religiones ha perjudicado el verdadero sistema de referencia de la ética social. En la actualidad la neuroética está intentando configurar un modelo para reducir estos desastres sociales con la falta de referentes , de pautas y de conductas . Se trata de dirigir los espacios sociales y éticos a conductas más pautadas, previsibles, diseñadas para esperar una determinada respuesta. Así en los temas como la violencia de género, el bulling, el ciberacoso, la paz, las conductas disruptivas, la escuela ha de poder ofrecer una formación al respecto que permita reflexionar sobre como solventar dichos problemas. SIn embargo desde hace demasiados años el programa educativo español y catalán no ha sabido a mi parecer encontrar una fórmula que garantice una pedagogía y una educación para el desarrollo integral de los chicos y chicas. 

Y eso precisamente está calando cada vez más en el quehacer social y en el modelo político que el mundo adulto viene configurando. La responsabilidad social y personal se encuentra alejada más que nunca de las aulas, de las escuelas y de la sociedad. 

Las distintas leyes de educación han impedido que los centros educativos puedan dar sentido a una ética. Primero la transversalidad ha ido generando un modelo de mostrar y no asimilar de forma personal estos contenidos. La oferta de ayuntamientos o entidades que ofrecen talleres sobre estos temas dibuja un panorama de aparador y espectador distante y alejado de la realidad que se vende. Así la mayoría de chicos y chicas son incapaces de crearse un propio modelo a seguir , la teoría no es la práctica y así la ética se produce como si se tratara de una corrección a la conducta que la sociedad demanda . En otros momentos educativos la ética ciudadana o cívica ha continuado este mismo modelo de salvase quien pueda configurando una disputa sobre manuales al uso sobre lo que hay que explicar a través de ese mal llamado mundo de los valores. 

Los valores hace tiempo han sido enviados al desierto , han dejado de encontrar oasis y su traducción práctica con sucedáneos como "aprendizaje y servicios a la comunidad" APS o "servicios a la comunidad" o "emprendeduria o empresa " han errado claramente el modelo a seguir tanto en el diseño de sus contenidos como en la forma de su reproducción. 

El regreso de la cultura y valores estos últimos años ha continuado pervirtiendo todavía más esa idea de fomentar consciencia. En la mayoría de los centros educativos dentro de los planes de centro y de las propuestas de centro se habla de inculcar los valores, transmitir los valores, se concreta con ideas como pluralidad, obertura, diálogo,solidaridad, ..sin embargo lejos de ser simples palabras o conceptos utilizados para embellecer los programas , la convivencia en los centros educativos se dirige cada vez más a la regulación social y la disciplina educativa. 

Bajo la idea de la neuroética cuando habla de neuronas espejo y de competencias como la empatía o la compasión los centros educativos han cedido demasiado esta tierra de nadie de la ética a un lugar y espacio inhabitado. 

Ahora el gobierno nuevamente habla de una nueva materia específica para el bulling y el ciberacoso para que se instruya las mentes de los futuros ciudadanos y ciudadanas. Sin embargo continua en pleno siglo XXI siendo un problema la falta de compromiso social , la falta de concepto como especie humana y problemas como el cambio climático , y la desertización del planeta. 

Simone Weil , la filósofa ya dijo en su tiempo que eso de los valores es un absurdo , una realidad inapropiada para entender como el ser humano debe actuar. 

Las últimas batallas sobre lo que se dice sobre religión todavía demuestran más esa encrucijada que estamos hablando. No se puede configurar espacios de diálogo sin hablar, no se puede configurar espacios de paz sin pacificar, no se puede configurar espacios de tolerancia sin tolerar, no se puede practicar espacios éticos con la responsabilidad social y personal sin el compromiso responsable y personal con los otros y otras. 


La falta de referentes hace que la ética y no la moral que es otra cosa muy diferente , se encuentre hoy situada en la trastienda. Puede que de manera interesada el choque de civilizaciones o el fin de la historia sea este anuncio de como dijo Bauman una situación de crisis de ideas , de conceptos de palabras. 


¿Quien hoy en los centros enseña valores ? ¿ Cómo se enseñan estos valores ? Sin capacidad de reflexión , sin pensamiento crítico, sin comprensión de los hechos y de las ideas no hay posibilidad de vivir en una sociedad responsable consigo misma.