Divertir-se amb la filosofia

 

Penso que avui dins educació vivim una mena d'interès forçat per programar-ho absolutament tot. Això no vol dir que organitzar i planificar no sigui una bon mecanismes de proposar-se objectius i arribar a resultats però moltes vegades pot resultar ser més un tràmit que una eina per l'aprenentatge. Precisament aquesta setmana la meva experiència d'improvisació -moltes vegades oblidada - va produir en mi una reflexió que voldria compartir amb els meus lectors del bloc. Avui la filosofia i ciutadania que impartim a primer de batxillerat ha quedat reduïda a dues hores de classe setmanal i això representa que en moltes ocasions (sortides d'altres àrees, activitats del centre, ..) es queda reduïda a una única hora. Aquesta setmana només he tingut una sola hora amb tot el  grup i una part del grup restant els hi vaig proposar una activitat. El text era de Joan Barril "100 contes morals" Ara llibres , 2008. El text porta per títol " Òptica d'augment". I diu així :

"Cada vespre a la mateixa hora l'home que viu sol des de fa dies veu amb els prismàtics la dona que viu sola entrant a casa seva a l'altra banda del gran pati interior de l'illa. Amb la finestra oberta la dona fa com si no fos mirada: s'acosta a la cuina , es preparara una copa, s'estira al sofà mentre fa com qui llegeix i la faldilla se li arremanga fins als malucs, es treu la roba i entra i surt del bany mostrant-se i acariciant-se , sempre tenint en compte on hi pot haver la mirada del seu públic.L'home que viu sol fa temps que enyora l'amor de la seva vida, que un dia se'n va anar amb un cop de porta.L'home que viu sol es fa el trobadís pel carrer amb la dona que viu sola , prenen unes copes i se senten contents i tranquils com vells amics. La dona que viu sola li diu a l'home que viu sol si vol pujar una estona i ell diu que sí. I demostra que sap on són els interruptors , on és la tele, la cambra de bany i el còctel que ella es prepara cada dia. Després d'haver-se estimat sense estimar-se gaire , l'home que viu sol s'acosta a la finestra oberta i mira a l'altra banda del pati cap a casa seva.Li sembla veure la silueta coneguda. Allà , al seu pis de sempre , hi ha el gran amor de la seva vida que ha tornat a casa per tornar a començar, però que acaba de deixar els prismàtics abans del segon i definitiu cop de porta. " 

Llegim el conte i a continuació demano que pensin per parelles tres adjectius aplicables als tres personatges que surten en el text. Al cap d'una estona ho posem en comú i surten coses sorprenents doncs alguns d'ells diuen que l'home sol és un pervertit i la dona sola una alcohòlica  i la dona-esposa una enganyada. Discutim aleshores sobre els motius dels adjectius proposats i s'estableix un diàleg molt engrescador i que els motiva a  buscar comparacions entre conceptes i sinònims.. Un d'ells  amb  la diferencia entre enganyar i "fustrar".

Un altre fa una puntualització sobre la diferència entre mirar -sense voler- i observar amb una clara voluntat i intencionalitat. Per això diu que l'home sol és un pervertit. Es pregunta aleshores si anar a la platja i veure noies en top-les podria ser el mateix ? Sembla que no seria el mateix. A continuació demano que busquin un final al conte. Totes les interpretacions són pessimistes amb final tràgic... Les apunto a la pissarra i les analitzem per demostrar que potser podria existir una opció menys dolenta...En un cas la dona-esposa marxa definitivament de casa i ell es queda sol novament; en un altre la dona sola és una dona de companyia i l'home sol ha de pagar els seus serveis , cosa que no acaba fent i torna sol a casa novament; en el tercer cas la dona sola i la dona-esposa han establert un pla conjunt per veure el grau de fidelitat de l'home , i elles dues descobreixen que no es poden fiar d'aquest gran amor de la seva vida...  Els hi proposo un nou final més feliç per veure si poden ser més creatius .... Pot existir un final feliç en aquest conte ?  Una alcohòlica, un home infidel i una dona amargada poden tenir possibilitat de redempció , d'expiació ...?  La veritat es que sembla que no és possible per ells doncs la classe finalitza i fins la setmana vinent no trobarem la resposta...

On està la innocència : Das Weisse Band de Michael Haneke

La sala del Verdi en versió original de gom a gom dissabte tarda. No observo el nerviosisme de pel·lícules més comercials. Hi ha una mena de silenci. La pel·lícula de Haneke no pot deixar indiferent a cap espectador. A la sortida tothom comenta que és una pel·lícula difícil. I hem pregunto :difícil per què? 

Jo he decidit anar a veure aquesta pel·lícula per diverses raons. En primer lloc no és la primera pel·lícula : La pianista, El tiempo del lobo, Funny Games, Codigo desconocido, Caché, El video de Benny ,..... En les primeres pel·lícules vaig començar a tenir un cert intererès per un autor que analitza des del cinema les relacions socials i humanes. No fa un cinema d'entreteniment ni tampoc un cinema artístic o estèticament cinematogràfic. Des de les primeres cintes l'espectador es veu implicat és una mena de complice ^[referència a article ] que de manera voluntària o no entra en el joc del director. Reflexionar avui des del cinema d'altre banda no resulta fàcil perquè el cinema té una mena de immediatesa o de temporalitat que fa que no et creguis del tot el que la pantalla t'explica. Però precisament penso que el cinema de Haneke ho fa. El temps és un altre , no precisament immediat i per això l'espectador entra en el joc de mirar i entrar en el que s'explica. La cinta blanca va començar a interessar-me amb dos articles . El primer d'ells de Miguel Parra aparegut al País a les pàgines del suplement "Babèlia". L'articulista presenta la pel·lícula guanyadora de la Palma d'Or del Festival de Cannes com una reflexió sobre els perills del fanatisme religiòs i la psicologia d'uns inicis del totalitarisme alemany. L'autor parla d'una bona part del cinema alemany com revisionista de la pròpia història amb pel·lícules com "El hundimiento" "La ola" " la vida de los otros" ... El segon article va apareixer en la Vanguardia el suplement de cultura del 20 de gener Pantallas amb el títol : "Un silencio raro; un miedo largo" d'Ivan Pintor. En l'article es posa ènfasi en el contrast entre la bellesa del film i l'horror que sembla despertar. Haneke en una entrevista al diari Liberation recordava els perills dels fanatismes i rigorismes polítics, relilgiosos en aquests dies d'immigració, de globalització, de canvis i xocs culturals on l'antropologia i l'etnografia semblen ser les protagonistes d'una veritable "torre de babel". 

La pel·lícula en blanc i negre recupera estèticament una bellesa inusual -fins i tot diria que perduda- en el cinema d'avui. Els primers planols , el contrast de llum en un país on la neu sembla passejar quasi tot el temps , generen un clima gèlid i oníricament de gran bellesa. En aquest sentit els protagonistes -els nens i nenes del poble- atrapen fàcilment amb les seves tendres mirades i veuetes que imploren a l'espectador comprensió i estimació. El món adult rigoròs ,normatiu, impositiu, capriciòs, topa amb el món dels infants. Un món adult pervers davant la mirada dels nens i nenes que amb les seves manetes ofereixen el nou futur històric. El film sembla molt a propòsit per aquests temps que vivim docns obliga a reflexionar sobre educació , paternitat, .... El paper del mestre que relata amb una veu en of queda perfectament fora de lloc. Qui és ell en aquest entramat i a com es resolt la situació?  Les normes semblen que imposen la bona educació i marquen tot recordant constantment la necessitat de mantenir-se fidel als principis morals i ètics de la religió. L'estat de la innocència obliga a acceptar amb odediència cega les ordres del pares. Per això només hi ha una culpidora resposta que no ens pot deixar indiferents: el mal s'apodera de la voluntat dels més febles quan l'odi, la venjança, la irreflexió resulten permanents. L'educació no dona cap lliçó a qui creu que el rigor ofereix la clau de la perfecció moral i ètica més aviat sembla que sotmet dins un estat d'inconsciència col·lectiva.

Per què tot està fet d'argent menys els homes ?

Aquest cartell el vaig trobar en una escapada a la Provença. No recordo el nom del poble podria ser Rousignon o .... Avui una persona m'ha fet pensar en aquesta frase. Per què tot està fet de plata menys els homes ? Recordo que era una casa amb una  curiosa distribució disposada en una mena de clot on els vianant podiem observar plenament la dona que hi vivia.  La frase té una connotació feminista o simplement el mot "homes" fa referència a un genèric universal? Per un lector podria semblar que la plata és un mineral noble molt preuat i que precisament el món es troba noblement construit a diferència de la nostra espècie que no té aquesta noblesa. Però explicat el context d'una casa amb bandera feminista la frase adquireix un altre sentit. Els homes som nosaltres : masculins i mascles. Fent referència a   la teoria crec de Hesiode amb el mite de les races

observo que els filòsofs són construïts de material noble com or , els guardians amb plata o argent i el poble amb materials com el bronze o coure... Les dones no semblen fetes de cap material. En aquest sentit si retornem a la frase les dones son d'argent i els homes clarament no ho són de cap manera. Això deu ser conseqüència d'algun fet o situació de domini del mascle d'anys i anys diria jo ? Però perquè tot és plata i no or ? això voldria dir que aquest "excepte" significa que encara hi ha un material més noble que ès l'or per qui està disposada la naturalesa dels homes mascles ?  De fet continuo preguntan-me la frase què vol dir exactament perque jo encara no l'acabo d'entendre ?

La dificultat per dir res

Aquests moments inapropiats -si es que existeixen- ens ajuden a vestir-nos d'assenyats i a gaudir de nosaltres mateixos. La noticia que ens incomoda resulta motiu de debat: Hi ha necessitat de les imatges amb les víctimes de les catàstrofes ?  De quin són les imatges ?  La comunicació ajuda o desajuda a que les noticies arribin amb esperança o menyspreu. 

El debat doncs sembla que està servit per un "salvame" quotidià. Diguem si tu em vols dir , parlam si tu em vols parlar.... Encara el poder de la paraula continua existint i fent que el diàleg configuri un espai de reflexió i de tendresa. La resta és immediatesa. Ho dic a propòsit dels emails que acostumem a rebre demanant suport a causes desconegudes o a motius .... Crec que hi ha gent que pensa en segons quines situacions " jo voldria baixar a la següent parada i marxar d'aquest viatge que no m'agrada "... I així callar, deixar de pensar, oblidar i seguir dins la closca personal i íntima de la teva existència. En el fons aquesta és absurda, inapropiada, incoherent i plena de moments bonics i moments indecorosos que voldriem amagar per sempre més... Quants sunamis o terratremols personals hem de passar a la vida per poder començar a actuar a fer a caminar i deixar que les paraules ens acabin traint com sempre ?  Hi ha docns dificultat per dir res , per pensar res, per respirar sobre res... Per això sempre he pensat que visc en una incomoditat permanent entre el meu propi error i la miserable existència que conviu amb aquest. 

Lhasa de Sela : la mort d'una cantant

La mort d'una cantant pot ser a vegades el descobriment de la seva música.Aquesta cantant ha mort de càncer avui . D'origen canadenc dominava el francès, l'angles, l'espanyol, i altres ... La seva mirada i la seva veu semblen plenes de melangia , d'un amor contagiòs i d'aquesta penumbra que el món ens porta per instants i ens desconcerta... Amiga de gossos,d'animalons en el seu darrer concert a Montreal va començar a despuntar com una mena de personantge cosmopolita que era ciutadana del món , amiga de la solitud però a la vegada amiga del món...  Us animo a seguir la seva trajectòria discogràfica i d'escoltar i comprar la seva música com homenatge a algú que ja no hi és però que ha estat amb nosaltres....